PERSONES

Era un tema pendent. Quan vaig viure tres anys a Lleida en un pis d’estudiants, vaig conèixer  un pare de família, amic del pare d’un dels companys de pis, que després d’haver-se separat, havia començat a beure, fins al punt que el desordre el va portar a viure al carrer. De tant en tant apareixia al pis de Lleida per menjar a casa del fill de l’amic, era un bon pobre home. Era un tema pendent llençar-me a parlar amb un sense sostre. Fa dos divendres vaig haver d’anar al registre mercantil per temes de feina. Quan tornava caminant a buscar el cotxe el vaig veure en una plaça pública del barri de La Bordeta. Eren quarts de nou del matí, s’estava assegut en un banc públic, amb una llauna d’estrella a la mà. Vestia correcte i net. Portava una gorra al cap i una barba cuidada. Vaig passar de llarg. Dissabte havia d’anar a comprar al mercat però com que no em quedaven diners a la cartera vaig haver d’anar al caixer a buscar-los. El banc té dos caixers en dues estances diferents. En una hi havia una cua molt llarga i a l’altra no hi havia ningú. Vaig pensar quina mandra haver de fer cua. Llavors vaig veure que dins hi havia l’home del divendres. Vaig decidir-me a entrar. Al mig del vestíbul, amb llaunes de cervesa havia fet “una performance artística”, me la vaig mirar mentre avançava cap al caixer. Vaig treure els diners i quan ja sortia me’l  mirar detingudament. S’estava assegut a terra llegint el  llibre “La ley de Murphy”. No vaig poder evitar pensar que el llibre que llegia era, sense cap dubte, i fins a ser punt, apropiat. Llavors em vaig deixar anar i dirigint-me a ell li vaig dir si em deixava fer una foto a “l’escultura”. Em va respondre amb un tan dolç com sorprenent: “por supuesto!”. Mentre feia la foto amb el meu mòbil es va aixecar de terra, i amb el llibre a la mà es va posar de peus al meu costat. Llavors va dir-me: “estoy seguro que en foto queda mucho mejor que al natural”. Vaig ensenyar-li la foto que havia fet i va assentir amb el cap tot dient un “ya te lo decía yo”.  Llavors li vaig preguntar quan temps feia que estava al carrer: “ocho años” i es va posar a xerrar molt educadament dient-me que feia vuit anys que estava al carrer, que necessitava guanyar diners per ajudar a la seva família que vivia en un pis que no podia pagar però que ell intentava anar-hi els caps de setmana que tenia diners perquè així podia dormir sense passar tant fred, i si portava diners sabia que era ben rebut a casa. Va repetir-me amb altres paraules aquesta història, amb alguna contradicció, amb certes incoherències però molt afablement. Necessitava parlar i ho vam fer durant mes de cinc minuts. No em va demanar diners però li vaig donar algunes monedes. Quan vaig sortir del banc una senyora, que feia cua a fora el carrer per entrar a l’altre caixer, em digué que no hi havia dret, que cada setmana estaven aquella gent allà i que la policia no hi feia res. No li vaig dir res.

FETITXISTA?

El mes vinent tinc una auditoria de qualitat. De totes les feines que em toca fer, aquesta és la que odio més profundament. M’avorreix. Ara fa una estona m’he adonat que portava uns quants minuts mirant els papers sense fer res. Abstret, he decidit parar i deixar-ho per demà. Llavors he mirat la meva taula i he vist un conjunt d’objectes que acompanyen la meva vida laboral des de ja fa molts anys. Perquè tinc aquests objectes damunt la taula? Què pensa la gent quan els veu? Penso que segurament  hi haurà qui els  hi voldrà atribuir poders màgics, o poders protectors contra les forces sobrenaturals. Pot ser sí que pensen que sóc fetitxista. Agrupo els objectes per fer-ne una foto que acompanyi aquest escrit. Tinc un grilló que s’està eternament des ubicat per damunt la taula. No vaig ser conscient del què era un grilló fins que no vaig començar a treballar. Em va fer gràcia saber de l’existència d’aquesta eina de subjecció ràpida i me’n vaig quedar un. Tinc un mini vas de terrissa que em va regalar la meva filla.  M’agrada molt perquè per dintre el va pintar de verd i per fora de groc. Habitualment l’utilitzo per guardar la meva goma d' esborrar “STAEDLER Mars Plàstic 526 50” perquè així m’asseguro que cap objecte dur pugui fer-lo malbé. També tinc una boca de dutxa d’acer inoxidable AISI-316, fabricat segons la norma UNE F-3534, que vaig posar per primer cop en unes dutxes per una obra a la platja de la Barcelonesa. Llavors vaig aprendre que l’AISI-316 és un acer estàndard al Crom i Níquel, i que millora l’acer AISI-304 per la presència de Molibdè ja que li proporciona una millor resistència a la corrosió, i per tant, un comportament més favorable en un ambient salí. La boca en qüestió pesa, i quan algú em fa emprenyar, sempre penso que vigilin amb mi, perquè tinc a l’abast de la mà una “terrible arma arrojadiza”.  Tinc una pedra plana que diria que és calcària i que no ser on vaig recollir. M’agradaria saber qui la va dibuixar  amb un punta fina blanc. Si quan la miro està en posició horitzontal és un peix, si està en posició vertical és la cara d’un home. És evident que no estic fet per superar auditories de qualitat. M’avorreix.

