DILLUNS AL SOL

Dilluns no vaig treballar. Em vaig agafar el dia. M’encanta tenir un dia per mi de tant en tant. Després de dinar pujo al terrat. M’assec damunt d'una cadira que el sol, el vent i la pluja estant fent malbé lentament, molt lentament. Actualment ja li falta algún dels barrots del respatller. Sàviament la tinc ubicada allà on el sol tarda més a pondres. M’hi estic fins que marxa, fins que marxa per tornar l'endemà. L’escalfor del sol a l’hivern ve molt de gust.

LESBIANES A SÓLLER

Ella arriba a Palma a les 9h22’ des de Menorca i ella, una mica més tard, a les 9h 40’ des de l’aeroport Josep Tarradelles (quina gran aportació nominal la del “Gobierno socialista”! Tot un detall!).Han quedat amb una tercera amiga que viu allà que  les portarà amb cotxe des de Son Santjoan fins a l’estació de tren de Palma d’on surt el ferrocarril cap a Sóller, una peça de museu, inaugurada un 16 d’abril de 1932. Pugen al tren, aquest cap de setmana fan una fira a Sóller, i el bitllet té un preu més reduït. L’Hotel que han reservat queda just darrera l’estació. Entren al hall rient, estan contentes, tenen per endavant un cap de setmana per elles dues soles. Els rep un senyor de 40 anys moreno, ben cuidat, amb maneres molt gentils. Deu ser el fill de l’amo. Els diu que ja tenen l’habitació preparada i abans les fa passar a una petita sala d’estar, decorada amb mobles nobles de potser més de 100 anys. Obra un moble nevera i treu dues copes de cava i una ampolla. La destapa. Els hi diu que elles mateixes, que no hi ha pressa, que els hi deixa la clau de l’habitació per què en acabar puguin ja instal·lar-se. Les maletes ara els hi pugen. Beuen i riuen. Al cap d’una estona diuen de pujar per canviar-se. Obren la porta i descobreixen que el llit és de matrimoni. Ella mira la reserva: posa clar dos llits. Ella li diu que tampoc passa res si han de dormir juntes, i respon que no, però que ella va demanar dos llits. Baixa a buscar l’home d’abans. Ostres, com que veu dir que venieu de celebració, ens vam pensar que éreu parella, és que veiem tantes coses avui en dia. Totes dues han fet 50 anys, son amigues i han vingut tres dies a passejar i ha xerrar. ******* BON NADAL I BON 2020!

UN PLAT DE MOLSA

De debò: com cada any, abans de la fi de l’any, s’acaba el món; i com que el món s’acaba, cal deixar-ho tot fet, no fos cas que, un cop acabat el món, algú se li passés pel cap mirar lo endreçat que l’hem deixat. I cansat i de cul un amic em va dir: acaricia molsa, t’anirà bé!. I ara, al costat de la taula, tinc un plat de molsa ben humida on tot sovint passo la mà.

DESIG DE COMODITAT

Arribo a la conclusió que quan una pedra cau rodolant no es deu a la força de la gravetat, sinó al seu desig de trobar-se en un altre lloc millor.

BLACK FRIDAY

Blacfraidei:  No necessito res, no compro res.

CAMINAR A POC A POC

Visc en guerra amb la pressió arterial, controlada però en guerra constant. He decidit prendre consciència de la velocitat a la que camino, crec que és un fet decisiu per canviar la meva forma de pensar. Caminar ha de ser, per obligació, una activitat lenta; segur que si camino a poc a poc allargaré els instants, i segur que de mica en mica, faré la meva vida més llarga. I és cert que quan camino conscient,   durant una estona més o menys llarga, la lentitud m’abraça i m’oblido de les ocupacions diàries, entro en un espai lliure. Ara només falta trobar temps de llibertat per caminar.

XOVffffff!

Diumenge passat es va celebrar a la península la gran festa de la democràcia. La imatge adjunta és la distribució dels votants fatxes a la península. Acabo de llegir unes declaracions d’un representant europeu que preguntat pel gran increment de la ultradreta a España respon: “No estem preocupats quan la gent vota. És la democràcia.” Ja n’hi ha prou a Europa i a España de blanquejar el feixisme. Quan tot això esclati que la merda us arribi més amunt del coll!

