BONES PRÀCTIQUES 8: SAQUET PELS ULLS

La mirada és una experiència fonamental de la comunicació. Deia Sartre que quan notem la mirada dels qui ens mira, sentim que estem davant d’un altre subjecte, d’una altra consciència, de la presència de l’altre. La mirada que ens mira ens fa sentir. La mirada és per definició profunda i atenta, i sol ser relativament breu. En canvi mirar és diferent. Miro sense ser percebut. No hi ha cap comunicació ni tampoc cap esforç. Miro sense atenció. Però la modernitat ha comportat certs hàbits que ens obliguen a mirar atentament d’una forma dilatada en el temps. Per exemple quan anem al cinema , quan som davant la televisió, treballem a l'ordinador o quan conduïm massa estona. Uns ulls fets a l’antiga com els meus no estan preparats per aquesta vida moderna. Haver de mirar atentament una estona llarga em fatiga els ulls. No m’agraden les pel·lícules perquè acabo amb els ulls cansats i irritats, vermells com un tomàquet, i el malestar fa que pocs cops em compensi la història que m’han explicat. I la bona pràctica 8 és ideal pel descans dels ulls. Vaig fer-me fer per les mares un sac de tela de cotó i el vaig omplir d’arròs i d’espígol. Quan m’estiro al llit abans de dormir, agafo el saquet, i me’l poso damunt dels ulls. El pes dels grans d’arròs fan que el saquet s’adapti a les cavitats oculars i exerceixi una lleu pressió sobre els ulls que esdevé plenament relaxant. El massatge em tonifica els ulls. L’ endemà... la meva mirada torna a ser d'allò més interessant!

STOCKOUT

Feia setmanes que ho veia a venir. De divendres a divendres se’m confirmava la meva por. Primer fou només un dubte, després una certesa. La permanència al llarg de quasi tres anys podria fer pensar que una  temuda sequera  temàtica n’era la causa, però aquesta explicació, tot i que parcialment vàlida, no s’ajustaria a la realitat dels fets. Els motius inspiradors mai falten però bé és cert que arriben quan arriben, de forma desordenada, a batzegades, ara dos de cop i més tard, no hi ha res a dir. Però el dia a dia arrossega exigències que jerarquitzen les activitats que un ha de, pot, vol i desitja fer. És per això que des del primer dia vaig tenir clar que m’era del tot necessari treballar sota un estoc de protecció per evitar el possible stockout. Hi així ha estat fins avui que he inevitablement he trencat l’estoc. Angoixat per no poder servir la meva comanda setmanal, absolutament obligat per les circumstàncies, escric aquest article d’emergència, per poder complir amb la meva auto-obligació de publicar cada divendres un article en aquest bloc.

CASTILLO I BERGOGLIO

Assisteixo a una xerrada de José María Castillo ex-jesuita. M’agrada que un home gran em parli com parla de l’església catòlica. Afirma que si Jesús és important és perquè  va canviar la religió sagrada per la religió humana. Mentre que la religió sagrada es fonamenta en tres pilars: el dogma (el conjunt de creences que controlen la forma de pensar), la llei (el conjunt de normes que ens diu que es pot fer i que no, i que per tant controlen la forma d’actuar) i els rituals (les accions sagrades que ens justifiquen), en canvi, la religió humana es basa en l’ètica i demana que la nostra conducta sigui de bondat en relació a les altres persones. La religió sagrada ofereix la salvació en una altra vida al qui compleixi amb els seus mandats o la perdició total a qui no en faci cas. La religió humana ens salva en aquesta vida, ajudant-nos amb bondat, entre nosaltres. Afirma que aquest fou l’exemple que  Jesús va donar amb la seva vida, que Jesús mai va aixecar cap temple ni va construir cap església, senzillament, anava pels carrers ajudant els altres, fins el punt que, sovint, el que més ens dificulta, avui, la comprensió de Jesús és, precisament, la religió sagrada que fins ara ha practicat el Vaticà. Finalment conclou que hem estat condemnats a viure en la mala consciència veient tota la bondat que falta en aquest món, però que una nova esperança ens arribat, i parla obertament nou Papa, Jorge Mario Bergolio, i penso que tant de bo tingui raó. Quan marxo m'acomiado d’ell i li dic que em fa feliç veure com, un home que ha viscut 84 anys en aquest món, creu tant fermament  en un nou futur.

