AVIAT TINDRÉ UN FICUS AMB GRANS A CASA!

El meu fill gran ha començat l' institut. No m’atreveixo a dir que ja tingui un adolescent a casa,…però vaig ben dirigit, i tinc la certesa de que aviat el tindré. Fa poques setmanes llegia un article al diari, on vaig trobar una definició prou encertada, disculpeu, però no recordo el nom del periodista que parlant del seu fill, aquest sí en edat adolescent, deia que el sentia parlar per telèfon amb els seus amics de forma “hiperenrotllada” i en canvi, ell des de feia uns anys estava convençut de tenir a casa un autèntic ficus amb grans a casa. Aquesta és la meva perspectiva de futur. La veritat és que l’A. i jo estàvem amoïnats amb aquest inici de curs. L' institut representa un salt qualitatiu, i en el cas del meu fill, un canvi d’escola i d’amics, ja que no ha anat amb cap company de primària. Recordo el dia en que ens va preguntar si al final aniria al mateix institut que la majoria dels seus amics,…quan li vàrem respondre que no, la seva emprenyada va ser monumental,… després va trencar a plorar. Va passar molt mala setmana. L’A. va fer molta feina. El director de l’escola de primària també: “tranquilo que tus compañeros sólo se verán a ratitos y tu podrás quedar con ellos después de clase” (la veu del teu director quan tens onze anys, i a més a més, és un paio  que té força i caràcter, i et fa parla de tu a tu i et fa obrir els ulls al món,…és el més semblant a la paraula de Déu!). Jo també vaig posar-hi de la meva part: un vespre, després de treballar, vaig agafar-lo i varem passejar per Sants,…primer passejàvem sense paraules i després, passejàvem amb paraules (el glaç començava a trencar-se), vaig explicar-li, clarament, sense enganys ni subterfugis, perquè els seus pares havien pres aquella decisió,...uns dies més tard, li va dir a l’A, que el més important era saber que tenia uns mestres i uns pares que l’estimaven (ens va caure la baba, evidentment!). La setmana abans de començar aquest curs temíem una reacció adversa. No va ser així. Bé, nerviós segur que ho estava,…però ha mostrat molta enteresa i serenitat. I el primer dia d’institut quan va tornar a casa, i va rebre la pregunta típicament preocupada: - què com t’ha anat? -  de la boca de la inquisició paternal, digué que    bé, que ja tenia set amics. Sí, la setmana li ha anat bé, de 0 a 10, ell la ha valorada amb un 7. Només ha tingut un petit incident: pujant l’escala cap a la classe, un dels amics, li ha fet una clatellada, ell, sorprès li ha dit que què feia, la resposta ha estat: és que no vull tenir problemes. En el tram superior de l’escala hi havia uns ganàpies més grans que es petaven de riure, (segur que ets sents impotent, la primera setmana d’institut, davant de xavals de setze anys que et passen dos pams – aquesta és la genialitat dels pedagogs que van promulgar l’actual sistema educatiu). Ai!...també li van robar la  bossa amb la roba i les sabates de recanvi (que va deixar descuidada) quan va anar a jugar a futbol. Després ha resultat no ser un robatori, que descuidada com estava, el conserge del camp, la va recollir i guardar. Però ell va estar tot el vespre, fins que aconseguí adormir-se, disgustat, trist i espantat. Comento aquests fets, perquè per insignificants que ens puguin semblar des de l’òptica adulta, per ell, han estat un descobriment, una sorpresa, un començar a ser-ne conscient de que el món on viu ara, no és el mateix que aquell on vivia l’any passat. De la mateixa manera que aquest nou món li ha fet descobrir que molts dels seus amics ja tenen telèfon mòbil, cosa que els permet passar les estones de pati, que no tenen pilota, escoltant música (de moment!), i també ha sabut d’amics que disposen de setmanada, i que per tant, esdevenen amics interessants, perquè poden convidar-te a xuxes i a beure una cocacola (de moment!). Res,… curiositats d’un pare descobridor d’un nou pas en la formació com a persona del seu fill!

