divendres, 26 de juny del 2015

ÀNGELS DE LA GUARDA



Dues mares parlen mentre fan temps esperant que els seus fills surtin. Una li diu a l’altre a vegades pateixo deixant els fills al cau... a tu no et passa el mateix que a mi?. Jo estic tranquil·la... jo sempre he pensat que tenen  un àngel de la guarda que vetlla per ells. Ostres! Mai ho hagués esperat aquesta resposta de tu... i si no sóc creient què puc fer?. Jo tampoc sóc creient però et ben juro que els àngels de la guarda no paren de treballar.



divendres, 19 de juny del 2015

CANALS INFLAMATS



Vaig explicar aquí el 24 d'abril d'enguany que havia començat a caminar cada dia una estona llarga. La proesa només ha durat tres setmanes. El dia després em vaig despertar amb unes rampes molt fortes als peus. En concret, del peu esquerra se m’enrampava el pont, i del peu dret, el punt d’unió entre els dits i la planta. El dolor era tal que no podia caminar sense patir. Em diagnostiquen que tinc el canal dels nervis plantars inflamats per un sobreesforç. Conclusió: descansar, anar amb sabates obertes, no passar calor als peus i la medicació pertinent. La broma ha durat quatre setmanes. És molt trist veure’s així a la meva edat. Què collons faré quan en tingui el doble dels que tinc ara...

divendres, 12 de juny del 2015

SOMNI DEL 1 AL 2 DE JUNY


Nota Prèvia:
Ja fa molt temps, potser més d’un any que he anat convivint amb un somni recorrent no gens agradable, sempre poc clar i que mai no he acabat de recordar. La síntesi del mateix és que la meva filla i les seves amigues estan en el somni recorrent cuidades per una cangur d’uns quaranta anys. Les nenes sempre insisteixen en que s’ho passen bé, però jo, cada cop que vaig a recollir la M tinc una sensació estranya, com si les coses no siguin el que semblen, no m’agrada. El somni sempre s’acabava així en sospites infundades que mai es conclouen.

*******
Primer somni:
Estic pujant unes escales inacabables de cargol. A la paret hi ha retrats de gent. Sembla que mantinguin un cert ordre. Segueixo pujant les escales cada cop més cansat, són inacabables... i la meva mirada no deixa de fixar-se amb els rostres de la gent penjada a la paret. Se m’obre un llum, penso que si arribo a saber-ne el codi, la raó que amaga la seqüència de les cares podré esbrinar qui d’ells serà el pròxim a morir. Em desperto són la una de la matinada.

*******
Segon somni:
Vaig a recollir la meva filla que ha passat la tarda amb les seves amigues i la cangur del somni recorrent. Quan ens veiem ve cap a mi i m’abraça. Porta  a la mà tres avellanes, obre el puny i me les ensenya, tot seguit m’explica que dins de les avellanes hi han posat el noms de les tres amigues que primer han de morir. Penso quina idea més macabra. Li pregunto de qui ha estat la idea de jugar a aquest joc. Em diu que de la cangur. La cangur està de peus davant meu. Me la miro i em somriu. I llavors, ella, la cangur, m’explica el procediment per podar el nom dins les avellanes amb tot de detall, em diu que han fet un forat amb un filaberquí molt fi, que han escrit cadascuna el seu nom, que han fet petits rols amb els papers i que n’han escollit tres a l’atzar,... els tres papers escollits els han introduït amb molt de compte cadascun dins una avellana i que per sorteig les avellanes li han tocat a la M ...m’ho explica amb passió malaltissa... i acaba afirmant com qui no diu res que quan ara aviat se’n morin tres les nenes podran obrir les avellanes per comprovar que la màgia ha funcionat. M’adono del què està passant, la cangur les odia i les vol matar. M’apropo a ella en to amenaçador i és quan més m’hi acosto que descobreixo per primer cop que la cangur va disfressada. Embogit li arrenco la màscara i  la perruca i és llavors que descobreixo qui s’amaga darrera la cangur... és la meva germana!. Em desperto. Són les tres i vint-i-cinc de la matinada. Em costa tornar-me a adormir.

divendres, 5 de juny del 2015

MAL REGUST



A casa quan el desgavell impera i el cansament t’abraça, hi ha vegades que es fa impossible no alçar la veu. Llavors a la mínima deixes anar un escandalós abrupte sonor que fa tremolar les parets. Més tard, quan els crits es cansen, una calma plena de ràbia envernissa cada espurna de pensament. Assegut penso si el model a seguir és el dels homes que aixequen la veu per a ser obeïts. No, segur que no, però repassant els esdeveniments no em sé capaç d’exercir sobre mi un millor control en un futur equivalent, i... no puc evitar adormir-me amb mal regust.