“EL VINCLE FA LA CONTENCIÓ”

Hi ha sepelis que et deixen tocat. Un tumor al cap i només un any. Una mare que explica com el seu fill gran, va ser gran davant les dificultats. Un pare que diu que la vida segueix sent extraordinària gràcies a l'amor dels altres. Uns amics que ploren la vida viscuda. Una dona que es queda callada donant la mà als seus dos fills petits. A l’E., jo, no el coneixia.... però ahir em va regalar la seva màxima: "el vincle fa la contenció". Una abraçada F.

MANETES

Estaven tots a casa al vespre, dispersats, cadascú fent la seva, quan de cop es va sentir un fort terrabastall. Algú ha pres mal?. No, tots estàvem bé. Inspeccionant la casa descobrirem que l’armariet del quarto de bany petit havia caigut. Més feina!. Fent de pare que tot ho arregla vaig dir, quan pugui miraré si ho puc reparar. Divendres, quan estava sol a casa, no vaig dubtar i vaig veure clar que havia arribat el moment d’actuar. Vaig comprar quatre pletines de ferro més algunes més de velles que ja tenia a la caixa d’eines i amb un filaberquí i quatre cargols vaig arranjar el moble. Una autèntica “xapusa”, però un cop penjat al seu lloc, ha quedat perfecte... i de fet ningú m’ha dit res en contra. I és que com que sóc tant manetes no puc permetre que els altres inspeccionin com faig la feina i he d’escollir l’anonimat de la solitud per poder treballa tranquil·lament.

TAPS DE SURO

La política està a nivell internacional feta un bon embolic. Tanta geoestratègia em supera. A nivell local: tres quarts del mateix. El cabdell cada cop s’enreda més. Hi ha qui no ho pot deixar de veure-ho com un fet històric. Jo, la perspectiva històrica, no la vaig estudiar quan feia dibuix tècnic. Llegeixo sobre la teoria de massa i em preocupo. Descobreixo el concepte de la finestra d’Overton i tant de cinisme em posa de mala llet. Ara, estic endreçant la cuina. Descobreixo en un calaix tot de taps de suro iguals. Si, són els cops que el setrill de l’oli s’ha trencat des de que vivim en aquesta casa. Penso en llençar-los però em dic que no, que qui sap si potser em podran fer servei. La política fa aigües i un tap sempre pot tapar un forat, i és que sol de forat pica més que cap.

SOMNI DEL 29 AL 30 D’ABRIL

Entro en un bar. Tinc gana. El cambrer és un home alt, prim, malgirbat i sense afaitar. El faig ex-presoner. És un tipus passat de llest. Demano una truita de xoriç amb unes llesques de pa amb tomàquet. Es posa a fer la truita. Llavors entra una senyora estil “marujona” i li fa una pregunta; ell mentre segueix fent la truita treu de sota el taulell un ruixador de plàstic, i comença a ruixar el taulell, és llavors que m’adono que el taulell és de gespa. M’aixeco i li pregunto que és allò: “crececésped” em diu. Me’l crec. Entren llavors tres senyores noves vestides amb bata d’estar per casa. Toquen la gespa com si fos una tela de vellut. De cop una cau a terra, es recargola de mal de panxa. Les altres dues miren al cambrer i li diuen que si us plau la curi, ell respon que avui no pot, que no te temps. Jo penso menys mal que millor que vagin al metge. Compro un litre de “crececésped” per 26€. Li dono un bitllet de 50€ i ell de canvi em retorna un cartró blau retallat d’una capsa de sabates. Primer l’agafo incrèdul sense adonar-me que m’està prenent el pèl. Quan vull reaccionar, ell espitós, vestit amb una jaqueta per sortir al carrer em deixa la truita damunt la taula i em diu que ha de marxar que té una emergència. I sí, marxa deixant el bar sol. Quan  començo a menjar la truita veig que no estic sol, un operari, obra una escala de fusta de dos fulles just al costat de la meva taula, pràcticament a tocar. Puja, treu una placa del fals sostre i s’enfila cap a dalt. Sento com camina per damunt el meu cap. Fa soroll com si estigués arrossegant baguls enormes. Tranquil·lament acabo de menjar-me la truita de xoriç i les llesques de pa. Marxo del bar. La següent escena és al cap d’uns dies. Sóc jo que torno a entrar al bar. Porto una pistola a la mà. El mateix cambrer ex-presoner de l’altre dia em veu entrar mirant-me de fit a fit. Quan sóc davant seu li dic pausadament que com que l’altre dia em va donar malament el canvi, a partir d’avui, estarà obligat per sempre més a servir-me tot el “crececésped” que jo necessiti sense cobrar-me ni un sol duro. Es posa a riure sorollosament. Li tiro un tret al peu. Ja no riu. Ho ha entès. Em dóna 2 litres de “crececésped” i marxo. Em desperto són les 5. Ja despert recordo que no és el primer cop que entro somniant en aquest bar on hi ha aquest cambrer.