PANTALONS VERMELL ELÈCTRIC

Cada cop surto menys de nit, i quan surto, cada cop em sento més vell. Hi ha qui encara es veu jove, perquè en essència, el nostre jo és permanent, però el físic no acompanya. Quan sortim d’un local ella ens creua descarada. Els ulls no poden no mirar. Morena. Repintada. Passeja un home tes i dret mentre parla per telèfon. Dur un anorac gris i llarg de plomissol, obert de bat a bat, una brusa cenyida li fa lluir la rodonesa superior dels seus pits brillants. Pantalons vermells elèctrics. Talons altíssims, peus nuus. La meva àvia deia que qui vol lluir ha de patir. Quan ja ha passat de llarg penso que els somnis són tan delicats que no toleren l’observació, cal agafar-los per sorpresa.