SOMNI DE LA NIT DEL 21 AL 22 DE GENER DE 2012

Estic sopant amb una vintena de persones conegudes. No se què estem celebrant,...però identifico ex-companys de feina que es dediquen al sector de la construcció i també en Pep Guardiola.  El sopar el fem en un menjador dins d’una de les cases ubicades en una gran hisenda Castellana, de la Manxa. Tota la Hisenda està rodejada per un mur emblanquinat amb calç. És una edificació centenària.  La taula és allargada i règia. Mengem i bevem mentre xerrem,...l’ambient és magnífic. Em truquen al mòbil, des de taula estant contesto. És el paleta de casa, que m’explica que han trobat la paret de l’habitació de la meva filla de 6 anys amb molts problemes d’impermeabilització  i que s’hauria d’arreglar, li pregunto què em costarà i em diu que uns 20.000 €, però que és imprescindible que es faci,...no contesto, penso que jo tenia previst un màxim de 4.000€ per fer l’habitació nova de la meva filla,...penso que amb aquest pressupost també hi havia els mobles. Segueixo en el sopar, uns encarregats d’obra expliquen que s’han muntat una empresa pròpia, un d’ells està molt cardat, i no tardarà a tancar l’empresa, l’ altre diu que aguanta, que de moment va tenint feinetes,...de cop tothom es posa a felicitar en Pep Guardiola per haver guanyat al Real Madrid, aquesta setmana, a casa seva, per 1 a 2. Ell riu i s’aixeca de la seva cadira, agafa un porró ple de cava i es posa a servir-nos-el, anant de comensal en comensal per darrera les cadires, i abocant, pel broc gros del porró, el cava damunt dels plats fondos de sopa que tots tenim a tula, com si fossin sopes, primer hi ha desconcert, però després a tothom li sembla molt bé. (Salt al hiperespai)  Em trobo entrant al despatx del mestre de música de la meva filla  (que té 6 anys). El mestre de música és en J. (un amic que és músic). El seu despatx té l’aparença de la consulta d’un metge. De fet en J. porta bata de metge. Entro amb la meva filla agafada de la mà,...a l’altra mà porto una carta que un altre professional de no se què  m’ha fet en referència a la meva filla i que jo vull ensenyar a en J. Ell ens fa passar amablement. Comentem banalitats. Finalment li entrego el sobre tancat que conté la carta. Quan ell agafa el sobre fa fora la meva filla del despatx, em mira, volent dir que no és prudent que hi sigui quan obri el sobre. Quan obre el sobre....em desperto. Son les 6h 25’. ***** Nota 1: M’he aixecat i m’he posat a la cuina de casa  a transcriure el somni perquè no desapareixi per sempre. En el silenci d'aquestes hores de cop s'’ha obert la porta de la cuina. M’he espantat. Era el meu fill mitjà de 10 anys, que despentinat, encarcarat i adormit, quan m’ha vist, ha exclamat: menys mal!. Li he preguntat que què li passava. No he parat de somiar en tota la nit. Li dic que vagi a dormir de nou que és molt d’hora. Em diu que no, que no vol tornar a somiar. M’explica que l’últim somni passava a la masia que tenim llogada al Solsonès, em diu que hi era amb en V i la M, i que els atacaven uns dolents amb gossos,...al final per poder-se salvar cremen els gossos,...em diu que ha estat horrible. També em vol explicar un altre somni on qui ara diu que és la seva xicota, la B., decideix tallar amb ell perquè no suporta que a ell li agradin els barrufets,... Nota 2: Quan el meu fill s’ha tornat a posar a dormir al llit de matrimoni amb la seva mare he pensat que cada nit hi ha un món nocturn paral.lel on no paren de passar coses increïbles. Cadascú de nosaltres somia els seus somnis,...i tots en tenim d’ells una vivència real. El meu fill m’ho explicava fil per randa,no tinc cap dubte que ho havia viscut. Cada nit vivim un món tan real com el diürn,...però que no controlem. Enigmàtic!!!!

