ANUNCI DE MAL TEMPS

M'agrada l’anunci del mal temps.  L’anunci del mal temps té el seu propi protocol. Aparentment el dia s’ha aixecat assolellat, tranquil, serè,...en definitiva avorrit. No obstant hi ha alguna cosa en mi que no és igual que abans. La manera fenotípica en que s’expressa la cosa no és constant, però sempre fa acta de presència. Uns dies pot ser un lleuger mal de cap tonto, altres dies un petit dolor a l’esquinç antic del meu peu dret o una picor pessigollosa a la ferida que em vaig obrir al interior de la cuixa esquerre, quan de petit, se’m va rebentar una ampolla de vidre de coca-cola, altres cops un increment lleuger de les blanques escames cabelludes,...tots els signes poden ser vàlids si arrosseguen  un pressentiment interior somort. Aquest pressentiment és el de la plena convicció de que les forces poderoses de la mare terra s’estan movent al meu voltant. Ser que per molts sonarà  llunàtic,...però aquesta és la sensació que tinc: de forces no humanes en moviment. No acostumo a fallar. Al cap de poques hores la claror del dia esdevé a cada pas, cada cop més i més esmorteïda. Dalt del cel apareixen les primeres taques blanques que poc a poc esdevindran teranyina estriada i finalment nuvolositats voluptuoses. El colors de la natura perden la seva calidesa: del verd viu dels arbres,... al verd negre apagat; del blau d’estiu de la mar,... al blau fosc violeta trencat per la bromera bruta. En aquest moment, l’anunci del mal temps és evident. Arribats aquest punt, no puc evitar sentir-me feliç. M’agrada l’arribada del mal temps. M’agrada gaudir dels canvis que provoca a la naturalesa. M’agrada cordar-me la cremallera i aixecar-me les solapes de l’abric per sortir urgentment a passejar. Passejo amatent als canvis del paisatge. M’agrada notar el pronunciament de les olors de la terra. Però el què més m’agrada és el vent creixent. El vent fa evident que les forçes de la terra han arribat. Primer apareix la brisa emprenyadora només trencada per  les ràfegues desordenades en intermitències intermitents. Els cops secs s’estabilitzen en un crescendo i mil partícules del no res comencen a colpejar insistentment tots els elements  de l’entorn. Noto la meva cara bufetejada pel vent insolent i el vidre de les ulleres és pres per una vista boirosa. Em queda poc temps per tornar cap a casa. Quan estic arribant, les primeres gotes grasses es precipiten sorollosament. Tanco la porta just a temps, just a temps de no mullar-me. Em sento feliç dins del meu refugi. Ara, mentre em trec l’abric, noto el plaer vergonyós de l’escalfor de les meves galtes rosades a raser del vent. Només em queda seure darrera la finestra i buscar la llum d’un llamp perdut.

PETIT HOMENATGE

Joan Fàbregues Ahir, en la missa pel funeral d’una persona que es feia estimar, en Joan Fàbregues, vaig coincidir amb un escriptor català que vaig conèixer quan vaig estar vinculat, ja fa anys, a l’organització del Premi de Poesia Amadeu Oller. Xerrant després de la celebració va sortir el tema dels fills adolescents,...de la dificultat, com a pare, de gestionar bé les relacions amb el teu fill,...com que ell és un literat, va deixar anar una petita perla escrita pel poeta Màrius Torres, fent referència a l’amor  en la relació entre pares i fills que no em puc estar de reproduir: “Al pare se l’estima amb respecte, al germà amb companyonia, a Déu amb esgarrifança, al fill se’l deu estimar amb orgull i a la dona se l’estima amb desig”. Vaig pensar que eren unes paraules molt ben trobades, breus i escaients (acceptant el context en que foren escrites en relació a l’amor a Déu) i que era una sort, ahir, en l’adéu a un persona que estimava, haver descobert aquesta joia.

