INÉS

La senyora Inés ha anat a Amer. Fa temps que la segueixo, ho faig per teràpia personal, per no adormir-me mai, per no caure, sense voler, en mans de la tirania. Cada fet o afirmació que fa és contra algú. Ella busca permanentment la negació del contrari; perquè ens entenguem: ho estàs aquí amb mi, o allà contra mi. No li importen els altres, tot s’hi val. Vol el poder com sigui. Incapaç de fer-ho de forma ordenada, necessita la polèmica; incapaç de contenir la impaciència i les emocions, tracta els altres malament, insultant, mentint, menystenint,... algú podria pensar que es tracta del “Sálvame de Luxe”. Però això no va d’un programa de televisió, va de gestionar un país, de fer-lo funcionar bé, fet que inclou, sense dubte, el respecte als que pensen diferent. El problema és que en un país on tan agrada els programes escombraries té fàcil arribar al poder i les fórmules senzilles ja sabem que mai han estat la solució de res. Que Santa Inés, verge i màrtir, que fou jutjada i condemnada a viure en un prostíbul d'on, miraculosament, en va romandre verge, intercedeixi per nosaltres!

QUE ES FOTIN!

Avui vull parlar-vos dels finals de les pastilles de sabó, perquè a casa sempre ens hem negat a tenir sabó líquid en un dispensador. És un altre fenomen casolà curiós. A poc a poc, per l’ús, tota pastilla de sabó es va aprimant, fins que arriba el dia en que succeeix el primer punt crític del seu procés dramàtic de degradació: el trencament en dos de la prima pastilla de sabó. Aquest pas però no sol ser problemàtic, la gent de casa usa indistintament les dues parts amb prou comoditat i no passaria res si aquí s’acabés. Però la meiosis sabonera no ha fet més que començar, i en poc temps, cadascuna de les pastilletes primes es divideix altre cop en dues o més mini pastilletes de sabó. I aquí és quan comencen les dificultats: primerament costa agafar amb les mans una mini pastilla de la sabonera sense que et rellisqui, quan la tens, se t’escapa i cau just dins el forat de l’aigüera, i després perds miserablement el temps furgant amb el dit per treure-la del forat, i quan ho aconsegueixes et rellisca amunt i avall per les parets del vas de la porcellana mentre intentes caçar-la. És cert que després d’una estona de lluita entretinguda acostumes a aconseguir rentar-te les mans, però el problema es repeteix el següent cop  que entres al lavabo per tornar a rentar-te les mans. Estic segur que el que em passa a mi els hi passa a tots, no obstant, mai he aconseguit que ningú de casa tingués el gest, per iniciativa pròpia, de reposar les partícules de sabó per una nova pastilla de sabó. És cert que jo tampoc la reposo fins com a mínim haver  passat una setmana llarga de patiment, perquè sempre penso: que es fotin!.

MÉS SOBRE EL TEMA

... si el forat del teu cul no troba que cada dia ets un arrogant... alguna cosa estàs fent malament.

PANTALONS VERMELL ELÈCTRIC

Cada cop surto menys de nit, i quan surto, cada cop em sento més vell. Hi ha qui encara es veu jove, perquè en essència, el nostre jo és permanent, però el físic no acompanya. Quan sortim d’un local ella ens creua descarada. Els ulls no poden no mirar. Morena. Repintada. Passeja un home tes i dret mentre parla per telèfon. Dur un anorac gris i llarg de plomissol, obert de bat a bat, una brusa cenyida li fa lluir la rodonesa superior dels seus pits brillants. Pantalons vermells elèctrics. Talons altíssims, peus nuus. La meva àvia deia que qui vol lluir ha de patir. Quan ja ha passat de llarg penso que els somnis són tan delicats que no toleren l’observació, cal agafar-los per sorpresa.