ATURAR-ME

M’he marcat durant els meus pròxims vuit anys l’objectiu d’aprendre a aturar-me. Tinc clar que la meva supervivència dependrà de la meva capacitat per no viure la vida de forma accelerada. No serà fàcil, ho sé, perquè el que em proposo és anar contra la societat on visc, que promou obsessivament la multitasca permanent (a la merda  el WhatsApp!).  Sovint em sento atrapat com un clau clavat a la roda de les activitats girant incontroladament. Sempre pensant què haig de fer, enlloc de senzillament estar. Definitivament he de prioritzar el ser per damunt del fer. Des del nivell més banal, aprenent a reduir la meva activitat frenètica diària, fins  al més profund, aconseguint  fer parar la meva ment i les meves emocions. L’aturada ha de ser total. He d’aturar-me per poder veure les coses amb perspectiva. Ubicar-me a voluntat sobre l’eix de la roda per avançar sense girar. Introduir cada dia de cada dia la vida contemplativa. D’aquí a vuit anys em trobareu a l’hiven al sol i a l’estiu a l’ombra.

BONA PRÀCTICA 2: ESNIFAR

La genètica ha fet la seva feina i he tingut l’honor d’heredar unes fosses nassals massa eficaces. Són un filtre collonut: retenen la merda de l’aire tan bé que la seva producció de mocs és digne del “record guiness”. No obstant a vegades hi ha moments en la vida on tanta eficàcia molesta. Tenir el nas sempre ple de mocs és emprenyador, especialment quan la humitat relativa ambiental és baixa, perquè llavors, la conjunció entre la sequedat nasal i l’estretor dels conductes nasals taponats pels mocs, arriba a dificultar la mateixa respiració. Els otorinolaringòlegs que he consultat no m’han aportat cap solució, ni pomades ni hòsties, i tots han coincidit en que tampoc hi ha res a operar. Però el meu nas segueix ple de mocs. El meu pare, culpable directe aportant-me els seus gens a la meva persona, es fot cada matí, al llevar-se, en dejú, mig litre d’aigua,... però quan jo ho he provat no m’ha fet cap efecte,... bé si,...pixar tot el matí pels descosits. Fins que un bon dia vaig veure en un aparador una lota nasal. Vaig entrar i me la vaig comprar. Així, d’un estirabot. Un venedor prim i calb amb pinta de iogui, me’n va fer una demostració en "vivo y en directo": posant la trompa de la mateixa lota que després em va vendre, als orificis del seu fastigós nas. Vaig pensar que la cosa  no començava massa bé. Quan vaig arribar a casa la vaig rentar a consciència i ho vaig provar: una cullerada de sal per cada lota plena d’aigua. Vaig esnifar per les narius l'aigua salada. Vaig buidar la lota entre les meves dues fosses nasals. Es tracta d’introduir la trompa de la lota per un dels forats del nas, amb el cap lleugerament inclinat, per deixar que l’aigua amb sal inundi una fossa nassal per després marxar per l’altre forat. Un cop buidada, cal mocar-se ben fort per acabar de treure l’aigua que pugui haver quedat retinguda dins del nas. Ostres! Fou genial! Des d’aquell dia, i ja fa uns quants anys, cada matí, després de pixar a la tassa i afaitar-me damunt dels troncs, nu, em poso dins la dutxa i esnifo l'aigua amb sal. Crec que respiro una mica millor.

CULS i WÀTERS

L'excel·lència del Creador en la figura de la persona humana es centra en la perfecció del cul. El cul, és sense cap mena de dubte, la peça més preuada del cos humà. El cul entès de forma ample que inclou les galtes i el forat. Per desgràcia per tots, els humans acostumem a portar-lo tapat. Amb raó les sigles CUL signifiquen “concurrent users license”. La llicència concurrent és aquella  que autoritza, a un número establert d’usuaris, a accedir-hi al mateix temps. A partir d’aquí ja us ho podeu imaginar, i no cal que expliqui tot el que ens pot oferir un bon cul. Mentrestant, resignat amb la meva realitat, seguiré entrant a tots el wàters on el meu vaguejar diari em porti: només per pura enveja, per culte al Creador. Perquè un wàter és el millor mirador de la perfecció humana, el què voldríem ser tots, si no ens caigués la merda al cap.

