divendres, 29 de juliol del 2011

LA POLÍTICA ESTÀ SEPARADA DE LA MORAL


De tant en tant, algun amic s’aventura a enviar, via correu electrònic, algun article fent referència a qualsevol tema d’actualitat. A vegades, aquest és el desencadenant d’una tertúlia electrònica entre els companys, on cadascú hi diu la seva,…buscant la permanent contraargumentació desqualificadora de l’opinió del contrari. Lògicament, mai arribem a cap conclusió,…senzillament cadascú hi ha dit la seva,…i així s’acaba,…igual que va començar, amb les posicions ben enrocades, …i sense que ningú s’hagi posat vermell,…i si ho ha fet ningú l’ha vist! (aquestes són les avantatges de les noves tecnologies).
Fa poques setmanes la tertúlia va versar sobre un recull de premsa que anunciava la previsió d’acomiadament del 50 % de la plantilla de l’Agència Catalana de Cooperació i la reducció, també del 50 % de la dotació pressupostària per a aquesta estament de la Generalitat. Davant del fet, va haver-hi dos posicionaments: qui estava en contra de la reducció perquè posava en risc la bona gestió realitzada fins ara i la cooperació internacional, i qui l’aprovava (entre aquests segons i era jo!).
Passat el temps de la tertúlia electrònica amb final enrocat (com és tradició!) hi he tornat a reflexionar: ha d’ajudar la nostra societat en crisi als països més pobres? Sense  dubte: sí! S’ha d’adaptar el pressupost destinat a aquestes ajudes a la situació actual? Per mi: sí! Tots els manuals d’autoajuda ens diuen que el primer pas és ajudar-te a tu mateix,…per després poder ajudar als altres). Aquesta reducció és moral? La meva resposta és: aaaaai!!! Fa molts anys vaig llegir (al llibre “L’altruisme i la moral” de Francesco Alberoni i Salvatore Veca) una idea que de moment he retingut i considerat com a vigent:  l’altruisme es pot definir com la força que mena l’individu a actuar en benefici dels altres i la moral és quan assumim, a través de la raó, aquesta força que ens porta a fer el bé com a llei (com a norma) de conducta correcta. L’altruisme i la moral existeixen en la nostra societat, però de forma concreta, és a dir, som altruistes amb individus concrets però no ho som amb tothom. Aquest tothom és tot allò que no és individu. M’explico amb un exemple  bastant simplista però que entenc que pot ajudar a entendre allò a què em vull referir. Casa meva és meva, però en canvi els carrers són de tothom. Jo cuido casa meva (sóc “altruista”  i segueixo una moral (conducta) per cuidar-la) però en canvi no ho faig igual amb els carrers. La prova de que no som altruistes amb eltothom és que els carrers estan plens de papers burilles de cigarreta, cagades de gos,… com que és de tothom no és de ningú. I si és un lloc de ningú no sóc altruista, no em sento  moralment responsable de cuidar-lo,…i per tant l’embruto. I no em passa res! Ni mala consciència ni càstig!. A més a més, tinc (tenim) la convicció social  de que l’Administració és qui ha de pensar en el tothom. I així és, perquè l’Administració ho assumeix, i posa un servei de neteja dels carrers, però el concepte amb el que presta aquest servei, precisament no és per cobrir una necessitat, ho fa amb un sentit de beneficiència,…com que ningú ho fa em toca a