DESINTRAGRAMITZAT I DESTWITTEJAT

El primer que ho va fer fou un amic: va dir que aquella era l’última fotografia que penjava a l’instagram, i va marxar. La seva acció no em va deixar indiferent. Com més anem, més ens volen distreure. L’addicció com a estratègia comercial. Aquestes apps ens donen un servei que crea addicció, es tracta del fenomen batejat pels anglosaxons com FOMO (fear of missing out), és a dir, por de perdre’s els esdeveniments, i d’alguna manera, així, se’ns obliga a viure a través dels altres, i després quan ens adonem vivim dins d’una mal sana solitud. Buits per dins però plens d’estupideses. Prou de seguir i més fer. Per això m’he desintragramitzat i m’he destwittejat.

VEÏNS I

L’he vist uns quants diumenges al matí, ben d’hora, tirant cubells d’aigua amb lleixiu - ho dedueixo per l’olor de l’aigua que s’escorre pel carrer que fa baixada- i fregar amb força amb una escombra desgavellada contra la paret de la façana i el terra. Avui quan he passat estava amb un filaberquí fent uns forats. Quan he tornat a passar de tornada he vist aquesta meravella. Li desitjo sort, encara que tinc els meus dubtes sobre la durabilitat i l’efectivitat del sistema. Penso que si torna ha fracassar en la seva lluita sorda, ja no sé que més podrà fer, carregar l’escopeta per disparar contra els propietaris dels gossos? Déu no ho vulgui.

VIST X SENTÈNCIA

Escolto per ràdio mentre condueixo els al·legats finals dels presos polítics catalans. Dignitat. Quedo trasbalsat. Tanco la ràdio: el silenci em va bé. Un silenci que de cop ho envolta tot. Un silenci ple de contingut. Un silenci que puc palpar, i quan tanco el puny ferm... noto tot el seu pes. Un silenci que crida llibertat.