SENSE CUCUT

Quan la mare en va fer vuitanta-set (l’any 2017: ella sempre ha dit que va amb l’últim número de l’any) va voler un rellotge de paret amb pèndol sense cucut. El va voler perquè un dia, quan eren més joves, passejant amb el pare, ell li va dir davant de l’aparador d’una rellotgeria que li agradaven aquests rellotges i li va preguntar- i a tu?- Però en aquell moment l’economia familiar no estava per rellotges. I mira per on, al cap de molts anys, ha arribat a casa els pares un rellotge de paret amb pèndol sense cucut que canta els quarts i les hores... i ara que l’escolto... sembla que hi hagi estat tota la vida aquí penjat.

SOMNI DEL 13 AL 14 DE MAIG

Estic amb la meva dona.. Som asseguts davant la taula de la cuina, mengem engrunes. Tenim el rebost buit. Ens cal sortir a comprar. M’aixeco per anar a buscar el nostre carretó d’anar a comprar, un d’aquests que a canvi d’un dipòsit de mig o d’un euro et cedeixen als supermercats mentre fas la teva compra, però aquest és nostre, de propietat. Sortim al carrer. Hi ha molta gent, un autèntic formiguer, que fa  que conduir arrossegant el carretó sigui una proesa. Entrem al metro baixant per les escales el carretó, ella davant i jo darrera, perquè a l’ascensor hi ha una cua de més de cent persones esperant. A l’andana hi ha dues files: una pels que porten carretó i l’altre pels qui no. Jo passo a la cua dels del carretó i ella es queda a l’altre. Les cues avancen de forma descompensada. Ja em toca a mi i ella encara en té per estona. M’empenyen, la guaito amb el cap girat mentre camino tentinejant endavant fins que m’obliguen a entrar dins el vagó. Quan finalment la perdo de vista em faig conscient de que mai més la tornaré a veure... i en aquest punt el somni ha fet un bucle i ens hem tornat a posar a les respectives cues, que han tornat a avançar de forma descompensada fins que he entrat de nou al vagó empès per la multitud, la he tornat a perdre de vista i altre cop m’he fet conscient de que era per sempre, moment en que he tornat a entrar en el bucle i a situar-nos dins les respectives cues, però aquest cop, quan l’he perduda de vista m’he despertat, eren dos quarts de dues de la matinada...

EN JAUME

Entro al restaurant de menú. Hi ha molta gent. Decideixo fer cua. Van lents. El cambrer saluda l’home qui fa cua darrera meu –què tal Jaume? -. Ara ja em toca a mi. Impulsivament em giro i li dic a en Jaume que si vol compartir taula... a mi no em fa res. Em fa un sí gràcies dins d’una rialla. El mateix cambrer em pregunta si ja l’aguantaré jo a aquest. En Jaume és de conversa fàcil, molt més que jo. De fet és un empastifat, coneix a tot Déu. Té 58 anys, està pre-jubilat per problemes de salut. S’ha de cuidar. Però allò interessant estar per arribar. De cop em diu que li agrada viatjar, que té un “cargol” (perquè té la casa al darrera), que demà marxa amb la dona cap a Cinque Terre. Li dic que hi he estat. Que em va agradar molt. Que quina enveja i li explico que, precisament fa menys d’un mes, la meva dona i jo vam decidir comprar una  “cabra” (perquè ens ha de permetre fer el cabra). Que els nens s’han fet grans, que poc a poc tenim més temps nostre. Que havíem estat mirant alguna caseta pel Solsonès però que ella, la meva dona, m’havia donat l’argument en contra irrefutable: si comprem una casa sempre estarem obligats a anar al mateix lloc. Quan acabem de dinar em convida a casa seva: m’ensenya el cargol en tot d’explicacions a tenir en compte per a la cabra.

DIES QUE DURARAN ANYS

Per Sant Jordi d’enguany me’l vas regalar amb la següent dedicatòria: “Aquest any em vas suggerir de comprar aquest llibre per Sant Jordi. Perquè l’havíem de tenir a casa. Havia de ser un llibre per casa. Estic d’acord. Però tan de bo no l’haguéssim hagut de comprar mai. Desitjo que d’aquí a uns anys mirem aquestes fotografies des de la cabra, sabent-nos tots bé i havent tirat endavant...”. Que així sigui! T’estimo!