RÈQUIEM

Hi ha estris que t’acompanyen quasi tota una vida, i quan arriba l’hora dels adéus, mai resulta fàcil. El meu pare s’afaita amb brotxa i tenia una maquineta d’afaitar de carcassa metàl.lica. Comprava caixes de fulles que anava reposant a mesura que s’anaven desgastant. Jo vaig limitar-me a seguir el seu exemple, tot i que ja no hi havia maquinetes metàl.liques i des del principi vaig haver d’optar per la típica Gilette Blue II d’un sol ús. Quan vaig marxar de casa vaig comprar la meva pròpia brotxa d’afaitar. Vaig tenir clar que l’estri en qüestió el volia fet amb pèls de teixó units a un bon mànec de fusta. Me’ls vaig gastar. Durant més de vint anys ha estat la meva estimada brotxa que, quasi a diari, cada matí, m’ha acariciat dolçament la cara. Però els anys no passen en va i ahir me la mirava amb "carinyu" i la seva vellesa m’era palesa. Era evident que ella ja no era qui fou temps ençà. Avui m’he comprat una nova brotxa i altre cop me’ls he gastat perquè no hi cap al meu cap renunciar al massatge matinal de qualitat. Em sap greu per la vella brotxa constatar que  l’escuma que fa la meva nova brotxa torna a ser rica, humida, constant i regular, ben hidratant, capaç d’oferir-me un afaitat suau que ara m’adono que feia anys no sentia. Trist... només demano un prec per la seva difunta ànima.

BONES PRÀCTIQUES 7: TOT PER LA PRÒSTATA

Cada matí quan m’aixeco el primer que faig és el clàssic pipí. Tot seguit em vesteixo d’anar per casa i vaig a buscar el pa. Quan de tornada entro a la cuina de casa, deixo la bossa del pa damunt el marbre, i obro l’armari per treure el meu pot de pipes de carbassa pelades, el meu pot de germen de blat i el meu pot de llevat de cervesa. Els obro i ingereixo un grapat de pipes, una cullereta de postra de germen de blat i una altra de llevat de cervesa. Per aquest ordre, perquè el germen és el que menys m’agrada, i quedant al mig, el seu gust és menys incident. Després bec un got d’aigua. Qui em va donar el consell fou qui em fa de metge. En un control li vaig manifestar que portava una temporada que em trobava una mica més cansat. Inspeccionant-me em va trobar la vesícula una mica inflamada, em va preguntar l’edat i va sentenciar: t’has de cuidar la pròstata. Des d’avui fins que et moris estaràs sentenciat a menjar els tres aliments miraculosos ja esmentats. Les pipes són riques amb cucurbitita i àcid cucúrbic, antiinflamatoris i ideals per a les afeccions de la pròstata, el germen de blat té una gran riquesa nutricional, antioxidant, ric amb vitamines B i E, àcids grassos essencials i minerals (Potassi per la regulació sanguínia, Calci i Magnesi pel sistema nerviós, per la musculatura i per la massa òsea,...)  i el llevat de cervesa conté moltes vitamines del grup B, aminoàcids essencials, controla el colesterol i el sucre de la sang,...i així, com ja veieu, un sense fi de propietats que no puc deixar de compartir amb qui em vulgui llegir. Si va bé o no, no us ho puc dir, segueixo anant fent, i només com a crítica constructiva, dir que seria bo, que els llevats de cervesa, aprenguessin a conservar part de l’alcohol que fabriquen,...així, començaria el matí una mica més entonat.

