IMBÈCILS

Constato que: Hi ha imbècils amb sort, però cap d’ells té la més mínima sospita de que són imbècils amb sort. Hi així va el món: fent l'imbècil entre imbècils triomfadors.

LA CIÈNCIA QUE NO SABEM

El govern de Pedro Sánchez ha iniciat una creuada contra les dites medicines alternatives foragitant-les del món sanitari i d’allò considerat ciència. La ciència, per sé, posa l’èmfasi en l’observació i en la deducció de resultats certs a partir d’allò observat. Però com David Hume ja va posar de manifest, si l’observació no segueix un mètode adequat (perquè pot ser no sabem prou bé què i com ens cal observar) el més fàcil és que l’observació ens porti a un error... i sí, els humans sovint ens equivoquem. De fet, fins i tot m’atreveixo a dir que el coneixement no té tant a veure amb el que sabem com amb el que no sabem. Però pot ser saber no és aquí allò important, pot ser es tracta de protegir una indústria farmacèutica a qui pot ser se li deuen favors. Mai ho sabrem, mentre seguirem sense saber la ciència que no sabem.

VULL SER

Les males herbes constitueixen un grup de plantes normalment menystingudes, però en mi, sempre m’han provocat un interès especial. La seva capacitat d’adaptació, la seva estratègia de vida, aquesta brutal tenacitat per la supervivència són veritablement dignes d’admiració. Són plantes vulgars i corrents, que ningú se les mira, que ningú no en fa cas. Espontàniament, sense demanar permís, creixen als descampats, als marges dels camins, als conreus o als camps abandonats, a les escletxes d’una paret o a l’esquerda de la llamborda del carrer, en un forat d’un arbre, al test de casa,... són arreu i no ens les traurem mai de sobre! Per tant, vull ser la mala herba al prat de la vida!

BONA PRÀCTICA NÚM.11

Que amb el pas dels anys m’he anat rovellant és evident. No obstant ja fa un temps, des de la punyetera fascitis plantar, gràcies a la fisioterapeuta que visito regularment, he incrementat la atenció que em dono a mi mateix. La última incorporació ha estat la realització cada matí d’exercicis dits “alternatius” que segueixen el mètode Feldenkra, teràpia ideada per Moshé Feldenkrais (1907-1984), els defensors de la qual diuen que reorganitza les connexions entre el cervell i el cos, i que de retruc millora el moviment corporal i l’estat psicològic. Tot això no ho sé, però el que si que sé, és que després de més de mig any movent malucs, estirant cames i braços, i plegant i desplegant l’esquena, la millora ha estat substancial: menys dolors i més flexibilitat. Amén!

LITIGIS REIALS

Hi ha etapes a la vida, quan ets pare de tres fills seguits, que sembla que flotis, que no hi siguis sempre. Moments en que el dia a dia se’t menja inevitablement, i on, amb la teva parella, et limites a prioritzar, a fer allò que toca perquè familiarment resulta imprescindible. Això fa que visquis totalment absent de les coses importants que passen al teu voltant. Ens fem grans poc a poc, i la sensació del temps que tenim torna a dilatar-se, i és llavors quan, en xerrades informals i disteses amb els fills, que ja són més alts i més llestos que tu, descobreixes que, quan jugaven sovint tots tres al passadís de casa, en “modus bèstia”, de fet estaven jugant al joc de “la princesa, el príncep i el guerrer”: la meva filla, que és la petita de casa, era la princesa i els seus germans es repartien el paper de príncep i de guerrer alternativament. El príncep i la princesa estaven junts a un extrem del passadís, el guerrer havia d’arribar-hi i arrencar la princesa dels braços del príncep per arrossegar-la fins l’altra extrem del passadís, llavors esdevenia el nou príncep, i l’antic príncep moria i esdevenia un nou guerrer. I llavors, sant tornem-hi, es tornava a repetir tot però  en sentit oposat. Els recordo perfectament jugant, i jo, ignorant de mi, només sabia dir-los “vigileu, que us fareu mal, que acabarà malament...”, sense entendre la transcendència dels fets, sense entendre que allà s’estava escrivint la història d’un dels litigis més grans entre dinasties reials, generació darrera generació.