SEGUIREM VIVINT

Eleccions. La ràdio no en calla des de les cinc. Parla quan encara no hi ha res a dir. Diuen, diuen, diuen... Tertulians nerviosos fan volar coloms suposant l’incert. Prou!. Em tanco dins la meva habitació. El cedé reprodueix “L’estro armonico” – 12 Concerti, Op.3 d’Antonio Vivaldi. Desconnecto. Obro “Seguirem vivint” de l’Elisabet Pedrosa per seguir plorant d’amor i agrair-li que l’hagi escrit.

XUXES GRATIS

La meva filla està estudiant les plantes. Ens passem part del sopar fent-nos preguntes. Ella em demana per la funció de les arrels i jo li responc. Jo li pregunto perquè serveixen les flors. Pare, les flors són per atraure els insectes, és com si portessin un cartell que posés “xuxes gratis”. Contundent, no hi ha res més a dir, ho té clar.

EN RE MAJOR

A vegades visc temps carregats. Em pesa la responsabilitat. Però si bé les circumstàncies hi són... pertany només a la meva jurisdicció el com me les he de prendre. Prendre les pròpies decisions i saber tenir després la ment en silenci. Però el pensament em rossega intermitentment per dins. I la lluita reviu exigint-me una altra actitud i em demano una mica més de fermesa desitjant aconseguir la meva melodia infinita, sabent tocar com a solista un crescendo vivace mentre la resta de l’orquestra segueix avall, obrint-se així un espai de llum immens. I tot en RE MAJOR, perquè des de la Novena de Beethoven, la victòria s’escriu ja sempre en RE MAJOR.

FINE FATALE

Desitjava una sintonia cordial però aviat esdevingué una situació tòxica integral; i amb l’acord trencat, el  plaer pensat, fou descartat.

PIXIE,DIXIE I MR. JINKS

No hi era. Fa quinze dies la paret no estava perforada. No ha de ser senzill construir tal obra d’enginyeria en tant poc temps sense l’ús d’una moderna tuneladora, cal ser del gènere intel·ligent. Pensava que això només passava en els dibuixos animats però és evident que no, que és ben real. Col·loco una cadira uns dos metres enretirada del forat. M’assec a contemplar pacientment convençut del poder que m’atorga  la meva superioritat mental. No passa massa temps que treu el cap un ratolí de pell grisa que dur tres pels negres al cap i un llacet arrodonit de color blau al coll. Es posa dret i amb les mans li diu a un segon ratolí que ja pot sortir que ja no hi ha perill. Llavors, desconfiat, surt del forat un altre ratolí, també gris, que llueix un formós serrell al cap i que vesteix una armilla vermella. Me’ls miro i penso “Malditos roedores!”. Amb rapidesa felina la meva ment desenvolupa un fantàstic pla per a eliminar-los fulminantment: els perseguiré amb una escombra mullada fins aixafar-los. La resta de la història ja la sabeu... ens la van explicar per la televisió quan érem petits.