BARCELONA ETHNIC BAND

Diumenge a la tarda, després de dinar i recollir la cuina, em prenc un cafè i un vaset de limocello casolà que em faig jo mateix. Després m’estiro al llit. Sóc fàcil d’adormir-me. Desconnecto d’aquest món. Hi ha una dansa que em repica l’oïda. Una dansa compassada. Un ritme penetrant. La música que m’entra per les orelles em va despertant. Em sento descansat. Ara escolto. Què bé que sonen. La música és  la festa del so. No puc estar-me. M’aixeco del llit. Conec qui és el culpable. A la casa del costat hi viu un músic. M’agrada tenir un músic de veí. Crec que s’hi guanya la vida perquè fa de tot. Ara assaja tocant el piano acompanyant el cant d’una soprano aguda. Ara s’escampa pel veïnat un clarinet desordenat sobre una base de contrabaix. Avui però en són uns quants i deuen tocar des del patí: escolto un acordió, un baix, una flauta travessera, una veu, una caixa,...No em puc estar i pujo al terrat de casa per poder-los veure. Des de dalt estant no em veuen. Els puc espiar: si, són set. Escolto atentament. Un s’ha despistat,...riuen i tornen a començar. Em fascina l’harmonia que generen instruments diferents sonant al mateix temps. Acaben la cançó i els aplaudeixo. M’han descobert i em miren. Els hi regalo un bravo, i la noia de la flauta, qui fa d’agent comercial, em diu som la BARCELONA ETHNIC BAND. Us els recomano!.

SUÏSSA II

Estic sensible amb Suïssa. Llegeixo al diari “El País” de Claudi Pérez un article  que no pot ser més clar: “El foco del debate està en si Europa puede mantener su Estado de bienestar. Y en esa sobredosis de austeridad para reducir los déficits que acorralan el continente, la UE se ha lanzado a una carrera que consiste en recortar gastos, pensiones, empleados, salarios públicos y demás para cuadrar las cuentas. Pero de vez en cuando hay signos que parecen indicar que el verdadero problema está en otro lado. Las bolsas de fraude fiscal en Europa son sensacionales. La evasión de impuestos de las élites es una especie de epidemia crónica con epicentro en Suiza.(...)las pérdidas en la recaudación de IVA en España suponen en torno a 15.000 millones € anuales”. Després llegeixo a la contra de La Vanguardia una entrevista a Filippo Lombardi president del Senat de Suïssa on Lluís Amiguet li diu que “Qualsevol prospera amb tant diner negre arribant de les clavegueres del món” i ell li respon cínicament: ”No és Suïssa la que ha buscat el capital, sino el capital el que ha buscat Suïssa per a l’estabilitat del seu sistema”. I és que el problema es coneix perfectament i les solucions estan clarament identificades i passen per una reforma ambiciosa del model de l’IVA, per un control de les transmissions dineràries, i per una transparència informativa bancària,...i eliminar, D’UNA PUTA VEGADA, el diner en metàl·lic. Però lluny d’això, aquesta setmana escolto per la ràdio que el Sr. Montoro ha donat ordres d’enfortir la inspecció fiscal sobre els pagaments en  les celebracions de bodes i bateigs, i en les activitats extraescolars. Vaja la xocolata del lloro. Ja vaig escriure el 20 de setembre de 2013 en aquest mateix espai que “els governs europeus (els seus polítics) o són uns ignorants o SÓN UNS CÍNICS BEN PAGATS!”, AVUI JA HO TINC CLAR: SÓN UNS CÍNICS BEN PAGATS!