SOMNI DE LA NIT DEL 16 AL 17 DE GENER DE 2012

Viatjo amb un company que no identifico en el somni. Condueixo un cotxe antic, tipus Jeep, per una carretera d’alta muntanya. Anem a veure una carretera que la crisi que la crisi de la construcció ha deixat aturada, a mig fer. La carretera és espectacular: passa enganxada a un espadat de la muntanya, com si fos un pont de mico d’una via ferrada. Hi ha punts on només hi ha l’estructura metàl.lica que ha de suportar la carretera, és espectacular. Deixem el cotxe i ens enfilem tots dos per damunt d’aquestes estructures metàl.liques, fa por, tinc vertigen. Saltem d’un ferro a l’altre sense anar lligats. Caminem per damunt dels tubs jugant-nos la vida. La següent imatge que tinc és asseguts al bar de l’hostal on estem acollits. Conversem canviant impressions de l’aventura que hem passat caminant per damunt de les estructures metàl.liques penjades de l’espadat. Ens confiem mútuament la por que hem passat tots dos. El meu company em diu que hi hagut un moment, quan jo he fet un salt, on m’ha vist mort, precipitat al buit, i que quan no ha estat així i els meus peus han contactat amb l’estructura inferior on ell hi era, aquesta s’ha posat a tremolar, tant que ell s’ha hagut d’agafar per no caure. Estem contents perquè estem vius i perquè ha estat molt interessant. M’aixeco de la taula com per anar al bany, però al traspassar la porta, em trobo dins d'una  sala annexe al saló del bar. La sala és com unes golfes sota terra, amb plena de tabics que separen espais, tot està ple d’objectes vells: fustes, cistells, mobles, llibres,...tot està desordenat, com uns encants. Passejo dins el desordre: m’interessa tot aquell caos, remeno objectes curiosament. Tot està brut. Tinc les mans brutes de pols i de teranyines. Hi ha poca llum, l’ambient és tètric, però hi estic còmode i segueixo buscant. Hi ha una llum blanca i tènue, entra el sol q per una petita finestra situada en el vèrtex superior de l'estança. A la zona il.luminada trobo el què estava buscant: un dipòsit en forma d'una gran capsa de sabates de 50 cm d'amplada, i amb capacitat per guardar 100 l d’aigua, és de plàstic negre, opac, per evitar que es faci verdet a l'aigua que conté si li arriba la llum. Em desperto . Son les 4h 40’. ***** Nota  1 aclaratòria: Els Reis Mags aquest any m’han portat un canaló i un baixant per recollir l’aigua de pluja que cau sobre la teulada de la caseta que tenim al terrat de casa. Em falta un dipòsit on recollir aquesta aigua, que hauria de ser similar al que he trobat aquesta nit al somni,...al despertar-me no he trobat cap dipòsit als  peus del llit, per tant, l’hauré de seguir buscant.  Nota 2: Aquests dies, somiant estic hiperactiu.

SOMNI DE LA NIT DEL 12 AL 13 DE GENER DE 2012

Per temes de feina necessito encarregar a un serraller unes peces de ferro (en el somni no identifico com han de ser aquestes peces i perquè les necessito). Encomano les feines a una serralleria, i al cap de pocs dies vaig a fer una visita “in situ” per comprovar com va la feina encomanada. El propietari del taller és un tipus baixet, amb els cabells arrissats, té certa similitud física amb en Sarkozy, però més grassonet. M’ensenya la feina que estan fent i em convida a conèixer un operari de qui me n’explica virtuositats i que està a punt de jubilar-se. Davant d’un torn hi ha un senyor petit, esquifit i calb. Dedica tot el seu temps a tornejar peces d’escacs d’acer, són peces úniques, plenes de detalls,...agafo un cavall que ja ha estat polit, és impressionant, és precís, brillant, pesa,...preciós!. L’artista ni tan sols gira el cap, poca cosa, segueix fent la seva feina com un autòmat,...treballa i no diu res. En canvi el fals Sarkozy no calla i al final la temptació en forma d’escacs fa que li encomani també un joc per a mi. Passen els dies i no em truquen des del taller. Començo a patir per si tindré les peces de ferro fetes per quan les necessito. Truco al serraller per dir-li que em sigui puntual  amb l’entrega del material. Estic nerviós. Pateixo. El torno a trucar,...el persegueixo insistentment. Finalment em diu que ja té la feina feta, em diu que les peces de ferro valen 1.500€ i que els escacs seran 6.000€,...total 7.500€. Quedo pertorbat,...havia demanat els escacs sense preguntar el preu,...penso que m’he equivocat,...no puc dir-li a la meva dona que m’he gastat 6.000€ amb uns escacs,...desesperat li dic que em faci una sola factura a nom de l’empresa amb el concepte de les peces d’acer. Penjo el telèfon. Em  sento fatal. Em sento molt malament: he obrat sense pensar i ara enganyo, amagant el fet amb una factura a nom de l’empresa. Em desperto. Falta poc per haver-me de llevar per anar a la feina. ***** En aquest somni, he tingut la sensació conscient, en tot moment, de que estava somiant. D’un temps ençà, des de que escolto els meus somnis i des que faig l’esforç de transcriure’ls, que tinc el desig d’entrar-hi. La literatura sobre somnis que he llegit, anomena a aquesta experiència: somni lúcid. Un somni lúcid és quan tu conscientment entres en el somni,...és a dir, que tu, sabent que somies, conscientment hi intervens, preguntant per exemple de forma directa sobre alguns dels misteris que vius en el somni, per tal de buscar una resposta al teu inconscient, que és qui regna els teus somnis. Fa temps que tinc ganes d'experimentar un somni lúcid. No ho he aconseguit.