UNA NOVA TEORIA CIENTÍFICA

Vaig estudiar ciències. Tinc un esperit científic.  Sóc un ésser viu. Els éssers vius ens caracteritzem per relacionar-nos amb l’entorn on vivim. Tinc els meus òrgans desperts a tots els estímuls externs. Això implica que, permanentment, em faci preguntes. Preguntes que, sovint, tarden anys a trobar la seva resposta. La pregunta neix de la curiositat davant l’observació d’un fet determinat. La resposta apareix després de l’esforç, la preseverància, la tossuderia, l’assaig i l’error, la paciència, la il.lusió, l’esperança, la preparació, la genialitat, la inspiració, la deducció analítica, la repetició, la voluntat, la inspiració, la sort, l’ atenció,… que un bon dia, units per una sincronicitat celestial de caràcter diví, permet a través de la intel.ligència (inter= entre; legere=llegir, escollir; llegir entre línies) conjugar tots els factors intervinents en una sola direcció clara, lluminosa i reveladora, de forma que, sense buscar, trobes, i llavors exclames un eureka passional i tens clar que és teu, que ja ho tens. I això és el que em va passar ahir, caminant per Montserrat. Finalment a la pregunta:-com es reprodueixen les pedres?-, vaig trobar la resposta (que per evident que ara us sigui, abans ningú no hi havia caigut, tot i que ara, quan us la digui, us semblarà evident, simple i senzilla): puc afirmar amb rotunditat que existeixen pedres femelles- i com que sóc científic n’aporto una  proba gràfica irrefutable. Ara, només falta trobar un exemplar de pedra mascle per corroborar definitivament la meva teoria de que les pedres són una espècie amb sexualitat diferenciada, i passar, pel meu descobriment, als annals de la història de la ciència.

Fa molts anys que no porto rellotge al canell.