VEÏNS

Tenia una reunió però he arribat massa aviat. He anat a fer un cafè. Odio que el cafè no estigui bo. No estava bo. Me l’he pres ràpid i he sortit al carrer. Encara era massa d’hora. He començat a caminar pels carrers de l’entorn. Observava distret fins que he vist els dos balcons d’un mateix habitatge. Són família? El pare unionista i el fill independentista,... després m’he dit que no, que havia de ser al revés, perquè per lògica, els progenitors han de viure al principal. Per què pensen diferent?... Potser només són llogaters, desconeguts en origen fins que esdevingueren veïns. Què fan quan es creuen per l’escala: s’insulten, s’ignoren, es saluden –en quin idioma ho fa cadascun-, s’intercanvien banalitats, s’aturen i xerren, o queden cada matí per esmorzar junts i fer tertúlia política al bar on fan aquell cafè que no es bo. Hagués estat bé, sabent-se entre ells nacionalistes de bàndols oposats, que haguessin decidit penjar les banderes el mateix dia com si es tractés d’un acte veïnal de caràcter reivindicatiu. Seria interessant que els fills respectius en edat adolescents fossin parella d’enamorats, primer d’amagat dels pares després, ja més segurs, al descobert...  he mirat el rellotge, no podia seguir inventant-me la vida dels altres, ara ja se’m feia tard,  m’he dit que al capdavall els hi desitjava una bona relació i   esperava que poguessin  compartir la convicció de que poder votar és la millor solució.

BONES PRÀCTIQUES 6: CAP AL NORD!

Després d’una llarga temporada amb hiperactivitat nocturna els meus somnis s’han tranquil.litzat. No dic que no segueixi somniant, dic que, he aconseguit dormir més calmat, sense que els somnis encadenats em despertin angoixat vàries vegades cada nit. Per no donar cap informació falsa, us dic que el meu "stress" laboral segueix malauradament amb un grau d’intensitat similar, i també us vull dir que no em prenc cap medicament sedant per poder dormir bé. L’únic canvi, no absent de certa polèmica amb la meva dona, ha estat canviar l’estètica de la meva habitació . He reubicat una tauleta de nit i he girat 90 º el capçal del llit. Abans dormia: cap a l’oest i peus a l’est, i ara dormo: cap al nord i peus al sud.

SOMNI DEL 22 AL 23 D’OCTUBRE DE 2013

La meva dona i jo hem d’anar cap a Aragó. Hi anem amb l’autocar de línia que surt des de Barcelona. No ser què hi anem a fer. Quan ja portem una estona de viatge l’autocar surt de l’autopista per aturar-se a una àrea de servei, però enlloc de parar, el conductor entra amb l’autocar cap a dins l’edifici de serveis, introduint-se pels passadissos cap als lavabos, el conductor un cop dins el wàter d’homes, atura l’autocar davant un urinari, obra la porta, i sense baixar de l’autocar, fa la pixadeta. Quan tornem a córrer per l’autopista li dic que la pròxima vegada aturi el vehicle que així podrem estirar les cames i pixar tots. Més tard el conductor torna a parar en una àrea de servei, i com l’altre vegada fot l’autocar cap a dins el lavabos, però just quan ha de passar per la porta del wc d’homes, l’autocar ha de girar i queda encallat entre el marc de la porta i les parets del passadís. No puc estar-me de dir-li que jo ja li havia dit. La meva dona i jo baixem de l’autocar i sortim a fora a estirar les cames i a prendre un cafè. Hi ha un grup d’adolescents d’una escola que van de viatge de final de curs asseguts en unes taules de pic-nic mirant l’autocar encallat. Se’n foten de la situació. Finalment (no ser com?) el conductor aconsegueix alliberar l’autocar, llavors ens pita amb el clàxon, fent un gest indicant-nos de que pugem. Ens acomiadem entre rialles dels estudiants i prosseguim el nostre camí. Em desperto però no miro l’hora.