ESPERIT CREATIU

La creativitat, igual que la bellesa, està en els ulls del qui mira, i sense cap dubte, caldria agrair eternament, els milions de persones que abans, ara i sempre, han tingut les ganes, l’habilitat i la apacitat de mirar amb nous enfocaments tot allò que els envolta. Així doncs vagi per endavant un cant a tots els qui donen la volta a les coses, per intentar fer d’allò conegut un estrany, i d’allò estrany el conegut. I és que en tota obra genial, sempre podem reconèixer els nostres propis pensaments rebutjats, i sovint titllem a qui se li acut una idea nova de boig... (però només fins que la idea té èxit!). I aquest és, precisament, el fet diferencial de l’esperit creatiu, la voluntat de vèncer la por del què diran i sentir la motivació per assumir el risc de transformar la idea en fet, acceptant el risc d’equivocar-se. Einstein digué que “La única persona que mai s’equivoca és la que no fa mai res nou”. La variable oculta d’aquesta transformació és la dedicació. Sentir el vertigen de no saber si allò funcionarà i decidir arriscar-se. Perquè l’acte  serà  creatiu si és original i encertat, si un cop posada en pràctica la idea funciona. I no cal que sigui un acte escrit en Majúscula, qualsevol canvi apropiat i útil serveix.  I algú podrà pensar quin rotllo que em fot aquest, aquest divendres; però és que quan aquest any els Reis van portar  a casa el regal que surt a la fotografia il.lustrant aquest article, vaig pensar, que era una idea estúpidament bona per aconseguir que els meus fills dediquin un mínim de tres minuts a l’higiene bucal i dono fe de que funciona. Per tant honor i glòria al creatiu que ho va parir!

MÀGIA

Espero un amic. M’estic a plaça Catalunya. A la vorera del famós centre comercial. Em quedat aquí ja fa una estona però ell encara no ha arribat. Vagarejo. Em sorprèn veure una colla de 8 o 9 “manteros” d’origen africà precisament aquí, al centre de Barcelona. Però ben pensat, la meva reflexió és estúpida: on millor per tenir-hi un “El Corte Inglés” en petit. És migdia, i no passeja gaire gent. No em fixo amb què venen, em fixo amb les seves cares. Cares joves amb ulls amatents. Se’ls veu a punt de..., disposats a entrar en acció, ràpids a collir, ràpids en l’acció. Em giro quan sento el meu nom. Estic content de veure’l. Comencem a caminar quan m’adono que ja no hi són. Màgia. Han desaparegut.