“El temps no passa, el temps és” Quan pronuncio aquesta frase sol portar debat. I en general no aconsegueixo que els qui m’envolten la defensin com jo sí ho faig. Així que escriuré la meva defensa: L’ésser humà parametritza tot el que l’envolta. Li agrada definir les coses. Li és útil mesurar l’espai (les distàncies) amb quilometres perquè així pot parlar amb altres com ell i entendres. I a més a més hem inventat un enginy per mesurar els quilometres. De la mateixa manera parlem del temps amb minuts,..i hem inventat un enginy que és el rellotge. El procés que hem fet servir per l’espai i per el temps és el mateix: l’espai és com la naturalesa ha fet que totes les coses no estiguin apilades unes damunt les altres i el temps és com la naturalesa evita que les coses succeeixin simultàniament, però en canvi la nostra percepció, d’un i d’altre, és molt diferent. Tots estarem d’acord en que l’espai hi és,…Tarragona està on està,…i Barcelona també. La distància que els separa també hi és,...no  hi ha discussió. Però en canvi sobre el temps no acceptem que és igual que l’espai, sempre diem que el temps passa,…però això no és així, és només la nostra percepció del temps,… perquè ens dona la sensació que el temps el perdem? però no tenim la sensació de que els quilometres que ja hem fet en un trajecte els hem perdut?...de fet  també han passat, els hem deixat darrera, igual que el temps. Mirem-nos ho ara d’una altra manera: el temps i l’espai són dimensions existents en el nostre món  sobre les quals els éssers humans vivim ens hi movem i fem coses,…Què tal així? Ens hem de prendre el temps no com un riu sinò com un llac calmat. El temps és ilimitat. Està. No hi ha  passat, ni present, ni futur. Simplement és. Ser que no és la manera ordinària de considerar el temps. Però cal fugir de la concepció lineal del temps (de riu: de fluïdesa, de velocitat) per passar a una concepció circular (de llac: d’etern retorn del mateix, de permanència plàcida). Prendre´s el temps  com flueix és un problema per la salut, i especialment sí el ritme d’aquest fluïd és accelerat, que és com ens ensenyen a viure-ho en el nostre món occidental. De fet l’observació de la naturalesa ens demostra que el temps no és lineal, sinò que és cíclic: dia-nit-dia-nit; hivern-primavera-estiu-tardor-hivern,…(sempre és un patró repetitiu, cíclic, no lineal). Podríem tenir dos rellotges a casa, cada un al seu ritme, tots dos marcarien el temps, cadascun donaria el seu temps, pot haver-hi dos temps a casa meva? Qui diu quin és el temps bo per mi?  Quan érem nens teníem temps per tot, perquè no n’érem sabedors del concepte temps. Així els nens tenen la capacitat d’abolir el temps, i és per això que no porto rellotge al canell des de fa molts anys: el rellotge encorseta el temps als adults. El rellotge ens ha fet creure que el temps és precís, exacte, únic i global per tothom. I no és veritat. Quants cops quan estem creatius, entregats a una tasca, la que sigui, feta amb passió, el temps sembla que no passi,..i de cop diem: ostres! Què tard s’ha fet. I en canvi quan no tenim res a fer com és fa de llarg el temps. Per tant el temps no és un temps únic, ni exacte, ni lineal. Per tant tots tenim la capacitat de  fugir de la concepció linealment inexorable del temps. Predico la desdramatització de la percepció de l’avanç inexorable del temps com a mesura preventiva contra el domini del temps sobre les nostres vides, perquè és absurd aquest domini quan el temps és absolutament arbitrari. És curiós que les religions hagin sempre predicat l’oració i la meditació, dues  tècniques que ens permeten tornar-nos nens, ja que aconseguim canviar la nostra experiència del temps: fent que la fluïdesa del temps decreixi en el seu ritme fins a fer-se plàcid i tranquil. No crec en que jo hagi de viure vint, setanta o mil anys. Els anys no posen el final a la meva existència. La meva vida és un cicle: un cicle de diàmetre desconegut que un dia arribarà allà on va començar.

.

PERDONEU,...PERÒ ALGÚ HO HAVIA DE DIR!

Finals d’estiu. Setembre. Divendres. Xafogor. Primera setmana de feina després de vacances (m’agrada dir-li feina que bé del verb fer, i no m’agrada dir-li treball que bé del tripal.lium que era un instrument de tortura). És de nit. Divendres per la nit. Els fills ja dormen,…bé crec que el gran encara està llegint. L’A. mira la televisió. De fet miràvem la televisió junts: un debat sobre el tema de la immersió lingüística del català en el sistema educatiu a Catalunya. Desesperant. M’he aixeca’t del sofà amb tensió d’escoltar alguns dels tertulians intentant donar arguments educatius contra el nostre model, sense saber sortir-se’n, perquè la seva posició, com a nacionalistes  espanyols que són, només admet una única raó: anar contra el català per sí (“contra Catalunya vivimos mejor!”). Mentre, per l’altra banda s’intenta argumentar la bondat del sistema assegurant que l’aprenentatge del castellà ja està garantit per la pressió social existent en la societat i que ho prova el nivell assolit pels alumnes catalans en llengua castellana quan surten de l’escolaritat obligatòria respecte als escolars de la resta de la península, i que per tant potenciar el català al inici de l’escolarització és integrador socialment i no perjudica l’aprenentatge, al contrari, l’enriqueix amb una segona llengua (tan pels castellanoparlants, com pels catalanoparlants). Però és absurd. Al dèspota no se li pot demanar comprensió. Al dèspota tampoc se li pot demanar clemència. És inútil esperar la bona voluntat del dèspota!. El què diré ara pot ser que no agradi a molta gent, però és el que penso, hi ha un abisme entre la manera de ser (amb totes les excepcions reals, que hi són!)  de la cultura castellana i la catalana (amb totes les excepcions reals, que també hi són!). Som diferents. Les experiències viscudes comunitàriament al llarg de la història ens han fet diferents i irreconciliables,…com a màxim podem tolerar-nos, sempre hi quan l’esperit “macho” conquistador bel.ligerant dels castellans estigui domesticat, i sempre hi quan el tarannà particularista del català (de botiguer petit i enemic del veí) no ens domini, i ens faci perdre la nostra consciència de poble, i per tant la nostra força. P.D.1: Ahir el parlament català va premiar la persona de Josep Guardiola. Fou un acte curt, però el principal representant d’un partit nacionalista espanyol (Ciudadanos)  passava l’estona jugant amb el seu telèfon. Aquest és el seu nivell. Què li pots demanar a qui no sap ser i estar!. P.D.2: Aquesta setmana s’ha publicat al congrés espanyol el patrimoni dels diputats i senadors. Resulta que el sistema informàtic del congrés s’ha saturat per les consultes dels ciutadans. Vivim al país del “sálvame deluxe”! Som tafaners tontos perquè qui vol fer trampes ja sap com les ha de fer! P.D.3:  P.D.1 I P.D.2 són un problema d'educació! Perdoneu,... però algú ho havia de dir!

