divendres, 28 de febrer del 2014

PERSONES



Era un tema pendent. Quan vaig viure tres anys a Lleida en un pis d’estudiants, vaig conèixer  un pare de família, amic del pare d’un dels companys de pis, que després d’haver-se separat, havia començat a beure, fins al punt que el desordre el va portar a viure al carrer. De tant en tant apareixia al pis de Lleida per menjar a casa del fill de l’amic, era un bon pobre home. Era un tema pendent llençar-me a parlar amb un sense sostre. Fa dos divendres vaig haver d’anar al registre mercantil per temes de feina. Quan tornava caminant a buscar el cotxe el vaig veure en una plaça pública del barri de La Bordeta. Eren quarts de nou del matí, s’estava assegut en un banc públic, amb una llauna d’estrella a la mà. Vestia correcte i net. Portava una gorra al cap i una barba cuidada. Vaig passar de llarg. Dissabte havia d’anar a comprar al mercat però com que no em quedaven diners a la cartera vaig haver d’anar al caixer a buscar-los. El banc té dos caixers en dues estances diferents. En una hi havia una cua molt llarga i a l’altra no hi havia ningú. Vaig pensar quina mandra haver de fer cua. Llavors vaig veure que dins hi havia l’home del divendres. Vaig decidir-me a entrar. Al mig del vestíbul, amb llaunes de cervesa havia fet “una performance artística”, me la vaig mirar mentre avançava cap al caixer. Vaig treure els diners i quan ja sortia me’l  mirar detingudament. S’estava assegut a terra llegint el 
llibre “La ley de Murphy”. No vaig poder evitar pensar que el llibre que llegia era, sense cap dubte, i fins a ser punt, apropiat. Llavors em vaig deixar anar i dirigint-me a ell li vaig dir si em deixava fer una foto a “l’escultura”. Em va respondre amb un tan dolç com sorprenent: “por supuesto!”. Mentre feia la foto amb el meu mòbil es va aixecar de terra, i amb el llibre a la mà es va posar de peus al meu costat. Llavors va dir-me: “estoy seguro que en foto queda mucho mejor que al natural”. Vaig ensenyar-li la foto que havia fet i va assentir amb el cap tot dient un “ya te lo decía yo”.  Llavors li vaig preguntar quan temps feia que estava al carrer: “ocho años” i es va posar a xerrar molt educadament dient-me que feia vuit anys que estava al carrer, que necessitava guanyar diners per ajudar a la seva família que vivia en un pis que no podia pagar però que ell intentava anar-hi els caps de setmana que tenia diners perquè així podia dormir sense passar tant fred, i si portava diners sabia que era ben rebut a casa. Va repetir-me amb altres paraules aquesta història, amb alguna contradicció, amb certes incoherències però molt afablement. Necessitava parlar i ho vam fer durant mes de cinc minuts. No em va demanar diners però li vaig donar algunes monedes. Quan vaig sortir del banc una senyora, que feia cua a fora el carrer per entrar a l’altre caixer, em digué que no hi havia dret, que cada setmana estaven aquella gent allà i que la policia no hi feia res. No li vaig dir res. 

divendres, 21 de febrer del 2014

FETITXISTA?


