BLACK FRIDAY

Blacfraidei:  No necessito res, no compro res.

CAMINAR A POC A POC

Visc en guerra amb la pressió arterial, controlada però en guerra constant. He decidit prendre consciència de la velocitat a la que camino, crec que és un fet decisiu per canviar la meva forma de pensar. Caminar ha de ser, per obligació, una activitat lenta; segur que si camino a poc a poc allargaré els instants, i segur que de mica en mica, faré la meva vida més llarga. I és cert que quan camino conscient,   durant una estona més o menys llarga, la lentitud m’abraça i m’oblido de les ocupacions diàries, entro en un espai lliure. Ara només falta trobar temps de llibertat per caminar.

XOVffffff!

Diumenge passat es va celebrar a la península la gran festa de la democràcia. La imatge adjunta és la distribució dels votants fatxes a la península. Acabo de llegir unes declaracions d’un representant europeu que preguntat pel gran increment de la ultradreta a España respon: “No estem preocupats quan la gent vota. És la democràcia.” Ja n’hi ha prou a Europa i a España de blanquejar el feixisme. Quan tot això esclati que la merda us arribi més amunt del coll!

COMANDANTE VICENTE

La mare m’explica que el seu germà Josep i el seu cosí Josep, després de la guerra civil espanyola, van ser endollats en una caserna a prop de casa gràcies a conèixer a l’amant del “comandante” Vicente. Resulta que el tal Vicente s’ho feia d’amagat amb la mestressa d’una paradeta del mercat de Sants, on els meus avis, sempre havien estat clients. La dona assabentada de la por de la meva àvia a l’haver d’incorporar el fill a files just acabada la guerra, li va arranjar una visita amb el “comandante” perquè era requisit indispensable conèixer de primera persona els afavorits. El que va passar fou que el dia que el “comandante” Vicente els va citar, ho feu a la seva casa particular, per a la seva comoditat, però amb sort de que, a meitat de la trobada, arribà la seva dona. A la muller els devia caure simpàtics perquè del despatx del “comandante”, els convidà a passar al saló, i fins hi tot, els convidà a conyac, Carlos I. M’explica la mare que la meva àvia li agradava molt beure conyac després de dinar, però que el que tenien a casa era conyac dolent, de garrafa. Quan la meva àvia li explicà la por per la recent incorporació a files dels joseps, fou la muller del “comandante” Vicente qui li pregà que els ajudés. I així va ser, a la caserna del Bruc i amb freqüents permisos, gràcies en part també, a que tots dos sabien llegir i escriure, i ocupaven bona part del temps en fer els informes pels sergents i pels tinents, que agraïts els hi signaven tots els permisos. A més a més gràcies a la intervenció de la dona del “comadante” no els va costar un ral, i de retruc, a partir d’aquell dia, a casa la mare sempre va haver conyac bo Carlos I. (M’encanta quan la mare m’explica històries passades de la família).

MAHLER, NOVENA SIMFONIA EN RE MAJOR

Em van regalar les entrades a les galeries de l’orgue del Palau de la Música. M’agrada la música, però Mahler em costa, m’és massa difícil. Però la veritat és que la interpretació que en va fer Esa-Pekka Salonen al davant de Philharmonia Orchestra va ser extraordinària: vaig gaudir moltíssim!. Després a casa, amb calma, vaig agafar el fulletó explicatiu de l’obra i del Director, i quan vaig llegir la descripció que feia Carlos Calderón de la Novena Simfonia en Re major de Mahler, vaig trobar que era molt encertada, tant que no me’n puc estar de reproduir-ne un fragment: “...de passatges radiants a  descensos sonors sobtats, de cotes d’atonalitat a enrariments atmosfèrics, de marxes fúnebres ombrívoles acompanyades de campanes greus, perquè novament aparegui la tendresa, els aires triomfals i, al final, tot resti suspès i morendo, (...) després d’un recolliment així, aplaudir sempre resulta difícil. Mahler descansa.” Així va ser, pur sentiment. Moltes gràcies als qui em va convidar en aquesta festa!.