EL SALÍ DE CAMBRILS

La història dels homes (i les dones) és sempre apassionant. He visitat per segon cop el Salí de Cambrils i he tornat a quedar encisat. Parlo del poble de Cambrils que pertany al terme d’Òden, al Solsonès. És una vall del prepirineu, prou ample, però amb els accessos molt tancats. De fet m’explicaven que fins després de la Guerra Civil Espanyola no es va obrir la carretera que porta de Cambrils a Sant Llorenç de Morunys i la que porta de Cambrils fins a Montpol. La van obrir presoners republicans,...i m’expliquen que encara hi ha persones grans d’aquestes contrades que no hi volen passar, per aquestes carreteres, perquè hi van morir familiars seus, presoners del bàndol franquista, quan la construïren. Tornant al salí, a Cambrils, neix una deu d’aigua salada que dóna nom a tot el riu que arriba a Solsona: la Ribera Salada. L’aigua de pluja  cau damunt les muntanyes de  pedra calcàrea esquerdada, i penetra al subsòl on hi ha una capa d’argiles riques amb halita (sal gemma, clorur sòdic), la poca permeabilitat de l’argila fa que la velocitat de l’aigua s’alenteixi, i en conseqüència dissolgui en el seu sí gran quantitat de sal, la deu resultant conté un 33% de sal (per tenir un punt de comparació el mar mort conté una concentració del  37% de sal). Històricament aquesta deu ha estat explotada per a la producció de sal per al consum humà, de fet l’explotació del Salí de Cambrils va estar activa fins l’any 1963 quan fou abandonada  perquè la seva producció no era  prou competitiva en front a la sal marina. La muntanya en aquesta zona és molt abrupte. L’explotació de sal és digne del més gran enginy humà. Us convido a que la visiteu. En un tram de riu curt (uns tres-cents metres) i amb un desnivell de quaranta metres, hi ha cinc molins per a diferents usos dins l’explotació, per ordre descendent: un primer molí per moldre la sal, un segon molí fariner, un tercer per moldre el gra per fer pins, un quart molí pelador de gra i un darrer per moldre sal just abans del lloc d’enmagatzematge. Després hi ha un forn per autofabricar-se les rajoles d’argila que servien per aïllat les bases d’evaporació de l’aigua salina i per tant de sedimentació de la sal. Les conduccions de fusta de l’aigua salina són espectaculars,...la meva filla, quan ho va veure va dir: mira pare hi ha neu! La gran concentració de sal fa que l’aigua que es besa vagi formant estalactites de sal. No m’allargaré més però és fascinant. La gent de la vall es guanyava la vida amb l’activitat agrícola, i els caps de setmana d’estiu, quan hi havia prou sol per evaporar l’aigua i sedimentar la sal, treballaven al salí, per guanyar-se un sobresou.  Sempre que podien treballaven al vespre o les nits de lluna plena, perquè la reverberació del sol a la sal els hi cremava els ulls. També patien de mal de peus, ja que trepitjaven constantment, descalços, i amb el peus nets, perquè la sal era per consum humà, els cristalls de sal. Encara ara les comunicacions són difícils però abans de la construcció de les carreteres, que recordo que fou després de la Guerra Civil, encara eren molt però molt pitjors . El comerç de la sal elaborada el feien les dones que amb burros anaven fins a Oliana per un camí de muntanya durant unes quatre hores. D’Oliana portaven oli i vi, feien el troc a Cambrils, i baixaven sal. Just a la sortida del camí s’alcen ara les runes del Castell de Cambrils, l’amo del castell, feia pagar els impostos corresponents al comerç que es realitzava. Lògicament on hi havia impostos també hi havia contraban. M’expliquen que per això en aquella vall hi ha associada a cada cova, font o pedra singular del camí, una llegenda on apareixen bruixes, fades malignes, mal esperits i éssers estranys. El motiu d’aquestes històries no era altre que el de mantenir la gent curiosa apartada durant la nit de les rutes per on es feia el contraban. La història dels homes (i les dones) és sempre apassionant.