El mes vinent tinc una auditoria de qualitat. De totes les feines que em toca fer, aquesta és la que odio més profundament. M’avorreix. Ara fa una estona m’he adonat que portava uns quants minuts mirant els papers sense fer res. Abstret, he decidit parar i deixar-ho per demà. Llavors he mirat la meva taula i he vist un conjunt d’objectes que acompanyen la meva vida laboral des de ja fa molts anys. Perquè tinc aquests objectes damunt la taula? Què pensa la gent quan els veu? Penso que segurament  hi haurà qui els  hi voldrà atribuir poders màgics, o poders protectors contra les forces sobrenaturals. Pot ser sí que pensen que sóc fetitxista. Agrupo els objectes per fer-ne una foto que acompanyi aquest escrit. Tinc un grilló que s’està eternament des ubicat per damunt la taula. No vaig ser conscient del què era un grilló fins que no vaig començar a treballar. Em va fer gràcia saber de l’existència d’aquesta eina de subjecció ràpida i me’n vaig quedar un. Tinc un mini vas de terrissa que em va regalar la meva filla. 
M’agrada molt perquè per dintre el va pintar de verd i per fora de groc. Habitualment l’utilitzo per guardar la meva goma d' esborrar “STAEDLER Mars Plàstic 526 50” perquè així m’asseguro que cap objecte dur pugui fer-lo malbé. També tinc una boca de dutxa d’acer inoxidable AISI-316, fabricat segons la norma UNE F-3534, que vaig posar per primer cop en unes dutxes per una obra a la platja de la Barcelonesa. Llavors vaig aprendre que l’AISI-316 és un acer estàndard al Crom i Níquel, i que millora l’acer AISI-304 per la presència de Molibdè ja que li proporciona una millor resistència a la corrosió, i per tant, un comportament més favorable en un ambient salí. La boca en qüestió pesa, i quan algú em fa emprenyar, sempre penso que vigilin amb mi, perquè tinc a l’abast de la mà una “terrible arma arrojadiza”.  Tinc una pedra plana que diria que és calcària i que no ser on vaig recollir. M’agradaria saber qui la va dibuixar  amb un punta fina blanc. Si quan la miro està en posició horitzontal és un peix, si està en posició vertical és la cara d’un home. És evident que no estic fet per superar auditories de qualitat. M’avorreix.


divendres, 14 de febrer del 2014

ESPERIT CREATIU



La creativitat, igual que la bellesa, està en els ulls del qui mira, i sense cap dubte, caldria agrair eternament, els milions de persones que abans, ara i sempre, han tingut les ganes, l’habilitat i la apacitat de mirar amb nous enfocaments tot allò que els envolta. Així doncs vagi per endavant un cant a tots els qui donen la volta a les coses, per intentar fer d’allò conegut un estrany, i d’allò estrany el conegut. I és que en tota obra genial, sempre podem reconèixer els nostres propis pensaments rebutjats, i sovint titllem a qui se li acut una idea nova de boig... (però només fins que la idea té èxit!). I aquest és, precisament, el fet diferencial de l’esperit creatiu, la voluntat de vèncer la por del què diran i sentir la motivació per assumir el risc de transformar la idea en fet, acceptant el risc d’equivocar-se. Einstein digué que “La única persona que mai s’equivoca és la que no fa mai res nou”. La variable oculta d’aquesta transformació és la dedicació. Sentir el vertigen de no saber si allò funcionarà i decidir arriscar-se. Perquè l’acte  serà  creatiu si és original i encertat, si un cop posada en pràctica la idea funciona. I no cal que sigui un acte escrit en Majúscula, qualsevol canvi apropiat i útil serveix.  I algú podrà pensar quin rotllo que em fot aquest, aquest divendres; però és que quan aquest any els Reis van portar  a casa el regal que surt a la fotografia il.lustrant aquest article, vaig pensar, que era una idea estúpidament bona per aconseguir que els meus fills dediquin un mínim de tres minuts a l’higiene bucal i dono fe de que funciona. Per tant honor i glòria al creatiu que ho va parir!


divendres, 7 de febrer del 2014

MÀGIA



Espero un amic. M’estic a plaça Catalunya. A la vorera del famós centre comercial. Em quedat aquí ja fa una estona però ell encara no ha arribat. Vagarejo. Em sorprèn veure una colla de 8 o 9 “manteros” d’origen africà precisament aquí, al centre de Barcelona. Però ben pensat, la meva reflexió és estúpida: on millor per tenir-hi un “El Corte Inglés” en petit. És migdia, i no passeja gaire gent. No em fixo amb què venen, em fixo amb les seves cares. Cares joves amb ulls amatents. Se’ls veu a punt de..., disposats a entrar en acció, ràpids a collir, ràpids en l’acció. Em giro quan sento el meu nom. Estic content de veure’l. Comencem a caminar quan m’adono que ja no hi són. Màgia. Han desaparegut.