ELOGI A LES CADIRES

Hem anat de rebaixes. Entrem a la botiga, ella fa cap cap a la roba penjada en penjadors, el penja-robes és llarg, hi ha feina a repassar peça per peça. Mentrestant jo passejo pel passadís central on hi ha alguna taula amb roba estesa al damunt, me la miro a vista de vol, tons blaus i grisos, giro el cap i la veig com segueix repassant, de fet, no ha avançat gaire... miro la resta de persones de la botiga: femelles!... sóc l’únic mascle... mentalment me les repasso vagament per passar l’estona. Em desperta la seva veu com pregunta a una dependenta si pot passar als provadors, porta peces de roba a les dues mans. La dependenta l’acompanya fins als vestidors i ella em fa un cop de cap indicant que les segueixi, i jo... la segueixo. Ella em dóna la seva bossa i es tanca darrera la cortina. Ara la meva feina serà estar pendent de que quan tregui el cap o surti per mirar-se al mirall, jo li digui la meva opinió elaborada, no un bé o un puf, sinó un: ui aquí et fa una bossa o... que ben ajustats que et queden aquests pantalons... sabent del cert que la meva opinió serà anecdòtica, merament acompanyant, perquè serà ella qui, al final, decidirà què li queda bé i que no, i què del que li queda bé serà digne de ser comprat. I en tot aquest procés, el que sempre agraeixo, és que davant dels provadors, hi hagi cadires perquè els homes ens hi podem asseure, perquè sinó, només tenim una solució, acompanyar-les de rebaixes prèviament havent fixat una hora “tope” per a una retirada digna.

JORDI PUJOL I FAMÍLIA

Dedicat a Jordi Pujol i família: “Allò que la justícia (potser) no podrà sobre els seus caps, és just que ho puga  sobre la seva reputació i sobre els béns dels seus successors” (escrit per Michel de Montaigne l’any 1580)

GALETA

Si visqués a Madrid estaria acollonit. Es veu que “La Audencia Nacional” ja ha deixat en llibertat a un parell de “titireteros” que havien estat detinguts. Desitjo que ningú, per molt mala sort d’ell, se’ls trobi qualsevol nit d’aquestes, sol  en un carreró fosc sense sortida,  perquè segur que deuen ser tant perillosos com un tal Bàrcenas o un tal Millet. Quina galeta!

SOMNI DEL 1 AL 2 DE FEBRER

Em trobava malament i he anat al metge. Ara sóc en un hospital a la sala d’espera d’urgències, no hi ha molta gent però es respira un ambient caòtic. Les parets estan pintades de verd pastel, el mobiliari és vell. Porto molta estona esperant. Una noia demana pel meu nom. M’aixeco dèbil i camino cap a ella. Em diu que l’acompanyi. Entrem dins d’un “box” al mig d’un passadís. Em fa asseure damunt d’una llitera i em queden els peus penjants. Ella s’ha girat per agafar quelcom d’uns armaris suspesos a la paret. Em sorprèn que tots els panys dels armaris estiguin coberts per capses de cartró de diferents productes comercials coneguts tals com de galetes, de preservatius, de “salvaslips”,... Li dic que tinc gana i em dóna dos gotets de xupito que contenen batut de iogurt. Li dic que això no em farà passar la gana. Es gira i amb una contundència rotunda em contesta secament que no puc menjar res més, que m’ha de fer unes proves, que pot ser tinc càncer... la última paraula se’m rebota dins del cap com si no la volgués entendre. Es torna a girar cap a la paret i segueix feinejant. Penso que quina manera més bèstia de dir-me la cosa...i just llavors sento el despertador de la meva companya. Són dos quarts de set.