MRS. SUSANNE KAUFMANN

Per feina viatjo a Zürich. El vol surt de la terminal T1 de l’aeroport del Prat a les 14h 30’. Em toca el seient 21 C per no fumadors. Deixo la maleta de mà i l’americana al portaequipatges d’abord. Sec i em cordo el cinturó. Una harmonia sedosa, suau i delicada interromp els meus pensaments. Atentament torno a ensumar..., ho confirmo, a l’ambient es realça subtilment una interpel·lació olfactiva. Quan agafo, per pura rutina, la revista mensual que edita la companyia aèria amb la que viatjo, una targeta d’embarcament que no és la meva, cau a terra. La recullo. Correspon al vol anterior al meu, que sortia de Zürich a les 11h 55’ direcció Barcelona. A la targeta, on posa “name" hi ha escrit el seu nom: Mrs. Susanne Kaufmann. Fins després de sopar i anar a fer una cervesa, no torno a estar sol. Llavors, a l’habitació de l’hotel, em connecto a internet, la curiositat em pot. Poso el nom d’ella al buscador. No m’ho puc creure. Ella viu a Rupperswil (Suïssa), té un blog comercial en la capçalera del qual surt el seu nom, i on publicita tres negocis. El primer és un  hotel de luxe a Bezau, ubicat al bosc de Bregenz (Àustria), on m’agradaria passar-hi uns quants dies fent vacances,  el segon és un SPA on tranquil·lament em deixaria portar, i el tercer és una línia personal de productes de cosmètica d’alta qualitat que ens ha unit, a tots dos, en un vol d’avió,... això, si ella era ella!

BONA PRÀCTICA 1: M’AFAITO DAMUNT DOS TRONCS

El meu cos em comença a passar factura. Allò tan tòpic de quan no és el genoll és l’estómac,...i que si naps o que si cols. Primer no en vaig fer cas,...esperant que tot fossin símptomes passatgers, però arriba un dia en que t’adones de que tots aquests mals han vingut per no marxar. Llavors penses que has de perdre pes, per allò d’alleugerir l’esforç que fan les articulacions i t’obligues a menjar més sa, fins al punt, que cada cop més, prefereixes més les verdures i les amanides que la pasta i les proteïnes,... però el teu pes no descendeix, senzillament roman, i el genoll segueix queixant-se. I el teu estómac tampoc sembla estar més content. A partir d’aquest moment assumeixes l’envelliment evident del teu organisme i defugint d’anar al metge, convençut de que aquest mal tampoc s’ho val, comences a escoltar aquelles collonades de remeis casolans als quals mai n’havies fet cas  i en canvi, sempre, havien estat objecte de les teves burles. Com que ja fa anys que passo dels quaranta el meu reguitzell de bones pràctiques casolanes comença a ser abundant i he decidit, unilateralment, fer-ne cinc cèntims en aquest bloc, per allò de que potser, a algú, li pot anar bé,...ja que els meus amics, també ja passen dels quaranta. Per tant a continuació us ofereixo la BONA PRÀCTICA Nº1: Durant molt anys, quan era jove, al matí, quan m’afaitava, escoltava en Federico Jiménez Losantos a la COPE. Era una manera eficaç de despertar-me actiu. Ara, tanta mala llet matinal no podria pair-la i segurament seria una mala pràctica fulminant per a la meva salut. Per tant he hagut de buscar una alternativa més saludable: m’afaito dret damunt dos troncs. Allò idealseria viure en una caseta de pescadors al peu d’una platja assolellada, despertar-se tranquil·lament i fer un passeig descalç per la sorra abans d’anar a treballar, per activar la meva circulació vital amb un fantàstic massatge als peus. Com que no visc en una caseta de pescadors, el massatge revitalitzant l’aconsegueixo mentre m’afaito dret damunt l’escorça rugosa de dos troncs d’alzina paral·lels. Us ho recomano fermament. No ser si realment serveix per a res, però us asseguro que el plaer que sento és immens, quan un cop afaitat baixo de damunt dels troncs, per recolzar, les  plantes adolorides dels meus peus, sobre la fresca rajola del terratzo.