mi,…però no ho fa amb voluntat de que els carrers quedin nets (i que el vianant senti la seva necessitat satisfeta de caminar per carrers nets!) si no que ho fa perquè està establert que li toca, però no hi creu, llavors, realment es limita a justificar que hi destina uns diners, i es deixa veure amb recursos vistosos, i així ja no em podran dir que no compleixo, encara que el carrer segueixi fet una merda. Crec que aquest plantejament que he fet no defuig massa de la realitat, i crec que en general estaríem d’acord en que l’Administració no està atacant el problema de fons (l’educació dels qui estem embrutant els carrers que són nosaltres), està gastant uns diners inútilment (perquè tots seguim arribant emprenyats a casa perquè hem trepitjat una merda de gos!) i que per tant alguna cosa hauríem de canviar (segurament enfocar bé el problema i destinar-hi els recursos de forma eficaç: per exemple que els vigilants de la zona verda i la guàrdia urbana  tinguessin potestat per sancionar a qui embruti de forma tan eficaç com ho fan amb les multes de tràfic).Així la idea que us comentava és la següent: l’Estat no és altruista, no 
Niccolò dei Bernardo dei Machiavell
actua per moral,…actua per beneficiència. La política està separada de la moral (de les normes que hem raonat i fet nostres per ajudar -per satisfer les necessitats- dels altres ). Aquesta idea, explicada amb l’exemple dels carrers, és perfectament transportable a tots els àmbits de la nostra societat,…i també, és clar, a la cooperació amb els més pobres. I ara torno a plantejar la pregunta d’abans: la reducció en les partides pressupostàries destinades a l’ajuda a la cooperació internacional és moral? Ara respondria que la política està separada de la moral i que aquestes ajudes (petites o grans) són per beneficiència (per justificar-nos!) i que la solució eficaç al problema no passa per aquí (igual que no ho és la que planteja l’Administració per la neteja dels carrers!), i que la beneficiència només ajuda a qui ajuda i el temps que dura, però que no soluciona el problema, al contrari l’eternitza. I que sí realment es vol deixar de ser cínic, i començar a ser altruista amb el tothom, i en especial amb els més necessitats cal començar a destinar els recursos allà on resultin eficaços (per exemple a condonar el deute internacional, a aturar l’expoliació del recursos per part del món occidental, a oferir a la població un nivell d’educació que garanteixi un desenvolupament social digne). Ser que no tothom hi està d’acord i que inclús aquesta forma de veure-ho pot ser políticament incorrecte, …però no crec en l’Administració com a forma eficaç d’actuació (perquè és de tothom i el què és de tothom no és de ningú,…i sol acabar sempre buscant la justificació de la seva mala actuació),… i penso que aprimar-la és necessari, per començar a disposar dels recursos d’una forma més útil.
P.D.: L’altre dia un company em comentava el gran diferencial pressupostari que hi ha entre Catalunya Ràdio i Rac 1. Les dues són actualment les emissores de ràdio més escoltades amb un nivell d’audiència molt similar, però els recursos consumits per una i per l’altre no tenen res a veure. Una és de tothom i l’altre d’uns individus!