NECESSITO UN PROBLEMA

Fa temps vaig escoltar una conferència que em van recomanar de Adrian Paenza titulada “El plaer de tenir un problema no resolt al cap”. Paenza diu que tots els nadons quan neixen tenen només un problema: menjar; i una solució innata: plorar; perquè qui no plora es mor de gana. Després portem els nens a l’escola i fem al revés: els hi donem respostes a problemes que cap nen mai s’ha plantejat. I això sí que és un problema,...perquè la vida és just al revés, tenim problemes i hem de buscar-ne una solució, i sovint, davant del problema que tenim, ni tan sols sabem si existeix la solució,... i que passa llavors,... que no els sabem resoldre perquè ningú no ens n’ha ensenyat. Tota això m’ha vingut de nou al cap perquè, l’altre dia, llegint el diari, vaig assabentar-me de l’existència d’una pàgina web  (http://www.needaproblem.com/en/) on hi resa un lema de Schopenhauer: “L’enemic més gran de la felicitat és –apart del dolor- l’avorriment”. La pàgina web ofereix un servei de problemes, és a dir, previ pagament, t’envien problemes perquè els puguis resoldre. Sembla ser, pel què deia el diari, que la pàgina web té molt èxit,....o la gent realment no sap resoldre problemes i ha decidit entrenar-se o l’avorriment en les persones humanes té caràcter universal.

SMARTBOY

El meu fill gran fa un any que ens diu que ell necessita un mòbil,...repeteixo, el meu fill gran fa un any que ens diu que ELL NECESSITA UN MÒBIL. Ell ho ha repetit moltes més vegades i molt més insistentment. Fa un mes la meva dona es va canviar el seu telèfon mòbil  aprofitant una oferta de la seva companyia telefònica, llavors vam pensar que potser era el moment de donar-li al meu fill  el mòbil que tan NECESSITAVA. Vem posar una  targeta de prepago en el cel.lular vell de la meva dona i li vàrem donar el necessitat telèfon al meu fill. Donçs el nano va tenir la gran decepció de la seva vida,... ell no volia aquell mòbil, ell volia un SMARTPHONE,... conseqüentment el mòbil vell de la meva dona ha quedat guardat en un calaix amb una targeta prepago amb el 100 % del seu saldo. No el critico. No és culpa seva. La  resistència que ha estat capaç de desenvolupar amb dotze anys contra la pressió social és baixa. El seu entorn és “smart”. Ell vol ser com els altres, vol lluir el seu telèfon de 200 € que té jocs, fotos, música...i capacitat de connexió a internet mentre tingui saldo. Ell busca la felicitat encara que ell no sap que la felicitat no està en l’ objecte sinò en el seu cap, i que cal ensenyar el cap a ser feliç sense l’objecte, ell tampoc sap que la ment humana viu només de la il·lusió del contrast, vull dir ue ens sentim feliços quan incòmodes al llit per la calor ens regirem buscant una nova postura, quan sentim el contrast, el canvi cap a un tros fresc de llençol, aleshores, automàticament sentim la felicitat i sentim un que bé que estic ara, però al cap d’una estona torna la calor i la incomoditat,.... Ser que l’acabarà tenint, que serà feliç a l’experimentar el contrast entre no tenir i tenir un smarthphone,...ser que li farà il.lusió i  ser que aquesta serà passatgera,....però seguiré intentant ser capaç de donar-li al meu fill, aquests propers anys, la màxima resistència possible a la puta pressió social que exerceix una societat cada cop menys smart i més estúpida.

PAISATGE URBÀ D’ESTIU

Ara que ja ha arribat l’estiu m’agrada un paisatge urbà que provoca olor de dona estimada.  Fixar-me en el teixit suau arrapat que abriga  sense pes el teu cos. Sentir meu el malabarisme de l’equilibri dubitatiu del teu caminar com un plaer dolorós, només perquè em fascinen els talons alts que et pugen el cul i et tensen els bessons. Obsessionat m’entesto en aguantar-te la meva mirada mentre busco el consol de la joventut que ja no tinc. Llavors somrius sense paraules, realçant exasperadament els meus ànims, però la ironia del soroll de les quatre petites rodes sobre l’asfalt  capten un immens futur que els teus ulls negres  construeixen  a recer del gust del tors nu d’un jove adolescent.