BOLUDO

"Cuando me vine de Argentina” vaig comprar un local que havia estat un bar però que sanitat l’havia tancat per insalubre. Amb uns amics argentins treballarem de dilluns a diumenge, fins a deixar-lo nou com una patena. Però un cap de setmana que estàvem feinejant, amb la persiana mig abaixada, va entrar un inspector, i ens va denunciar esgrimint que aquell local estava clausurat i que estàvem treballant de forma irregular. L’advocat em va recomanar no fer-ni cap cas. Finalment vaig aconseguir la llicència i amb la meva dóna vaig obrir el bar. Des del primer dia he posat unes cambreres joves ben escotades “ ¡y de pechos grandes!” perquè ser del cert que agrada molt a la clientela. Al cap de poc em va arribar la denúncia de l’inspector on em declaraven culpable, la multa era de 36.000€. Però “ el gran error que cometí, fue poner, el bar a nombre de la bruja de mi mujer!”. Després ens vem separar, “¡ya le dije que era una bruja!” i ella es va quedar amb el bar. Llavors em va sortir la oportunitat de regentar aquest altre bar, però a “la bruja no se le ocurrió otra cosa que denunciar-me por malos tratos”. El jutge va admetre la denúncia a tràmit, i com a mesura preventiva, va ordenar un allunyament preventiu de 1000 m d’ella, “lo hizo sólo pa joder-me, para que no pudiera regentar éste nuevo negocio” ja que els dos bars estan en dos carrers paral.lels del polígon i per tant a menys de 1000 m. Però finalment el judici el vaig guanyar jo... “¡vos veréis!... ¡aquí estoy!”. Avui m’acaba d’arribar una nova notificació de que pagui la multa de l’inspector de treball, ara ja puja 42.000€,...ya ves, eso es cómo subirse a un taxi, pues que la pague la jodida bruja”. Pago el menú que he menjat i marxo amb el cap calent. Si m’ hagués fet una introducció de l’estil: “Le voy a contar una historia. Póngale violines de fondo. Podría recomendar a vos que no se crea una palabra, pero... simplemente escuche boludo” pot ser hauria estat més fàcil tragar amb la història, ...jo només volia pagar el menú,... al sortir hi ha targetes de propaganda d'un bar-restaurant per agafar... de nom: "Fechorias".

BICICLETES

Llegeixo al diari El País un article de Juan Gómez titulat “Alemania cambia el coche por la bici” on afirma que hi ha 73 mil.lions de bicicletes censades per una població de 80,5 mil.lions d’habitants. No em sorprèn. Aquestes vacances vaig verificar sobre el terreny la quantitat de bicicletes que hi havia a Alemanya, no tant sols a ciutats mitjanes com Ravensburg sino també a München. Primer em vaig fer el pensament de que l’enorme presència de bicicletes s’havia de llegir en clau d’aprofitar el bon temps de l’estiu, i que al hivern, el seu ús, havia de ser minoritari, però el meu interlocutor em desmenteix i em diu que l’ús de la bicicleta al hivern es manté. Si descarto la justificació climàtica, només em queda abraçar l’argument que exposa l’articulista que atribueix l’ús de la bici a la gran consciència ecològica dels alemanys... però no me la crec.  Segurament hi ha molts factors: un país pla, poca densitat de població... però hi ha dos fets que em permeten afirmar que  penso que l’educació ha de ser un factor clau amb tot això. El primer  passa tot passejant per München, en un moment donat, el meu interlocutor em fot una bronca de collons perquè estic caminant per la zona de la vorera destinada a carril bici, la bronca la trobo exagerada,...però li surt de l’ànima,...mentre que jo penso que no n’hi ha per tant que prefereixo anar passejant fent pinya xerrant, i que la possible bicicleta que pugui venir, ja em pitarà o s’apartarà, per ell és una infracció negligent del tot inadmissible contra el sistema de convivència reglada. L’altre   fet rellevant és observar que davant de l’alberg de München on vam dormir, hi havia una bona bicicleta aparcada sense lligar, al cap de 24 hores, la bicicleta seguia al mateix lloc. En educació ens porten molta avantatge.