SOMNI DE LA NIT DEL 4 AL 5 DE GENER DE 2012

Aparquem el cotxe dins d’un garatge vell, gris, brut, lúgubre,...hi ha molt poca llum. Concretament aparquem el cotxe a la segona planta (només n’hi ha dues) tot i que a la primera planta hi ha places buides. Sortim del cotxe i aquí el món s’atura. No estic sol però no puc dir amb qui estava. Estem drets davant del cotx, palplantats. No passa res, no hi ha ningú, però la situació és cada cop més asfixiant, ha nascut una agressivitat a l’ambient que va in crescendo. Les condicions cada cop són més dures, tot és mental, perquè exteriorment el garatge segueix estàtic: vell, brut, gris, lúgubre. Tinc clar que no podem tornar a agafar el cotxe però que hem de marxar d’allà dins sense perdre el temps. Aleshores apareix el propietari del parking, un senyor gras, antiquat, vestit amb una casaca pesada de pell gruixuda, porta una barba  frondosa i mal afeitada, uns cabells foscos, pollosos i despentinats. La seva imatge és esfereïdora . Està clar que no ens vol deixar marxar. Em fa fàstic aquell home. No li fem cas i comencem a caminar. Llavors apareixen molts indigents, és un exèrcit de cretins al seu servei disposat a tot per tal de retenir-nos. Estem acorralats. La següent imatge que recordo és que ens hem escapat del cercle que ens acorralava i estem corrents escales amunt cap a la sortida. El propietari no ha volgut pujar les escales perquè és massa gras, i ha agafat l’ascensor. Les escales i l'ascensor pugen fins el primer pis. Nosaltres arribem primer. Correm cap a la rampa d'entrada dels cotxes des del carrer, quan estem pujant, miro enrera i veig l’home amb les mans aixecades com cridant enfurismat,...però no el sento. Marxem del garatge. L’endemà, al diari, surt publicada una notícia al diari amb una fotografia del propietari del garatge amb l’abric posat, es queixa de que estan asfaltant el carrer d’entrada al seu parking, diu que no ho estan fent bé, diu que ell té els tiquets de la planta d’aglomerat on es pot veure que la temperatura de l’emulsió no és la correcta, i que, a canvi de no protestar demana que li asfaltin el forats que té al seu garatge. Em desperto amb molt mal da cap al clatell. M’incorporo. Moc el coll. Pixo i escric el somni. Són les 2h:02’ de la matinada.

