SOMNI DEL 14 AL 15 DE DESEMBRE

Condueixo un gran "trailer". És un transport especial. Vaig flanquejat pels Mossos d'Esquadra. Davant, darrera des del retrovisor, no faig més que veure llums taronges giratòries: tenen un punt d'hipnòtiques. Porto una gran planxa de ferro. Un cercle metàl·lic el diàmetre enorme que fa que ocupi els dos carrils de la calçada. És una senyal de direcció prohibida. La marxa és lenta, amb constants aturades, i les llums taronges no paren de girar dins el caos circulatori que genero avançant cap al sud. Vaig cap a Tarragona, a la frontera amb València, i pregunto per la ràdio si ja tenen les grues preparades per muntar la senyal. Em diuen que no em preocupi, que és cosa seva, però jo segueixo fent barrinar el cap entre les pampallugues taronges giratòries. Finalment arribo. No era el que jo havia imaginat. Resulta que un ric excèntric a fet pintar damunt del parquet de casa seva un mapa d'Espanya de grans dimensions, i el passadís d'accés a la seva habitació, que coincideix amb una gran recta que comunica Tarragona amb València, és on vol posar la senyal de prohibit el pas perquè ningú no l'emprenyi. Quan veig la situació ja dic que allò no funcionarà, que les dimensions de la senyal són massa grans..., però l'encarregat de les feines, amb mala llet, em fa un gest perquè calli i m'aparti, i tot seguit comença a donar ordres a les grues per a fer la descàrrega i ubicar al seu emplaçament definitiu el puto tros de ferro circular. Des de fora el camió estant m'ho miro. Les llums taronges s'han apagat, ara, tot és un silenci tensional d'unes grues pesades que es belluguen com ballarines talment fan els mecanismes d'un rellotge precís. Tot va bé fins que s'adonen que a la casa hi ha una columna al mig del passadís que enlloc no estava dibuixada... em desperto, són les 4h20'. Avui he fet 50 anys.

JUSTÍCIA PELS PRESOS POLÍTICS

Per mi la justícia està per damunt de la llei. La justícia ha d'estar al servei dels individus. La justícia no existeix sinó hi ha justos per defensar-la. Els justos no són els qui compleixen la legalitat (perquè aquesta pot ser perfectament injusta). Aristòtil deia que "no és la justícia qui fa als justos, sinó els justos qui fan la justícia". Si el símbol que identifica la justícia és una balança és perquè el principi que preval en el concepte de justícia és el de defensar la igualtat, la reciprocitat o l'equivalència entre els individus. I em refereixo a la igualtat de drets, ja siguin drets jurídics establerts o moralment exigits o exigibles. Alain escriví quina era La regla d'or de la justícia: "En qualsevol contracte o en qualsevol intercanvi, sempre posat al lloc de l'altre, però amb tot el que tu saps, i, suposant-te tan lliure de necessitats com un home pot ser-ho, mira si, en el seu lloc, aprovaries aquest intercanvi o aquest contracte". Si fossin justos el jutge Llarena faria el què ha fet? i els fiscals?... Una justícia segrestada pels més forts és injusta. Allò essencial de la justícia és el respecte de la igualtat dels drets, no de la força, no dels poders. "Lo equitatiu és lo just, independentment de la llei escrita" (Aristòtil). A l'home equitatiu (just) importa menys la legalitat que la igualtat de drets entre individus diferents, havent superat prèviament l'odi i la còlera a la diferència, havent-se dotat primer de intel·ligència, de prudència, de tolerància, de generositat i de valentia... Que es faci la justícia ben aviat! Bon Nadal i coratge JONQUERES, FORN, CUIXART i SÁNCHEZ, i PUIGDEMONT,  PONSATTI, COMÍN, SERRET i PUIG

ELECCIONS 21D

Vaig al servei, m’eixugo, però quan acabo, la cisterna no funciona. El paper no acaba de tapar els excrements..., tiro una mica més de paper per tapar-los..., una mala idea, però ja està fet. Miro la cisterna, i tiro amb més força que mai de la cadena, i aquest cop si que funciona.... però per horror meu, l’aigua comença a pujar i ja no para.... Marxo avergonyit. Després, a fora, he pensat que potser seria hora de que per consciència mediambiental deixéssim d’utilitzar paper per eixugar-nos el cul  i, com fan d’altres cultures, utilitzéssim l’aigua i el sabó per netejar la merda que portem enganxada al cul. Qui hagi de netejar el merder que he fet... n´estaria molt agraït! *******  (Nota 1: Escrit abans de saber-ne els resultats!!!) (Nota 2: Encara que sigui un Nadal trist: Bon Nadal!)

DES HOMMES ET DES FEMMES

L’home engendra la vida expulsant fora d’ell l’esperma;  la dona engendra la vida retentint en el seu sí l’òvul i l’esperma acollit. L’home associa la vida a deixar anar: un conflicte solucionat és un conflicte oblidat, si no ho pot solucionar:  oblida, no en treu res de preocupar-se de les coses i ràpidament canvia d’objectiu; la dona reté: necessita omplir-se, revisar, insistir, preguntar... per saber dels sentiments dels altres..., lenta a gestionar els conflictes, conserva les angoixes, li costa oblidar. L’home s’enrabia i s’enfada per allunyar l’altre d’ell: està més còmode sol; la dona plora i demana a l’altre que se li apropi: el vol retenir, no vol estar sola. L’home resol els conflictes en silenci, no parla fins que no ho té clar, sigui un èxit o un fracàs; la dona resol els conflictes parlant, necessita explicar els processos pels que està passant i així anar encaixant les peces per acabar trobant una solució, pitjor o millor, però solució. El gran aprenentatge de l’home és aprendre a retenir, el de la dona a deixar anar. Porto més de 32 anys convivint amb ella i encara no ho he après!

QUINA VIDA!

Molts comencem a tenir una edat. El metge li ha dit que deixi de fumar, que pot prendre una copa de vi negre els diumenges però res de destil·lats, i que el cafè no li convé gens. Emprenyat em diu que li ha tret tot, que només li queda el sexe, però que ja fa molt temps que només ho fa amb una (això darrer m’ho diu fent conya, ja sabeu, bromes de “machos”) . Que el metge li ha dit que ja veurà com ràpidament es sentirà millor. Jo li he dit al meu amic que  fins potser viurà més anys però segur que se li faran més llargs. I just li passa això ara que arriba Nadal!!!

NO PUBLICAR

Ella l'intenta convèncer. És un projecte que t’agrairan els estudiants de la teva Universitat. Però ell, tossut, segueix dient-li que no. Tot sembla perdut. Llavors ella deixa anar un: “... potser podria ser un tema innovador que podries exposar al pròxim congrés de...”, i de cop... tot canvia, ara, ell, si que ho troba interessant. I és que així funciona la Universitat: cal fer mèrits fent ponències i publicant. Però potser el primer que caldria ensenyar és aprendre a no publicar sinó hi ha res important a dir.