divendres, 31 de març del 2017

SOMNI DEL 23 AL 24 DE MARÇ

Estic de vacances amb la meva família. Parlant amb l’amo de l’hostal ens diu que no podem deixar de visitar la Costa Turquesa. Ens adverteix que arribar-hi no és fàcil, el terreny és molt inhòspit i la ruta és llarga. La meva dóna em diu que si de cas, que hi vagi jo primer, i que si ho veig clar, després hi anirem tots. Així que em faig una petita motxilla i marxo amb el cotxe. Arribo fins allà on és permès arribar motoritzat. Camino cap al mar, la costa és abrupta, desordenada i per avançar, en la direcció volguda, he de fer llargs viaranys. Veig unes petites canoes lligades a una cala, i tot i que la mar és plena de roques sortints penso que anant amb barca, si tinc la perícia de no embarrancar, podré arribar-hi abans. Arribo. La Costa Turquesa és preciosa: és una àrea on sembla talment que algú hi hagi clavat menhirs de punxa, menhirs de dos colors, la part submergida a la mar i els primer metre sobresortint de l’aigua és grisa, com si l’onatge n’hagués erosionat el color; la part superior és d’un blau turquesa enlluernant. Mirar totes aquelles puntes turqueses sortint de l’aigua quan el sol hi pica és embriagador. Vaig resseguint la costa una mica fora de mi, i passat un petit espigó natural, veig un petit poble lletgíssim, fet amb barraques de més d’un pis construïdes de blocs de formigó. Penso que com pot ser que algú hagi estat capaç de permetre aquelles construccions en aquell entorn. M’apropo fins endinsar-me
dins d’aquell desastre urbanístic. La gent que hi ha fa la seva rutina. Les dones tenen totes una bellesa especial: són petites, morenes de pell i la fisonomia de la seva cara és suaument asiàtica. Al somni, ara, ja m’he fet gran, visc a la Costa Turquesa, la meva dona és nascuda aquí, és petita, morena i amb trets orientals. Els meus dos fills són una barreja entre ella i jo. Mai vaig tornar a buscar la meva família que estava de vacances... Em desperto. Són les quatre i cinc de la matinada. La meva dona real dorm de boca terrosa al meu costat.




a

divendres, 24 de març del 2017

4, 3, 2 i 9

Agafar el mòbil. Fer per fer una trucada, i a on surt la lupa, marcar quatre dígits a l’atzar: 4, 3, 2 i 9. Veure com apareixen llistats a la pantalla, el nom de tots els contactes, el telèfon dels  quals , conté els quatre dígits. Veure qui són. Un cop identificats, imaginar algun afer entre ells, igual que 4+3+2=9, fer-ho només per passar l’estona, per ditreure’m d’aquest viatge que se m’està fent molt pesat.

divendres, 17 de març del 2017

INTEL•LIGÈNCIA ARTIFICIAL



Ara que per tot arreu sento a dir que els homes serem apartats d’aquest món per poc més que inútils davant la fabulosa intel·ligència artificial que està desenvolupant la present revolució tecnològica digital: cotxes sense conductor, algoritmes que faran de metge diagnosticant a tota velocitat la malaltia dels malalts,...vull reivindicar l’art, vull posar de manifest que no m’ho puc acabar de creure. Crec que dotar les màquines de sentit comú encara està molt lluny, i encara més dotar-les de la capacitat de solucionar dilemes morals: en cas de col·lisió, el cotxe sense conductor, a qui salvarà?, al viatjant que seu a la dreta o el que seu a l’esquerra?... Si l’home va colonitzar aquest món és perquè a diferència dels altres éssers és capaç d’explicar contes, de crear realitats inventades, capaç a més a més de convèncer tothom de que se les cregui, sabent que aconseguint això li  donarà un poder immens perquè permetrà que milions de desconeguts cooperin i treballin amb un objectiu comú ...deixem de creure aquesta realitat inventada i toquem de peus a terra. El món avança però els humans també ho hem de fer.

divendres, 10 de març del 2017

BOSSA DE CRISPETES



 
Avui hi era...ahir també. Sovint quan passo el veig. No fa soroll però diu molt. La cadira s'està sola: algun arquitecte la hi va posar pensant que a la foto hi quedaria bé. S’està assegut amb la bossa de crispetes “big mac sizes” entre les cames i reparteix generosament a esquera i a dreta, un dia i l’altre, i tots els que vindran. Té tot el temps del món. El que té no és paciència, i si ho fos, la tindria tota i més. Senzillament hi està bé perquè ells li donen la companyia que nosaltres no li donem.


divendres, 3 de març del 2017

TORRE DE BABEL



Vaig amb metro. Feia temps que no ho feia. Al metro ho es llegeix o s’escolta la conversa dels altres. Avui escolto. Escolto però no entenc res. Tinc la temptació varis cops de preguntar a cada parella en exercici de comunicació quin collons d’idioma parlen. Però no ho faig en cap dels casos. I per tant em resigno a restar per sempre ignorant. Quan baixo del metro prenc el passadís sòrdid que reconec haver fet fa anys moltes vegades. El lloc no ha canviat, els habitants si. No puc deixar de pensar com m’agradaria poder parlar totes les llengües que he sentit.