dissabte, 23 de juliol del 2011

NO ESTIC AL FACEBOOK!


"Olé, olé y olé !"
No sóc fan de Facebook, ni de Twitter, …al contrari  estic força en contra.  Amb alguna identitat anònima he estat en aquests llocs,…no hi he trobat res d’interessant. Quan vaig ser a facebook, i feia temps que no hi entrava, rebia correus que em deien: “tus amigos de facebook te ecuentran a faltar!” (“cágate lorito!”).
No conec mysapce, però quan hi vaig  entrar, d’entrada, vaig veure Beyoncé i Cher. En vaig fugir corrents.
El que sí tinc clar, és totes aquestes aplicacions d'internet són aparadors. Allò que s’anomena xarxa socials jo ho catalogo de plataformes de notorietat. Aquí, en la nostra societat actual occidental, allò que val és ser visible. La lluita, avui, consisteix en fer-nos visibles permanentment. Si no piules no existeixes. Mireu com tots els “famosillos” alimenten aquestes webs. Sí no ets a facebook,…no ets ningú. Sí no  piules a twitter, no existeixes. El que volen de nosaltres és un “olé, olé y olé!”. Els que segueixen els famosillos ho fan per curiositat "d'estar al dia de les xafarderies", per fanatisme o per què els hi dóna la "llibertat", d'apuntar-se al linxament massiu gratuit dels qui no cauen simpàtics.
Imprudències que tota la vida em perjudicaran !
Però realment a qui l’interessa tot això,… només a la gent “famosa”. Aquestes eines són els aparadors de la gent que es guanya la vida amb la seva imatge, amb el seu nom,… amb la seva marca,…perquè la resta dels mortals els hi donem el que volen: notorietat. Ens fem seguidors del que diu en Piqué i en Puyol pel twitter,… però això realment ens importa,… de les piulades dels polítics,…és aquest el lloc per fer les declaracions dels polítics ?, ( no fa massa una piulada del Quim Nadal parlava de com s’havia aixecat el dia a Girona,…apa "guapu !",... no em facis perdre el temps….) Ha sorgit la necessitat d’estar permanentment connectats, ho justifiquem sota l'argument de l'inmediatesa,...si m'entero dues hores més tard,...ja no estic al dia, jo em pregunto al dia de que,...del temps que fa a Girona? (companys del meu fill gran d’onze anys tenen mòbil amb connexió a internet,… quin sentit té això?,…connectats a on,… a la superficialitat, a l’estupidesa, al seguidisme pueril,…. No ho ser,…pot ser se m’escapa,…no hi arribo,…però em fa patir. Perdem el temps en distraccions banals,…amb jocs malabars vestits de modernitat,…i mentre, renunciem a la humanitat. –Pot ser la dèria del sistema educatiu per formar grans especialistes, grans tècnics, ha descuidat la formació humanística de base,…i en conseqüència la responsabilitat com a espècie en aquest món.- No obstant la temptació és gran,…també jo em conec “pecador” ja que aquest blog és també una eina per alimentar la meva notorietat. Escriure amb la possibilitat de ser llegit és més engrescador que escriure  un diari íntim per ser guardat en un calaix. Parcialment amago la meva identitat,…pot ser perquè la covardia és una estratègia de vida, una estratègia per sobreviure en un món on cada cop l’oblit esdevé més impossible (sempre hi haurà, pels segles dels segles,  a internet, el registre de la malifeta que un dia vaig fer!), una estratègia per amagar les meves imprudències que un dia podrien perjudicar-me, donat el aràcter inmortal en que han esdevingut. En aquest món, si axò és covardia, el meu brindis pels covards.
Controlador anònim !
P.D.: últimament, per la ràdio, escolto cada cop més, tertulians, presentadors,...i ”famosillos”, criticar les opinions anònimes dels oients que envien via twitter o facebook,  i de forma pública. Entenc la crítica quan l’opinió expressada  és insultant i sense respecte, però no accepto que es critiqui l’anonimat de l’opinió (pel simple fet de ser anònima o amb una falsa identitat),…l’opinió anònima, feta amb respecte, és lícita per aquell qui no es guanya la vida venent la seva pròpia marca als mitjans públics,…i encara més quan aquesta xarxa social pública està en mans de perfectes desconeguts, de perfectes anònims, amb tota la inpunitat a l'hora de mal utilitzar tota la informació de que disposen ( ara sí, en nom de la llibertat d'internet!). Visca    la covardia davant dels primers anònims, aquells qui controlen tota la informació d’un google, d’un facebook o d’un twitter.




dimarts, 19 de juliol del 2011

SOMNI DE LA NIT DEL 17 AL 18 DE JULIOL

Estic jugant amb els meus fills barons corrents pel bosc. Juguem a perseguir-nos i a tirar-nos espigues de cugula (civada borda Avena barbata).El bosc té el sotabosc net. Podem córrer sense problemes. Ens ho passem molt bé. El bosc fa una lleugera baixada i al fons, hi ha un riu d’aigües molt netes. Aigües d’un blau turquesa. Hi ha un camí perpendicular al riu que puja cap a l’aparcament on hi ha la meva dona i la meva filla. La meva dona ens crida i ens diu que ja és hora de marxar. Jo aviso als meus fills. El meu fill gran aprofita a última hora per tirar-se al riu per netejar-se de les espigues enganxades, i en surt molt net. Caminem camí amunt cap a la sortida del bosc, un dels meus fills, corrents atabalat, quasi xoca contra un grup de quatre monjos vestits amb túniques blanques, que caminen en direcció contrària a la nostra. Demano perdó i em responen simpàticament amb un plàcid: tranquil!. Seguim pujant pel camí de tornada, davant nostra hi ha una noia jove vestida també amb una túnica blanca, quan l’avancem es gira per mirar-nos, porta la cara pintada de blanc amb els llavis pintats de carmesí,…igual que una geisha,…me la miro i em dirigeix un somriure acollidor, llavors veig clar que aquella noia representa la mort. Em desperto amb el pols accelerat i la boca seca,…són les 4h 39’ de la matinada. M'aixeco a veure aigua,...i em costa tornar a agafar el son.

