VOYEUR

Algun vespre, de tant en tant, puja al terrat de l’edifici on viu, just després de sopar. Allà dalt fa més fresqueta. De fet és dels pocs llocs on encara té un tros de cel per mirar, i on els sorolls de la ciutat queden esmorteïts. S’hi està vagament avorrit. El paisatge urbà, al llarg dels anys, ha anat canviant: on abans hi havia habitatges d’autòctons, ara són apartaments per persones foranes passants. Dins la fosca de la nit, la llum és delatora. Dins la llum, les ombres sinuoses esdevenen molt més provocadores. La provocació de la carn humana és impossible de resistir. No ho dubta... pren els prismàtics que li regalà un amic quan marxa a viure cap a Alemanya, i recolzant els colzes damunt l’ampit, es passa l’estona xafardejant les turistes despistades que passegen per davant les finestres amb els pits enlaire. No baixa a casa fins que l’últim llum s’apaga. Sap que demà tornarà a pujar, i tots els dies d’estiu, perquè des d’avui, la part més cabrona d’ell, ho reivindicarà com la seva rutina diària obligada.

QUÈ LA MOU?

M’estic badant al balcó. Ella surt, mira enlloc, em veu a mi i no em fa cas. Es gira. Per la finestra-porta que comunica el seu balcó amb el seu menjador entenc que crida o fa un senyal al qui suposo el seu home. És llavors que m’adono que porta el braç enguixat. L’home surt amb cara resignada: ho fa per ella però no ho sent. Porta una galleda de color blau que ha de pesar per el posat que fa. Dedueixo que és plena d’aigua. La deixa a terra i marxa cap a dintre sense fer cas a res del món exterior. Ella torça l’esquena i amb un pot metàl·lic petit, d’aquest per fer bullir un ou, màxim dos, que devia estar dins la galleda veig que recull aigua i amb molta cura es posa a regar el test on hi ha plantats els geranis amb la flor d’un vermell més intens. Després per ordre regarà els geranis roses, els liles i per últim, el que té més a prop de la galleda de color vermell intens. Deixa el pot dins la galleda. Lentament se’ls mira en detall i arranca aquí i allà una fulla seca, una flor marcida. És apassionant la passió que hi ha posat a tota la litúrgia realitzada. Hi ha en l’amor a les plantes, per tristes que siguin elles, alguna cosa màgica. Un do que no té tothom, només els escollits, els qui cuiden les plantes de casa seva.

MARIA E.

Apago el mòbil quan entro a la reunió. Quan el torno a encendre hi ha múltiples trucades de la família. Ai! Són per la Maria, la meva padrina. Estic sol i no puc evitar llàgrimes molt tristes. Fa dues setmanes parlàvem per telèfon: .- Com estàs? – conscient, tota ella conscient de tot- .- Els dels pal·liatius ja han vingut a ajudar-me. Els ho agraeixo molt. Em trobo millor ara. .- Et puc venir a veure? .- Si!... i tant!... però aquesta setmana no, millor l’altre... .- D’acord. Et truco i et vinc a veure. Un petó gros! Merda de feina que et pren l’atenció a les coses importants de la vida... Vital i dura en les maneres. Prima i fibrada. Ruda dins d’una rialla. Nerviosa, tendra i dolça. Optimista de mena però massa sovint desencantada pels cops que ens dóna  la vida. Entregada als seus... molt entregada! M’estimava des de la proximitat que dóna ser qui mai ha deixat d’exercir com la meva padrina. Encoratjadora. Agraïda d’una simple trucada. Agraïda per un hi has pensat i jo també pensava en tu. Dona plena. Plena de dignitat. Així era la meva padrina. Així la tindré sempre. Barcelona 7 de juny de 2018

FINS QUAN FARÀ FALTA DEIXAR-LE PENJADES?

BONA PRÀCTICA NÚM.10: NO SOPAR

La doctora em va dir si em veuria capaç d’un dia a la setmana no sopar, i li vaig contestar que sí. Doncs fes-ho!. I dos dies? Crec que sí. I tres?... fotut, crec que no, que vaig cansat, que arribo a casa tard de la jornada de treball i que sovint, la gana se’m menja per dins. Bé, fes fins allà on puguis, però penso que t’aniria bé no sopar, i l’endemà al matí, just aixecar-te, seria bo que dediquessis quinze minuts a fer exercicis intensos com saltar a corda, fer flexions, abdominals,... i ho estic fent, i la setmana passada vaig aconseguir arribar als tres dies consecutius sense sopar, i encara estic viu!. Però el més difícil és estar-se a taula, assegut amb tots, mentre ells van menjant. Com diu aquell: “poco a poco”.