ÀBAC MODERN

Si que és cert que la tecnologia sembla que ho embolcalli tot, especialment dins el món de la gent jove, però hi ha sistemes antics que perduren des del si de la humanitat. Tot ve de l’altre dia que vaig anar a casa el meu fill que està estudiant, vivint sol en un pis. Quan vaig entrar al seu lavabo, l’acumulació de cilindres de cartró era notòria (uns quants més dels que surten a la foto). Amb la mentalitat de pare educador de tres fills... els vaig agafar amb la ferma intenció de tirar-los a les escombraries. - Què fas? Deixa’ls on eren!-va cridar-me. Estranyat li vaig preguntar perquè collons els volia. Clar i català em va dir:-Els vull per saber quants n’hauré gastat al final de l’any, per saber quantes cagades hauré fet al cap de l’any!-. Lògicament els vaig tornar al seu lloc. L’àbac ja el van inventar els grecs, o els romans, no ho sé, i sempre ha estat una bona eina per al càlcul d’operacions aritmètiques com pot ser el sumar. Content de tenir un fill ancestral.

CARLINES

La meva àvia les collia quan passejava pels prats d’alta muntanya. A casa seva n’hi havia hagut, penjades del marc de la porta d'entrada o d’una finestra, a la xemeneia no, perquè mai n’hem tingut de xemeneia a casa. Ho posava a les entrades com a element protector, per evitar que poguéssin entrar mals esperits. Jo no ho havia fet mai, però aquest estiu, passejant pels volts d’Eina, hi havia un prat coronat per un dolmen i allà, esteses a banda i banda del caminet, n’hi havia per tot. Significatiu, no? Dolmen i carlines. En vaig collir una, i ara la tinc a l’entrada de casa, per a protegir-me de les bruixes, contra la foscor i la maldat.

DESAFAITAR-ME

Feia tres anys que portava barba. L’últim dia de vacances, cap al migdia, vaig decidir-me a afaitar-me. Quan surto del lavabo la meva dona em fa un petó i em diu, ets tu, el de sempre... però estàs més guapo amb la barba, et dissimula els defectes. Després em trobo la meva filla i escandalosa com quan ella vol em diu cridant que què he fet, que per Déu, que lleig! I crida els seus germans per enfotre-se’n. Pitjor no podia anar. Dilluns quan aterro a la feina, les dues dones de la casa, em diuen planament que em queda millor la barba. Dimarts ja no m’afaito. Ara que escric això, torno a portar barba, he decidit  desafaitar-me de per vida!

TROFEU DE CAÇA

La calor i la humitat d’aquest setembre a l’entorn de Barcelona ha estat fastigosa. Sembla que aquesta setmana, finalment, el fred ha començat a protegir-nos. I és que ha estat un final d’estiu infectat de mosquits malignes picadors. Dins de casa, a la terrassa, a l’oficina,... el zum-zum de qualsevol mosquit de merda et pertorbava la pau, i des d’aquell moment, l’atenció es desviava cap a la caça i mort del miserable insecte, sovint després de patir ja, un principi de coïssor precursor de la fava que havia de venir. Mort que no sempre s’aconseguia perquè, en honor a la veritat, els hi cal reconèixer unes altes habilitats escapatòries. Feliç de saber que les baixes temperatures acabaran amb ells de forma fulminant, he escoltat un zum-zum emprenyador arran d’orella, i amb una rapidesa insospitada, més atribuïble a la tonteria que tenia el mosquit que a mi, me l’he carregat. Pot ser aquest serà l’últim de l’any, i com a bon trofeu de caça, he decidit penjar-lo a la finestra de l’oficina per poder lluir-lo davant dels meus companys.