ALI BABÀ

Fa uns dies, pel matí quan vaig arribar a l’oficina, una mica més tard que altres companys, que ja hi eren, em van fer adonar que al costat de la porta hi havia una pintada. Tots vàrem afirmar que aquella imatge, el dia d'abans, no hi era. Algú va fer en veu alta el comentari de que bé podia ser un senyal per informar-se entre malfactors. Immediatament, el cap em va fer una associació d’idees automàtica i vaig recordar el conte d’Ali Babà, el tros en que un dels lladres escoltava una conversa on es parlava de l’or, i així descobria quina era la casa de l’Ali Babà, casa que marcà amb un senyal. He estat temptat d’imitar l’esclava Morgiana i començar a pintar les portes de les altres naus, per poder així despistar els possibles lladres, però finalment, a plena llum del dia, no ho he considerat prudent. Així que amb una espàtula i un dissolvent he arrencat la silicona blanca que constituïa el cos del dibuix. Per molt que avanci la tecnologia hi ha principis humans  arcaics que prevalen al llarg dels segles en el sí de la nostra psique. Amén.

OLIUS

Hi ha tradicions impagables. A principis d’agost,  Olius celebra la seva Festa Major en honor al seu patró Sant Esteve, protomàrtir, perquè fou el primer màrtir del cristianisme. La crònica periodística del diari digital “NacióSolsona.cat” parlava d’una “lluïda” festa, i afirmava que “les temperatures plenament estiuenques afavoriren una gran assistència de públic, i el treball, alegria, il.lusió i esperit comunitari de la gent féu que tothom pogués gaudir d’una verdadera festa grossa”. Però si fa temps volia publicar aquest article és pel fet diferencial d’aquesta festa. Olius és un municipi molt extens que pràcticament envolta la ciutat de Solsona. La seva població la formen centenars de masies escampades pel territori i, antigament, per torn rotatiu, cada masia era l’encarregada de subministrar el pa del dia de la Festa Major (ara no ser si totes fan una contribució solidària i encarreguen el pa al senyor forner). I és que el pa constitueix l’eix central de la festa i després de celebrar la Missa solemne a les dotze del migdia, es fa una molt breu processó que no recorre ni cinquanta  metres per darrera de la parròquia, i a continuació, es beneeix el pa aportat per la masia que li toca, per tot seguit, donar una barra de pa beneït,... si una barra de quart  tal qual, a cadascú dels presents, siguin grans o petits. A tothom se li dona una barra de pa beneït i un pom de formoses flors. Ja són les dues de la tarda, i a ple sol comença a sonar, a través de l’amplificador, la veu d’un músic solitari  que acompanyat del so electrificant d’uns teclats canta “si Adelita se fuera con otro...” sota la protecció d’un paraigües vermell de la casa Frigo. La gent  amb la barra sota el braç i el pom de flors a la mà, fa un corralet al voltant de la plaça on es fa el “ball-vermut”. La resta es pot imaginar, una mica de coca per picar, abundants porrons plens de barreja ben fresca que passa sola i molta calor.  Heus ací una Festa Grossa!