dissabte, 16 de juliol del 2011

DEL CEL CAUEN CIRERES


M’agrada la pluja. Un dia plujós ha estat sempre per mi un dia feliç. Recordo de petit gaudir des de la finestra del cobert de la casa que llogàvem a Santa Maria de Palautordera com queien les tormentes de llamps sobre el perfil sinuós del massís del Montseny. Era un plaer. Sóc sabedor que no és la percepció habitual de la gent, molt més partidària dels dies de sol. I també sóc sabedor que la pluja és antiquada com la faldilla plisada de la Maria Antònia. Però m’encanta!.
N’hi ha moltes de pluges, i lògicament entre totes les pluges, n’hi ha de preferides. Una d’elles són els xàfecs d’estiu, els petacs: núvols de ràbia continguda, gotes pesades i gruixudes com cireres fan de preàmbul del nucli dens que descarregarà, ferotges, les gotes persistents i sorolloses. Tot absurdament breu, pluja tensa per pocs minuts,i…després en queda l’olor i un breu plugim que poc a poc es va fonent;  finalment  la llum esquerda el tapís gris del cel, i la foscor perd la batalla.
Sí tinc la sort que el petac m’enganxi al cotxe, l’espectacle és sublim. Condueixo, plàcidament, sota un cel embotit de núvols ventrelluts, el pròleg de gota grossa em fa tancar la ràdio, seguidament comença l’espectacle de l’impacte sorollós de les gotes boges contra el vidre, tot el teu entorn s’envolta del seu so monòton, persistent i sord; a través del vidre frontal que ha esdevingut transl.lúcid difumina l’exterior difós, restes així uns segons aïllat del món, viatger dins d'una nau descomprimida. Quan em faig conscient, faig brillar el clic-clac del parabrises dins l’avorriment col.lapsador de la pluja, és l’eina genial que et permet retrobar  de nou els colors contrastats dels altres cotxes, de les senyals, de la ginesta florida,…colors que són, ara, tots ells, colors mates. Condueixo prudent escoltant el clic-clac sota el so de fons pesat. Quan amaina i arriba la calma sols resta un testimoni dels fets ocorreguts: el xispejat de gotes dels vidres laterals. Recordo quan era petit, amb les meves germanes,  mal asseguts al seient del darrera d’un SEAT 127,  de nom Reumàtic, jugar a fer carreres de gotes: cadascú escollia una gota enganxada al vidre, guanyava qui havia escollit la gota primera que  desapareixia per la part superior del vidre impulsada per la velocitat del cotxe contra l’aire. Nosaltres animàvem la gota escollida cridant: vinga mixeta! vinga mixeta!


dijous, 14 de juliol del 2011

COMENÇANT PEL DAVANT...ELIMINEM ELS PIRATES!