COMANDANTE VICENTE

La mare m’explica que el seu germà Josep i el seu cosí Josep, després de la guerra civil espanyola, van ser endollats en una caserna a prop de casa gràcies a conèixer a l’amant del “comandante” Vicente. Resulta que el tal Vicente s’ho feia d’amagat amb la mestressa d’una paradeta del mercat de Sants, on els meus avis, sempre havien estat clients. La dona assabentada de la por de la meva àvia a l’haver d’incorporar el fill a files just acabada la guerra, li va arranjar una visita amb el “comandante” perquè era requisit indispensable conèixer de primera persona els afavorits. El que va passar fou que el dia que el “comandante” Vicente els va citar, ho feu a la seva casa particular, per a la seva comoditat, però amb sort de que, a meitat de la trobada, arribà la seva dona. A la muller els devia caure simpàtics perquè del despatx del “comandante”, els convidà a passar al saló, i fins hi tot, els convidà a conyac, Carlos I. M’explica la mare que la meva àvia li agradava molt beure conyac després de dinar, però que el que tenien a casa era conyac dolent, de garrafa. Quan la meva àvia li explicà la por per la recent incorporació a files dels joseps, fou la muller del “comandante” Vicente qui li pregà que els ajudés. I així va ser, a la caserna del Bruc i amb freqüents permisos, gràcies en part també, a que tots dos sabien llegir i escriure, i ocupaven bona part del temps en fer els informes pels sergents i pels tinents, que agraïts els hi signaven tots els permisos. A més a més gràcies a la intervenció de la dona del “comadante” no els va costar un ral, i de retruc, a partir d’aquell dia, a casa la mare sempre va haver conyac bo Carlos I. (M’encanta quan la mare m’explica històries passades de la família).

MAHLER, NOVENA SIMFONIA EN RE MAJOR

Em van regalar les entrades a les galeries de l’orgue del Palau de la Música. M’agrada la música, però Mahler em costa, m’és massa difícil. Però la veritat és que la interpretació que en va fer Esa-Pekka Salonen al davant de Philharmonia Orchestra va ser extraordinària: vaig gaudir moltíssim!. Després a casa, amb calma, vaig agafar el fulletó explicatiu de l’obra i del Director, i quan vaig llegir la descripció que feia Carlos Calderón de la Novena Simfonia en Re major de Mahler, vaig trobar que era molt encertada, tant que no me’n puc estar de reproduir-ne un fragment: “...de passatges radiants a  descensos sonors sobtats, de cotes d’atonalitat a enrariments atmosfèrics, de marxes fúnebres ombrívoles acompanyades de campanes greus, perquè novament aparegui la tendresa, els aires triomfals i, al final, tot resti suspès i morendo, (...) després d’un recolliment així, aplaudir sempre resulta difícil. Mahler descansa.” Així va ser, pur sentiment. Moltes gràcies als qui em va convidar en aquesta festa!.

ESLOVÈNIA II (Dolenje jezero)

Quan vam arribar a Dolenje jezero no tenia gaires expectatives, es tractava d’omplir una tarda, que ens havia quedat buida, però la veritat és que va ser un espectacle natural impressionant. Es tracta d’un llac, assegut damunt d’un carst. Un carst és un estrat de roca calcària que per acció de l’aigua (dissolució) es perfora formant avencs i coves internes que esdevenen un drenatge subterrani. Les pluges de tardor a hivern fan que el llac s’ompli, de fet, quan està ple és el llac més gran d’Eslovènia amb una superfície d’aigua de 38 km2 i una profunditat mitja de 6,1 m. A l’estiu, com que no hi ha nova aportació d’aigua el llac es va buidant pels “forats” del carst, i el llac es buida. Quan el vam visitar, una part mantenia aigua i era el paradís de les aus i els pescadors, l’altra, la seca, era com un paisatge lunar.

LLUNA D’OCTUBRE

Des del terrat em miro la lluna..., ja fa dos anys que l’octubre ens belluga. La lluna d’octubre és de les més brillants i lluminosos de tot l’any. La lluna d’octubre és la lluna dels caçadors, no en va, a l’octubre és quan s’aixequen les vedes, quan senglars i llebres van més desesperats per cercar aliment, preparant-se per l’hivern, quan els ocells baixen al pla en busca de recer... donant als caçadors bones oportunitats. I és en aquest temps de lluna d’octubre, de fred que va venint i de caiguda de les fulles, hem d’estar amatents, i fent sentir, amb veu clara, la nostra reivindicació no violenta a qui ens voldria, senzillament, veure caçats i callats.

ALGUNA COSA TOVA

M’estic dret a la cuina xerrant amb la meva parella. La meva filla obra la porta, ve cap a mi i m’abraça. I, pausadament, com només ho sap fer ella, em diu: “Ara, no t’estimo, però t’abraço perquè necessito alguna cosa que sigui molt tova.” Tot molt afalagador.

“ASOCIACIONES”

Els veig de lluny. S’estan asseguts a fora a la vorera damunt de dos tamborets que han tret de dins el bar. Tenen 5 o 6 cerveses a l’ampit de la finestra, oberta de bat a bat, que comunica l’interior del bar amb el carrer. Tots dos fumen. Tots dos beuen a glopades directament des del coll de l’ampolla. Tots dos tenen els ulls petits. Quan passo just pel costat els escolto:.-“Los Hombres nos entendemos con asociaciones, me entiendes?- i l’altre no li diu res. .-“Si coño!, por ejemplo, el chocho de las mujeres... el chocho no es un chocho, el chocho en verdad es una vagina... lo entiendes ahora?... pues así no entendemos los hombres, con asociaciones”. Quin nivell!