VIA VENETO

Aquest article, tot i ser per causes circumstancials el segon, té tots els honors del primer de l’any, com agraïment al gran sopar al que em va convidar qui és el soci fundador d’aquest blog. ***** Aquestes vacances vaig sopar amb el soci fundador d’aquest blog al Via Veneto. Suposo que el nom del restaurant del carrer Granduxer s'inspira en la Via Vittorio Veneto de Roma, el carrer més famós  on hi resideix el luxe i la tertúlia. El primer que he d’explicar és que el factor sorpresa va triomfar. Si arribo a saber que aquella nit vaig a sopar al Via Veneto la meva vestimenta hagués estat una altra,...per entendre'ns fàcilment, no hagués portat texans. Però de cop em vaig trobar davant de la porta del restaurant,i tot fent conya de com collons havia tingut el valor de portar-me allà sense avisar-me, ja em vaig trobar dins el vestíbul, un passadís allargat amb parets roges i un sofà negre, no en recordo res més del vestíbul, perquè de seguida un senyor baixet vestit amb americana i corbata em va distreure, parlavaamb el meu soci de com havia d’omplir la butlleta de l’”smartbox” per tal de que li servís com a mètode de pagament. Un cop acceptades les condicions un segon home ens recollí, educadament, els abrics, a canvi ens donà un tiquet de resguard amb el número 28. A partir d’aquest moment la maquinària de servei del restaurant es posà en marxa i mentre el primer home del vestit es retirava sigilosament, un cambrer més jove, amb camisa blanca, d’aquelles que tenen textura, i llacet, ens convidà, també educadament, a entrar al  saló. La taula on ens indicà de seure era privilegiada, perquè dins el saló rectangular estava ubicada en un vèrtex i sobre d’una petita tarima de fusta, de manera, que teníem tot el menjador sobre el nostre esguard (màxim una vintena de taules), des d’aquella talaia estant, podríem vigilar tota la gent que sopava a les altres taules i tot aquell qui entrés al menjador. Ens indicà que de primer portarien uns entrants i que escollíssim una copa inicial del què volguéssim. Ens deixà la carta de vins perquè, qualsevol altre beguda no estava inclosa en el Servei encomanat. Tot ens fou dit amb un to de veu tranquil, de vellut. El decorat que omplia el saló estava ancorat en el temps, hi havia cortines vuitcentistes, brillava una llum blanca, esmorteïda i envoltant, l’ambient tenia un caient “Belle Epòque”, d’un lleu modernisme que encara volia ensenyar la bonança econòmica i la satisfacció social amb l’estètica ambiental i el bon gust. Espills grans amb marcs pretensiosos i a la paret de la nostre esquerre una pintura dins un marc daurat barroc, on dues  parelles joves i elegants, elles vestides amb brusa blanca i ells amb vestit fosc, ontemplen com un cambrer els hi prepara un plat just abans de servir-los, tot dins el mateix restaurant. Tot una mica demodé. Les cadires fortes i còmodes, amb el respatller folrat de cuir i amb recolza braços. Les estovalles roses. Roses roses. Un tercer cambrer, encara més jove introduia ara les explicacions dels que serien els entrants. Només en recordo dos dels quatre que menjarem:les croquetes de formatge i els canapés de pilota de carn d’olla (aquests segon extraordinari!). Jo un vi blanc i el soci una copa de cava. Per la sala es passejàvem set o vuit cambrers, sense parar, però tranquils, presents i harmònics. I entre tots ells sempre estava present aquell primer senyor baixet vestit amb americana i corbata qui ens havia rebut inicialment. Evidenciava la seva funció de cap. Jo diria que era com un esperit, com l’ànima del lloc, sempre present, amatent, amb astuta vigilància permanent, el gran guardià que conserva l’equilibri dels diferents, que avalua i arbitra, aconsella i corregeix, tranquil i implacable. Hi ha regles que no es poden infringir al Via Veneto. Ja no estàvem sols al Saló. A l’esquerra, sota el quadre de les parelles, hi havia un senyor de quaranta anys amb cara de Mouriño amb qui devien ser els seus pares, tots tres parlaven en portuguès. Al costat una parella d’uns seixanta anys, ell alt amb cabells blancs i ella mitja melena. Tots cinc vestien molt de carrer. I més tard a la sobretaula, congeniaren i es posaren a parlar entre les dues taules,...vaig pensar que aquella escena no quedava bé amb  l’elegància del lloc, no era el lloc per una  tertúlia desenfadada entre comensals aparentment desconeguts. Nosaltres vàrem demanar un vi muscat com a beguda extra. Un altre cambrer ens indicà que començarien a servir els plats. No els recordo tots, crec que foren quatre o cinc, però l’estètica de cada emplatat era molt acurada. "petit-fours" Molt professional. Recordo una “vieira” molt gustosa. Recordo un canaló de carn banyat amb una salsa xinesa melosa. Recordo unes costelletes de xai amb una patata soufflé (com un air-bag de patata) i un mini braç de gitano de botifarra i bolets. Cal dir que tot tenia mil gustos, que el vi acompanyava i que entre plat i plat el temps era generós, però ben mesurat. Temps just per xerrar i tornar a gaudir del festí dels sentits. Va entrar un Senyor de Sarrià (un avi benestant d’uns setanta anys), amb la seva Senyora, i el seu fill (de ben entrats els trenta-cinc), era un client habitual de la casa, perquè el senyor baixet vestit amb americana i corbata el saludà afablement amb una conversa allargada i amical. Van seure al vèrtex oposat al nostre. A la taula del costat del Senyor de Sarrià hi havia tres dones d’origen hispanoamericà casades amb solters autòctons adinerats i avorrits, els homes me’ls imagino perquè no hi eren. Les tres dones vestides amb teles cenyides dibuixaven formes. Reien. La següent taula era ocupada per una mare amb sabates de talons que  vestia un vestit negra. La cabellera llisa i llarga. L’acompanyaven dues filles de dinou i vint-i-un anys, vestides de negre, amb cabelleres llises i llargues. Les dones ja seien a taula quan entra un home vestit amb americana blau marí i camisa blava sense corbata, tot ell d’estil “EmidioTuccid’ElCorteInglés”. La seva cara m’era coneguda, però no sé de què. L’home fou saludat pel senyor baixet vestit amb americana i corbata qui l’acompanya fins on seia la seva família.De postres mil textures de pinya: gelat de pinya, cogombre de pinya, iogurt de pinya, pa de pinya,...i després uns "petits-fours" que foren la delícia del meu soci. Ja era tard, s’aixecà d’una taula una noia rossa d’uns trenta anys, era alta, portava una vestit clar, amb un estampat de flors, colors pastel, i duia unes botes negres amb talons d’aquelles que esveren els homes. Somreia. Darrera seu un "dandy", amb camisa blava, corbata groga i americana marró tipus casaca, portava el cabell una mica llarg, tot engominat i tirat enrera. Tenia les galtes vermelles,...pot ser pel vi.Vàrem pagar el vi muscat i ens vàrem alçar de taula darrera la noia russa. Jo vaig arribar-me al bany. Bàsicament perquè els wàters m’encanten (son la meva passió secreta !) i no podia deixar passar l’oportunitat de fotografiar, un bany tan ben perfumat. Darrera meu el "dandy" entrà al bany, vaig suposar que mentrestant el meu soci devia estar  entretenint a la russa. Vaig sortir del bany perfumat. El soci m’esperava a la porta i la russa seia somrient al sofà del vestíbul. No trobar-me el soci parlant amb la russa només volia dir que la russa, realment, no era russa. La falsa russa parlava un perfecte anglès britànic. Era el moment de marxar, el senyor baixet vestit amb americana i corbata aparegué per despedir-se com marca el protocol de la cortesia i un home de seixanta anys vestit de botones amb una casaca "beige" amb solapes verdes ens canvià el número 28 pels nostres abrics, ens obrí la porta i deixarem el paradís amb aires parsimonials i avantguardistes, com a dos bons  coneixedors de la cuina de disseny.