VACANCES AL CAMPING,...ON

…hi ha dones:

Vinc de tornada del wc. Dues nois jovenetes (jo els hi en faig quinze) caminen davant meu. Les dues vesteixen amb bikini. La que està a la meva esquerra porta la calceta blanca, ratllada, en horitzontal, de blau marí, i el top (no m’agrada dir-li sostenidor) és tot blanc. Llueix una melena llarga, fins a mitja esquena, llisa i rossa. La  de la meva dreta porta calceta i top d’un sol color: verd oliva. Els seus cabells, de mitja melena, són bruns i ondulats. Cadascuna porta a la seva mà un telèfon mòbil, no veig la marca, però són d’última generació (tipus iPod o BlackBerry),… com que les dones tenen la capacitat de fer dues coses al mateix temps, sempre i quan, una d’elles sigui xerrar, xerren.Xerren i miren i toquen les respectives pantalles tàctils del seus cel.lulars.  No puc evitar escoltar – ni vull - el que la verd oliva li diu a la blanca ratllada amb tota seriositat:“la meva cosina té vint anys i no té cel.lulitis!”

… i també hi ha homes:

  

L’alineació de dutxes, en sèrie, separades per envans, dotades de plat de dutxa, telèfon, dos penjadors i tamboret, tancades frontalment per una porta tipus “oeste” d’una sola ala amb balda, és inacabable. Militarment em passejo pel davant passant revista. Totes estan buides. N’escolleixo una per gust. Entro i tanco la balda. Nu,  gaudeixo de l’aigua calenta que surt de la dutxa: un paradís després d’un dia de sol al mar. No passen vuit segons que una melodia m’assegura que no estic sol: “que difícil es hacer el amor en un simca mil”. La dutxa veïna també està ocupada. Penso: adéu paradís!.  No puc deixar d’escoltar la cançoneta: “que difícil es hacer el amor en un simca mil” – i aquest cop sí que vull no escoltar!, però no puc - …el veí en qüestió torna a repetir : “que difícil es hacer el amor en un simca mil”…només sap aquest tros, no en sap més, ser que l’estrofa pertany a la tornada, i la repeteix una i altra vegada, ara més pausadament,…ara amb més energia, ara amb veu greu, …no, no canta bé, no en sap però és feliç, ell sí que està al paradís. M'ensabono, m’esbaldeixo, m’eixugo, em vesteixo. Quan marxo, em sembla, pels crits que fa, que ja és dins del simca mil!