GAYUMBOS

El mot “gayumbo” el vaig aprendre al servei militar. Dins de la immensa desgràcia, vaig tenir la relativa sort de fer la mili a l’escola militar de Candanchú. L’hivern a Candanchú era gèlid. Feia molt fred. Recordo fer guàrdies uns quants graus sota cero, recórrer la distància que separava el cos de guàrdia de la garita enfonsant les botes en un pam i mig de neu, i al retornar no veure rastre de les petjades dibuixades a  l’anada, per culpa del tou de neu que no parava de caure. Eren altres temps, quan nevava i feia fred de debò. En aquell ambient els gayumbos eren imprescindibles i en un món d’homes, l’estètica de la roba interior masculina no ens preocupava gens ni mica. I és que... si els calçotets impliquen una certa càrrega de bellesa interior per intentar atraure a les femelles, els gayumbos son essencialment funcionals i, en contacte directe amb la pell, cobreixen els òrgans genitals i la zona rectal, els sostenen, i els abriguen, funció aquesta darrera, que s’estén fins els turmells. La "Real Academia de la  Lengua Española" defineix els gayumboscom la “Prenda de ropa interior masculina, que cubre desde la cintura hasta parte de los muslos, cuyas perneras pueden ser de longitud variable”. No obstant, pels tigres de Candanchú (nom en que érem coneguts els soldats destinats precisament a Candanchú) els gayumbos eren sempre de “perneras largas”, fins els turmells, i era bo que els mitjons s’encalcessin per damunt d’ells, per tal de que el fred no pogués trobar ni la més petita escletxa per on penetrar. No puc deixar de tancar els ulls i recordar l’escalfor provocada pels gayumbos, però també recordo com s’arrapaven incòmodament als pèls de les  cames provocant tanta picor com mil puces,  recordo l’estat d’ebullició corpòria que senties quan al final de la jornada entraves en un habitatge amb calefacció, i també recordo com n’eren de complicades les operacions de micció, ja que obligaves a l’”aparatu”, en estat reduït per culpa del fred,  a superar el laberint de plecs i traus format primer pels calçotets normals (tipus slips, boxers o tanga) que portaves per no embrutar els gayumbos, per després travessar l’obertura frontal dels propis gayumbos i, finalment,  treure el cap per la bragueta dels pantalons per acabar canviant l’aigua de les olives. Aquestes extremes  dificultats per pixar no eren banals, ja que entre l’estat reduït de l’”aparatu” ( repeteixo: per motius exclusivament atribuïbles al fred) i la capa de teles a travessar, feia pràcticament impossible sacsejar la canalització adequadament per evitar que l’última gota acabés caient en els propis gayumbos, creant així una taca d’òxid permanent en un punt de la part frontal del gayumbo. Puc afirmar, sense vergonya, que des de llavors els gayumbos han format part de la meva vida, no habitualment però si de forma puntual. Aquest cap d’any, a Solsona, he passat fred. Fred fins el punt d’haver de treure els meus gayumbos de l’armari, expulsar-ne la pols i posar-me’ls. Un autèntic “revival”!!!

SOMNI DEL 18 AL 19 DE GENER DE 2014

Ens han convidat en un sopar de gala a Vilafranca del Penedès. La meva dona va molt elegant. Altres convidats ja han arribat, però molt pocs. Els que ja hi són, tenen una edat avançada que jo no esperava. Hi ha gent important com el senyor notari. Les dones van molt ben posades, guapes però massa velles. Però el temps va passant i els convidats no acaben d’arribar, i per tant el sopar no pot començar. Se’m fa llarg esperar. La gent passeja per sales molt rococó. Seguim esperant l’arribada de convidats que no arriben. Em sorprèn veure a tothom tant tranquil. Fa hores que esperem i jo estic histèric. Fart, marxo. Marxo amb uns amics a fer una copa en un bar. Al bar desentono: vaig vestit massa elegant. L’ambient està molt animat i la cambrera, que va molt lleugera de roba, està molt bona. Una copa porta a l’altre i cada cop estem més contents. La cambrera s’apropa a la nostra taula i es posa a parlar. M’esvero quan em pregunta el meu nom, i quan vaig a contestar-li em trobo penjat d’una cornisa dalt de la Torre de Collserola. Sóc la poma de Newton a punt de caure de l’arbre. Porto al canell un rellotge molt modern que m’he comprat, dedueixo que si passo el rellotge per un sensor que hi ha al lateral d’un pilar estructural de la torre se m’ajustarà la velocitat de cada segon,...ho he d’intentar per aconseguir reduir el pas del temps per mantenir-me viu, però estic caient.... em desperto, son un quart de sis. Transcric en un paper el somni i torno al llit.

OBSOLESCÈNCIA PROGRAMADA

Parlo des de la veu de la pròpia experiència: si hi ha un sector que hagi assolit l’excel·lència més absoluta en el tema de l’obsolscència programada és, sense cap mena de dubte, el dels calefactors de bany. Des de fa molts anys, cada any, quan arriba el primer fred de la tardor, el calefactor comprat l’any anterior, després d’haver funcionat fins els últims dies d’hivern i del seu merescut descans estival, miraculosament, de cop, deixa de funcionar en els primers usos que en faig, fet que m’obliga irremediablement a comprar-ne un de nou. Aconseguir que sigui quina sigui la marca i la potència del calefactor, any darrera any, deixi de funcionar, només mereix una forta ovació, dedicada a tot cor, a l’elevat grau de perfecció tecnològica. Aquest any no ha estat una excepció i lògicament he hagut de comprar un nou calefactor per poder escalfar el bany. Inicialment l’aparell que vaig escollir va ser objecte de certes crítiques familiars, no obstant, ningú ha volgut renunciar al seu ús, i passats els primers dies, les queixes s’ha apaivagat. Només em falta comprovar si el meu calefactor industrial gaudeix d’una tecnologia inferior als altres calefactors que fins ara han desfilat per casa, i aconseguir així, que sobrevisqui fins l’any que bé, desafiant, en tota regla, la fotuda obsolescència programada. En cas afirmatiu ja us informaré!