Faig una ampliació sobre el què vaig escriure ahir sobre la crisi del deute.
La crisi del deute existeix, és real. La quantitat de diners que es deuen és brutal. No obstant també cal tenir clar que això sol no justifica la gravetat de la situació. La culpa és dels pirates: qui aguditza la crisi és el capital especulatiu. M’ explico. Els mercats especulatius treballen a nivell internacional per guanyar diners. Aprofiten, en aquest cas, la debilitat del desgovern europeu per atacar l’euro pel seu punt feble, l’atac sobre els bons dels països més pobres dins la comunitat europea. L’atac sempre es realitza igual: comprar bons (deute d’aquests països), deixar passar un cert temps pregonant el risc que comporten aquests bons, la seva insolvència, i el seu valor “escombraria”, quan l’ambient està prou caldejat, realitzar una venda massiva dels bons que ells tenien comprats, per tal de crear el pànic en els mercats internacionals de deute,…i provocar la intervenció dels bancs centrals,..en aquest cas el Banc Central Europeu, que sí que és solvent, i que actua comprant  els bons  atacs de forma massiva,…però com que el seu prestigi ha estat arrossegat fins a terra, el preu que ha de pagar (el tipus d’interès) és molt superior,…i aquí és on es forren els especuladors. Aquests cicles es van repetint periòdicament, cada 2-3-4 mesos,… i mentre hi hagi el dubte de la insolvència de pagament d’aquest bons el negoci està assegurat.
Això és el que fa mal i acaba ensorrant la nostra economia domèstica, perquè representa que els Estats diàriament estan perdent aquests diners a favor  dels especuladors, diner que per altra banda no produeix res,…diner gastat estúpidament per a benefici de grans capitals privats i bancaris.
Per parar això només hi ha, al meu modest entendre, una solució:
  • Com que els mercats operen a nivell internacional, les lleis sobre el capital han de ser de caràcter internacional (segur que és molt difícil posar-se d’acord,..però pot ser és necessari!)
  • Desincentivar (a nivell internacional) els beneficis obtinguts pel capital especulatiu, és a dir, que els guanys obtinguts per moviments especulatius siguin gravats brutalment per impostos, de manera que sigui més avantatjós invertir en l’economia productiva (creant valor).
  • No permetre que l’economia internacional sigui una juguesca permanent.  No permetre les primes d’assegurança contra possibles impagats. No és de rebut que hom pugui invertir diner “apostant” perquè per exemple Grècia no acabi pagant, és a dir, comprant una assegurança que li diu que si Grècia acaba pagant, ho perd tot, i sí Grècia no paga (el que deu), guanya una prima. És evident que l’interessat (que sol ser poderós) farà tot el possible perquè Grècia no ho superi. No és lícit.
Per tant cal, com sempre, valentia política (quin oxímoron!) per regular el capital especulatiu,…com a base per començar a superar la crisi.