VANESSA

Aquell cap de setmana que els avis ens van custodiar els fills,  havíem recuperat la vida de parella. L’eufòria del moment ens portà a somiar. Sense cap fonament econòmic però amb molta il.lusió entrarem en una immobiliària. La Vanessa (perquè ho deia la tarjeta que em va donar) ens va fer seure en dues cadires festejadores just davant de la seva taula i  preguntà que què volíem. Buscàvem un racó, una cosa petita i recollida dins el nucli antic, amb un petit patí ombrívol on crear un jardí, volíem un niu d’amor a Solsona on  espolsar-nos el presseguer. Llavors la  Vanessa s’inclinà suaument per obrir el calaix on guardava el cartipàs de les ofertes,... fou el moviment just per fer notar la seva presència torbadora, a un pam dels ulls,  en forma de regatera. La regatera sempre  informa de la flonjor i de la profunditat dels pits. Fou inevitable, l’emanació perfumada d’efluvis de carn femenina em captivà. Una brusa blanca estrenyia les cantimplores  i un botó patidor insinuava una propera estripada tèxtil. Mal llamp m’encengui el cul!, em vaig sentir com el dimoni dels pastorets. Resultà que la Vanessa no tenia el què volíem. Apuntà el meu telèfon, i ens digué que ja ens trucaria. Un cop a fora al carrer, mentre passejàvem agafats de la mà, vaig comentar a la meva parella, si havia vist el botó. No, no l’havia vist. Com podia no haver-lo vist!. (Segur que es tracatava d'un cas típic de manca de sensibilitat masculina). Mai he rebut la trucada de la Vanessa: ja ho diu la cançó dels Manel: ai la Vanessa, ai la Vanessa, com li deu anar! ...,res, giro full,... que l’epístola no és d’avui!.