IDEA GENIAL

Després de molt temps, tornar a córrer. Córrer lentament, massa a poc a poc. Tenir temps per pensar. Tenir una idea genial per un problema de la feina que fa dies que m’ocupa. Parar. Entrar a la primera botiga que veig: una farmàcia. Desfigurat i suat, veure que la noia jove que hi ha darrera el taulell em mira. Demanar-li un paper i un llapis. Donar-me’ls sorpresa per la meva sol·licitud. Escriure amb mala lletra els conceptes que no puc oblidar per recordar després la idea. Tornar-li el llapis dibuixant el meu millor somriure. Retornar-me el somriure estranyada. Tornar a córrer.

CURIOSA PERSISTÈNCIA

Ara que la mare és molt vella, pell i ossos,  és segurament quan més estona he passat reflexionant amb ella. Avui m'ha dit que la vida no deixa de ser estranya. I ha callat. Després hi ha tornat: "mentre el meu cos ha canviat tant, envellint en caiguda lliure, la Dolors interior, es manté dins meu, es mante en una curiosa persistència". I després ha tornat a callar. M’ho ha explicat dolçament, vocalitzant malament però amb el cap ben clar!

IMMIGRACIÓ

D’entrada dir que és un tema espinós. Penso que no hi ha dret que cap persona es vegi obligada a marxar de la seva terra per sobreviure. Penso que el conjunt dels qui no tenim aquest problema hem de ser capaços de donar, als qui si que el tenen, una solució. No sé quina, però si sé que de moment ho estem fent molt malament. I lamento quedar-me aquí, no en sé més, ni tinc cap idea. Tot això ve de que l’altre dia, parlant amb un conegut que treballa a recursos humans d’una firma de  distribució de materials, m’explicava que des de feia més de set anys tenien un mosso de magatzem, de nom Fisiru, considerat com a molt bon treballador per l’empresa: serio, puntual, proactiu i responsable. El divendres anterior al dia que m’ho explicava, quan va ser l’hora de plegar, va demanar de pujar a les oficines per parlar amb personal. Va ser directe: me’n torno al meu país, deixo l’empresa, em caso,  el meu pare ja li toca descansar i jo seguiré amb el seu petit negoci, amb aquesta feina i el què he anat recollint crec que en tindré prou. I a continuació digué: però no us preocupeu, jo no vull portar-cos problemes, dilluns ja vindrà en Fisiru, el de veritat, el de la documentació que ja teniu, la que jo us vaig entregar fa set anys; on està treballant ara no està content, li he dit que jo aquí he estat molt bé, i a ell li sembla molt bé venir amb vosaltres. No us amoïneu que dilluns estarà aquí puntual, és molt bon treballador, ja ho veureu.  Això amb la gent que va venir ja fa anys. Hi ha massa cinisme i massa interès econòmic, per tan poca humanitat. A molts no els ha interessat mai fer les coses ben fetes.

FOOTBAL ABOVE ALL ELSE!

Ara que es preveu una tardor políticament distreta, no puc deixar de pensar, les dificultats per fer entendre, el què jo penso què passa a Catalunya en relació a Espanya, a la gent que senzillament no pensa com jo. Dinàvem a casa amb dos anglesos aquest juny. Estaven orgullosos del paper que estava fent, fins llavors, la seva selecció de futbol al mundial de Rússia. Un d’ells em diu que el sobta escoltar petards quan la selecció espanyola rep un gol en contra. Li responc que per mi això és el resultat normal quan un estat ignora part dels seus ciutadans, i a més a més, els imposa la por, exercint el càstig injust amb relats inventats, enlloc d’escoltar-ne les raons i buscar-ne una solució pactada. Després de la vomitada pseudo-racionalista, me’l miro. Crec que fa l’esforç d’entendre el meu raonament, però la següent frase que em deixa anar, m’és demolidora: “football above all else!”. Està clar que no en vol parlar o que no li interessa. No, no és gens fàcil. Ànims i coratge!