dimecres, 13 de juliol del 2011

COMENÇANT PEL DARRERA ...A LLEGIR EL DIARI


No sóc economista, però m’agrada llegir La Vanguardia començant pel darrera (i en català!). A manera de síntesi exposaré el que fins ara he entès (si és que ho he entès bé!)  de la situació actual de la crisi del deute europeu (i per analogia internacional). Tot el problema rau en que entre tots hem gastat més del què teníem i ara que ho hem de tornar, les inversions fetes, en pisos, en AVEs,…no generen prou per tornar-ho. Per tant tenim un problema de deute. Hi ha dos tipus de deute: el privat i el públic.
El públic està clar: els diners que l’Estat no tenia hi ha demanat a tercers (bancs i inversors). El privat:  la resta, que engloba : prèstecs bancaris, hipoteques, pòlisses, prèstecs interbancaris,…
El deute privat té dues vessants: la que afecta les relacions entre bancs i la que afecta a la resta dels mortals.
La que afecta a la resta dels mortals, com que estem en un sistema capitalista (absolutament criticable i imperfecte, però de moment, de lo milloret que estem estat capaços de dissenyar  i posar en pràctica) es regeix per la llei del mercat,…és a dir que sí t’has endeutat massa, i ara no pots pagar, és  el teu “putu” problema. I les conseqüències són: desnonaments per hipoteques impagades, empreses amb concurs d’acreedors, increment de l’atur “sense aturador” (com deia aquell alcalde meu!),…
En canvi, el que afecta les relacions interbancàries, curiosament, no es regeix per la llei del mercat, tot hi éssent els bancs, l’estendard del sistema capitalista. En teoria sí un banc no pot pagar la llei d’autoregulació del mercat el faria entrat en concurs d’acreedors, i aquí pau i allà glòria. Donçs no! En aquest moment l’Estat decideix que això no pot ser (motius segurament no li falten – lícits o no!-: segur que hi ha interessos de partit (deutes!) que cal pagar, hi ha caixes que han fet de sucursal política del govern de torn, hi ha una por del ciutadà pels seus estalvis, una por de l’empresa per l’accés al crèdit,…) i llavors l’Estat assumeix més deute públic per poder prestar-lo als bancs amb condicions excepcionalment bones pels bancs, a fi de que paguin els seus deutes  i es mantinguin. Però la cosa no acaba aquí. Quan el món és global i quan tenim uns quants moneda única compartida, la cosa es complica, perquè el nivell d’endeutament d’algun estat d’aquest que compartim moneda ha estat tan bèstia que ara (els grecs) no poden pagar el seu deute. Per tant la resta dels europeus decidim que els hem d’ajudar deixant  els diners que no tenen,  per  deixar als seus bancs perquè puguin pagar el seu deute. No obstant això genera més dèficit públic en alguns Estats que ja havien ajudat als seus bancs i que ja no tenen més disponibilitat econòmica a no ser que s’endeutin més, i com que s’endeuten més, encara han de pagar més interessos. La cosa cada cop és més fotuda. Però la cosa arriba al seu punt àlgid quan resulta que a qui li deixes els diners (p.ex. Grècia) saps del cert que no tindrà capacitat per tornar-los: no és un problema de liquidesa (ara no els tinc, però deixa’m dos  que d’aquí dos dies em paguen el sou ( que són vint ) i tu torno) sino que és un problema se solvència (deixa'm mil que tu ja saps que el meu sou és només de vint). Estem deixant diners  a qui no els tornarà. A més a més els refinanciem, amb més deute, a més interès i a més llarg plaç. És evident que no acabarà bé. Algú deixarà de cobrar i quan més es retardi més es contaminarà la situació, perquè més gent hi haurà implicada, perquè més endeutats i debilitats estaran els Estats pobres, perquè més vulnerables seran als atacs especulatius,…i tot  per mantenir una situació insostenible i enganyosa. De fet aquesta setmana ja ha estat força crítica, i els atacs a Espanya i Itàlia han estat ferotges per part del capital especulatiu (és a dir el capital dels  grans inversors  i bancs- te "guasa" la cosa que aquells a qui has ajudat t’ataquin!).
La solució rau en la valentia política (un autèntic oxímoron!). Un Estat no s’endeuta si no vol. Fem que el deute bancari es reguli també per la llei del mercat, és a dir, que els Estats  no ajudin (si més no indiscriminadament) als bancs deudors i que tampoc s’ajudi als Estats que no poden ajudar als seus bancs, perquè segur que tard o d’hora això acabarà passant. I quan abans passi abans podem tornar a començar. Si no ajudem a Grècia (o a Portugal,o a Espanya, o a Itàlia,..) la conseqüència serà que els Bancs (Alemanys i Francesos, principalment)  que van assumir risc  (que és la seva feina!!) amb el deute de l’estat grec (o portuguès, o espanyol, o italià,…) hauran assumit massa risc, i per tant s’ensorraran, arrossegant, segur altres bancs, ( grecs, portuguesos, espanyols, italians ) que els hi deuen diners. Que aquests bancs caiguin quines conseqüències tindrà: que no donaran crèdit a les empreses (cosa que ja passa ara,…i per tant poc ens afecta) i que qui tenia estalvis allà dipositats els perdrà (“dos putas piedras” per a matxacarte’ls com deien a la mili- ja fa temps que hi ha experts econòmics que aconsellen treure els estalvis a qui els tingui dels bancs!!).
Pot ser cal córrer aquest risc de forma parcial, de forma controlada, perquè no sigui una caiguda en cadena i generalitzada (tipus corralito argentí!...)  
Ara, mentre els Estats no deixin autoregular el sistema bancari i segueixin donant diners als bancs per mantenir-los i per tant generant més deute públic,…EL QUE PODEM FER ÉS ANAR GAUDINT DE LA CRISI !!