SUÏSSA

Viatjo a Àustria creuant Suïssa amb cotxe. Just quan passo la frontera entre França i Suïssa, un senyor amb l’aspecte de trist cobrador d’autobús, degudament equipat amb una mariconera, m’obliga a canviar prop de 40 € per un adhesiu que m’ha de permetre passar per Suïssa sense ser multat. Condueixo amatent. No em sorprèn percebre una anormal densitat de vehicles de gama molt alta que m’avancen amb un ordre silenciós. Una frase complicada em repica el cap: diners hipòcritament disfressats de benestar. Aquest país em fa pensar en la condició tramposa de l’home. Suïssa viu del negoci bancari corrupte que els ciutadans rics dels països veïns necessiten per poder ser una mica més rics a costa de ser una mica menys solidaris (evadint impostos) amb els seus compatriotes. Allà on miri veig diners distrets. Mentre condueixo imagino un país ple de diners distrets,  despistats,  dipositats allà per poder especular, ... que m’ha El gran Forges ho explica GENIAL!!! d’estranyar, el negoci bancari sempre ha estat el negoci trampós de la informació privilegiada. Penso que seria fàcil destruir Suïssa, només faria falta posar els instruments necessaris per impedir poder fer trampes. Però els governs europeus o són uns  ignorants en la matèria, o són uns cínics ben pagats. Quan arribo a Àustria, m’alegra saber que no sóc l’únic a qui Suïssa no li agrada, de fet, l’amic a qui he anat a visitar, el dia en que ja marxava de tornada cap a casa,  em diu, que ell no pensa tornar mai més a Suïssa, que té 6 francs suïssos a la cartera,  que volia donar-los a una seva amiga suïssa amb qui de tant en tant balla, dient-li: té, per tu, jo mai més aniré al teu país!, però, que com que fa temps que no la veu, me’ls dóna a mi.  Els 6 francs, me’ls he gastat en una àrea de servei de l’autopista on he parat a descansar, també em volien fer pagar la pixada, però he pres la decisió, crec que aquest cop encertadament, de pixar darrera uns matolls verds, a risc de ser detingut per atemptat mediambiental i desordre públic.

REPUBLICANA

La seva família té orígens castellans. Havia dit que no aniria a la cadena humana a favor de la independència de Catalunya. Però al final hi va anar. Circulava per l’autopista i patia. Patia perquè pensava que hi havia massa poc trànsit i que, pot ser, plovent com plovia, perillava l’èxit de la convocatòria de l’Assemblea Nacional de Catalunya. No es va tranquil.litzar fins que un cop arribada al seu tram veié la quantitat de gent que ja hi era. Va sortir el sol. S’ho va passar d’allò més bé. Una festa reivindicativa de molta gent que pensa diferent però que no accepta la situació actual de Catalunya i d’Espanya, i que protesta davant l’inmovilisme i la sordesa absolutista dels qui manen, sobretot a Madrid. Una festa civilitzada, ben organitzada, pacífica i neta. Al vespre, estirada al llit, mentre s’adormia, estava contenta d’haver participat en un acte històric,...de sentir-se bé per haver trobat la raó per la qual havia fet cadena,...republicana com és, la Catalunya independent no tindrà rei.

LENTAMENT

M'omple el desig de deaparèixer...lentament i m’adono que els meus desconeixen la meva atenta presència... lentament, i escolto unes veïnes rialles ofensives, tan pesades, que soles es fonen...  lentament. Buido pel forat, el meu cap esberlat, fins oblidar l’ordenada obstinació... lentament, i esdevinc petit per no ser-hi, sense deixar de ser, l’observador que observa... lentament, només per obtenir-me, eternament, per dins, ple, dens i sempre present... ben lentament.