dissabte, 9 de juliol del 2011

KATAPLASMA


Sempre havia estat propens al mal de cap,… (i algun fill meu ja ho ha heretat!). La veritat és que les migranyes havien arribat a un punt insostenible. La sensació del mal de cap naixent que s’anava desenvolupant, al llarg del dia, com un crescendo-vibrato i contra què no tenia armes per lluitar. Arribar a casa amb el cap col.lapsat. Dir-li a l’A. que tenia migranya, que m’estirava al llit una estona, fotra’m un “xute” de nolotil i tapar-me els ulls amb el meu petit coixí.  ( Obro un petit parèntesi: vaig fer fer a la meva mare un petit coixí de 20 x 10 cm amb cotó suau  i el vair reblir de grans d’arròs i d’ espígol, posat damunt dels ulls  és ideal per trobar la foscor, aporta descans, exerceix una pressió sobre les cavitats oculars genial,… us ho recomano!)  Si aconseguia adormir-me, em despertava amb una ombra llunyana del dolor que havia estat, com un record sometent, que poc a poc es desfeia com el terròs de sucre al tallat. Ho passava malament. Va arribar a ser un hàbit setmanal. Insuportable. No podia viure més amb una dosi setmanal de nolotil! Però fa uns sis anys que la meva vida va  fer un tomb. . La meva experiència vital era absolutament determinista, mecanicista, occidental i científica.  L’A. em va convidar  però a assistir  a una conferència d’en J. En J és un metge homeòpata. Per aquella època, la meva concepció de l’homeopatia es basava en la plena convicció de que el seu principi actiu únic era l’efecte placebo. La conferència de J. fou interessant. Res més. Però com a persona em va captivar. La seva distància, la seva serietat pròxima, el seu respecte,… van fer que acceptés trucar-lo per demanar-li que em rebés a la seva consulta. No estem acostumats estar dues hores xerrant amb un metge. Però qui aconsegueix preguntar-te sobre com vius el sexe,…i el grau de plaer que n’obtens, … si vius satisfet,… sense fer-te sentir incòmoda mereix una oportunitat: 3 boletes de Nux Vomica dissoltes en 300 mg d’aigua, agitar la dissolució i prendre’m una cullerada de postres, 3 cops al mes. No veure cafè i no rentar-me les dents amb pasta que porti menta. Ja està. La primera setmana va ser insuportable. Vaig gaudir d’un mal de cap permanent. I després….després mai més. Mai més he tingut migranya,…i ja fa sis anys. Què ha canviat? Bec menys cafè, faig més esport, intento cuidar el pes (amb èxit relatiu), …i entenc que he modificat les meves línies de pensament. Ja veieu quin tipus d’escrits he penjat en aquest blog. M’estic desoccidentalitzant. Poc a poc molt lentament. En J. com aquell qui diu sense esperar res però sabent que el que diu no és en va, …que el temps juga al seu favor,…perquè coneix el camí,  va fer que anés a classes de ioga. Vaig anar a fer ioga en un centre cívic perquè era econòmic. Dimarts i dijous de 2/4 de 9 a les 10 de la nit. La mestre argentina. El sexe femení guanyava per majoria absoluta. La mitjana d’edat passava dels 65. Tot era ideal perquè fos un fracàs. Però no va ser així. Sóc solitari, m’agrada aïllar-me,…sovint no necessito comunicar amb els qui m’envolten. Per tant vaig anar a la meva. Volia conèixer les tècniques bàsiques del ioga. Una iniciació a partir de la qual fer el meu camí en solitari. Vaig estar 1 any i mig (el segon no el vaig acabar). I de forma intermitent , des d’aleshores, no he deixat de dedicar-me temps per la via del ioga. I amb el temps el dolor de certes postures s’ha suavitzat, i el més important és que he aconseguit marxar d’aquest món, no gaire sovint, però quan m’ha passat ha estat genial.  De fet també va ser culpa d’en J. avançar en aquest sentit. Un dia parlant de Déu  va preguntar-me que què en pensava. La conversa va culminar quan em va preguntar que què  en tenia jo per espiritualitat. No vaig saber que contestar-li, i per tant, em va emplaçar a veure’ns més endavant. Quan ens vam tornar a trobar em va repetir la pregunta i li vaig contestar que estava llegint un llibre sobre la vida de Jesús. Es va emprenyar per dins. Em va dir que no havia entès res. Que Jesús i l’espiritualitat no tenien perquè està lligades (en tot cas això depenia de la meva vivència personal!), que l’espiritualitat estava dins meu i que em va recomanar fer un taller que creia que em podia servir. El taller era el de “Integració vivencial de la pròpia mort” (ja en vaig escriure parlant-ne una mica en aquest blog sota el títol de “RESPIRAR : UN MISTERI” ). Descobrir la tècnica de la respiració holotròfica fou un pas de gegant respecte el ioga ja que em va facilitar una tècnica per marxar d’aquest món més fàcilment.  La veritat és que és un fet que em té captivat. Un misteri que necessito explorar conscientment. I em sento feliç cada cop que avanço. L’últim pas ha estat descobrir KATAPLASMA (kata = cap a, plasma = univers inicial d’on neix tot).  KATAPLASMA és un article que va fer Lluís Mª Xirinacs amb el subtítol “El descendiment als cels inferiors” on sintetitza el camí per marxar d’aquest món, cosa que considera com a una teràpia personal que “cal exercitar o bé en soledat o en companyia d’aquells que busquin la mateixa experiència” I segueix dient:

Com un infant a la falda de sa mare,
em mantinc en una pau tranquil.la,
tot esperant els teus dons” (Salm 131,2).

Aquest camí de descens demana (copio textualment):
  1. d’oblidar el complicat MÓN present, sempre atractiu
  2. d’abdicar de tota INTENCIÓ, propòsit o voluntat d’incidir en el MÓN
  3. de centrar-se en el SUBJECTE, en el comú o en el propi jo, seu de la llibertat i la responsabilitat
  4. i de trascendir-lo tot submergint-se en la FELICITAT subjacent, que sempre ens espera amb els braços oberts, serena i tranquil.la subjacent
  5. i també de sobrepassar-la fins a perdre´s en el PLASMA.
Defineix vuit camins per descendir fins a la plenitud: per l’ART cap al TRÀNSIT (no tenir cap voluntat i deixar-se portar per la musa inspiradora somnambúlica, per l’ESTÈTICA cap a la GLÒRIA (no esperar cap reconeixement: l’esclat de les flors boscanes no són menys glorioses tot i que ningú se les miri) ,  per l’abandó del SENTIT cap a la FOLLIA (al.lúcinats on la intel.ligència brolla fecunda, confiada )per la MÍTICA cap al TIANMAT ( sense temors, feliçment abandonats, l’univers és tot nostre) per la METAPSÍQUICA cap a la LETÀRGIA, ( de la son, del tancament, del confinament, ningú no es necessari en aquest món) per la MÍSTICA cap a l’AKAIXA (on tot es fon matèria-energia-consciència, on tot és dissolt), pel SENTIMENT cap a l’EBRIETAT (font de tots els plaers de la vida) i per la PSÍQUICA cap a la PASSIÓ (allò que fem ho fem enduts per la passió).
 
Durant el camí:
 “ En descendir es van detectant els anteriors ascensos, sovint consolidats, equivocats o malformats. S’expressen en forma de por, pena, dolor, angoixa,etc… que frenen parcialment el descens. Cal aturar-se per fer palesa llur resistència i per anar-la “estovant”

I un cop arribem:
Més que no refugiar-se en el PLASMA, cerquem re connectar-nos amb ell, amb la font bàsica de la nostra vida, amb la nostra saba vital. Recuperarem la salut provinent de la segona innocència i anirem fressant  el camí futur i inexorable que en diuen de la mort i que és d’una nova vida.”

Ser que no és fàcil. Però qui escrivia això així ho havia viscut molt intensament. Només un escollit pot ser capaç de plasmar-ho tan bé

Només un bon "metge" sap que per sanar a un pacient cal ajudar-lo a descobrir la seva dimensió espiritual.

Gràcies J.
Molta sort !