BONES PRÀCTIQUES 5: PUJAR ESCALES

Odio que l’Administració s’entesti a fer de pares  perfectes i ens adoctrini dient-nos què està bé i que no es pot fer pel bé de la nostra salut. Però no hi ha manera: els polítics ho fan de capellans o es barallen entre ells. Ara, l’Ajuntament de Barcelona ha tret una campanya  on em diu: “Fes salut, puja per les escales.” Diu que pujant escales cremo 9 vegades més calories que en repòs, que redueixo les incidències cardiovasculars, que enforteixo els ossos i la musculatura i que fins hi tot m’ajuda a reduir el colesterol. No ho poso en dubte però no són els polítics els qui m’ho han d’explicar, que ells, ja tenen prou feina, la seva, si és que la volen fer bé. Quan vivia a casa els pares odiava que m’enviessin a comprar el pa o el paquet de farina de galeta, no pel fet en sí d’anar a cal botiguer, sino perquè, com que encara no tenia l’edat legal per pujar amb l’ascensor, m’havia de "xupar" un darrera l’altre els esglaons que em menaven fins el tercer pis on vivia. Quan vaig tenir l’edat legal per pujar sol amb l’ascensor odiava que m’enviessin a comprar el pa o el paquet de farina de galeta perquè em tocava els collons no poder fer la meva i haver d’anar a cal botiguer. En aquella època tenia el ple convenciment que el veí del quart segona estava com un autèntic llum: podent anar amb ascensor s’entossudia a pujar cada dia per les escales en autèntica processó de Setmana Santa, pas a pas, sota un imaginària lletania  al compàs del ritme monòton d’uns timbals ficticis. Però ara fa més d’un any, des de juny de 2012 que, no ser quin  mecanisme intern meu fa fer un clic, i em vaig capficar en auto  minimitzar l’ús de l’ascensor, i per tant, des de llavors, quan vinc del carrer, sempre pujo caminant per les escales fins al segon pis on visc. Al principi els veïns quan em veien m’esperaven aguantant la porta de l’ascensor per si volia pujar amb ells. Ara, ja ho han après, el veí del segon està com un llum, puja en processó per les escales! Cada matí vaig a comprar el pa, és la primera ascensió del dia i sense cap dubte la més dura, perquè  la faig mig adormit amb unes cames de plom. Les altres ascensions diàries, per norma general, les porto més bé. Fa temps va sortir una iniciativa  per impulsar l’exercici físic a la parada de metro de Odenplan a Estocolm, on van reconvertir les escales per pujar i baixar, en unes tecles de piano, que lògicament feien la seva nota pertinent quan eren trepitjades. En aquest cas es va demostrar l’ increment de l’ús de l’escala de peu fins al 66% dels viatgers.... no crec que la campanya del nostre ajuntament tingui tant èxit.

HISTÒRIES DE TURISTES A ANDORRA 2

Del mateix viatge amb l’andorrà, m’explica que el turisme rus ric està fugint d’Andorra perquè el rus ric odia trobar-se al seu empleat comprant a la mateixa botiga de luxe a Andorra. El rus ric exerceix de ric, em diu, i estant a Andorra era capaç d’exigir una reserva al millor restaurant de Sitges, llogar una limusina per anar a sopar i després demanar un iot de luxe per passar la nit a la mar. I mai accepta un no per resposta. Però amb les campanyes per captar turisme rus la seva classe mitja també vol venir a Andorra, per poder explicar quan torni a casa que ha estat al mateix lloc que el seu cap. No obstant el govern d’Andorra sembla que ho té clar, ha decidit  reorientar el seu futur  cap al turisme xinès.  L’interlocutor m’explica convençut que el xinès serà el gran boom turístic del segle XXI. Que això tot just acaba de començar. Per això Andorra ha començat a adaptar-se per rebre de la millor manera el turisme xinès, ja que les exigències d’aquest disten del rus ric. El xinès ric estima el luxe però encara s’estima més  el joc i la prostitució. Per aquest motiu hi han vàries llicències en marxa per obrir centres lúdics (pot ser el  xinès ric demanarà una limusina per anar al futur Barcelona World?) i també per aquest mateix motiu, sembla ser, que el número de permisos de residència de dones  letones ha augmentat significativament. Li pregunto el perquè de les letones, i em respon, tractant-me poc més que d’ignorant, que la dona letona és la dona més bonica d’Europa, que són atractives, règies i llestes,...i solteres, en fi la dona més preuada, també pel xinès ric. Nota: les dades no han estat comprovades, transcric únicament, la informació verbal que se’m va facilitar en una conversa informal. Tampoc valoro  el tema èticament: vivim al món que em sabut fer.