SOMNI DEL 19 AL 20 D’ABRIL DE 2013

El meu fill gran juga un partit de futbol i la resta de la família l’hem anat a veure. Quan el partit acaba anem a buscar el cotxe per tornar cap a casa. Les quatre rodes estan molt desinflades. Aprofito que passa el cotxe d’un altre pare d’un jugador del nostre l’equip perquè m’arrossegui fins a una benzinera. A la benzinera apareix la meva dona que en teoria s’havia quedat amb els nens on hi havia abans el cotxe aparcat. Em pregunta que com ens ho farem ara per anar a la boda. No li faig cas i amb l’altre pare ens mirem les rodes del cotxe: estan absolutament rebentades, de fet sembla com si haguessin esclatat per una sobrepressió, el pneumàtic està obert i esberlat. Entro a l’establiment de la benzinera on hi trobo el meu cosí (aquell que és pastisser i que alguna altre vegada ja m’ha aparegut en somnis). Li explico el què m’ha passat. Li explico que el congelador de casa s’ha espatllat, que el tinc ple de carn i que ara se’m farà malbé. Ell somriu. Deixa el que està fent a l’obrador de la pastisseria i marxem tots dos cap a casa a buscar la carn. Tornem a la pastisseria portant la carn congelada en unes bosses i el meu cosí es posa a fer carn amb suc amb l’ajuda de la meva cosina. Mentrestant la meva dona està preocupada perquè ja arribem tard a la boda. Jo en canvi estic tranquil, perquè la carn no s'ha fet malbé. La següent imatge que m’apareix en el somni és la de tota la família ben vestida cel.lebrant el casament. El segon plat del dinar és la carn amb suc del meu congelador cuinada pel meu cosí. Ell torna a somriure i em diu que fins hi tot encara hi ha guanyat alguns calerons amb la carn. Em desperto, són les cinc del matí.

HE COLLIT LA PRIMERA ESCAROLA

He collit la primera escarola del meu terrat. Aquest és el primer fruit d’un tros de terra que tinc dins d’una jardinera al terrat de casa (no m’agrada gens el concepte d’hort urbà: els horts no són urbans). Em feia il·lusió tenir quatre enciams i pel meu aniversari, els de casa, van voler-me satisfer el desig. Vaig plantar al gener, i l’èxit va ser escàs, frustrant. Els enciams vàrem morir tots. De tot el que vaig plantar només ha sobreviscut l’escarola que he collit, tres escaroles més que van creixent, tres cols i una bleda. Però no defalleixo. Acabo de renovar la terra a l’entorn de tot el que se’m va morir (atribueixo a la terra escollida el meu primer fracàs hortifrutícola) i la setmana passada vaig plantar cinc enciams,  quatre tomaqueres, tres esberginieres i 3 pebroteres. I us informo que estan totes vives. La veritat és que aquest petit contacte privat amb un tros de terra, per ridícul que sigui, em connecta amb la Terra, encara que sigui la de dins d’una jardinera.

LA RESURRECCIÓ DE LES VACANCES DE SETMANA SANTA

Diumenge de Pasqua tornàvem tard cap a casa després de passar uns dies de vacances fora, pel camí ens vàrem parar a sopar a casa d’uns amics, a St. Martí Sesgueioles i un cop sopats agafàrem la carretera. La baixada la férem sols per la C-1412 fins entrar a l’autovia A2  on el trànsit va començar a incrementar ràpidament. Llavors la meva germana va enviar-nos un whatsapp dient que ells  havien fet més de 3 hores de cua a l’autovia A2 entre El Bruc i Esparreguera. En aquells moments nosaltres estàvem just entrant al túnel del Bruc. Genial!. Vam encendre la ràdio i Catalunya informació ens confirmà l’existència de 14 km de retencions molt denses entre  El Bruc i Esparreguera. La ràbia típica de les cues de trànsit inesperades va començar a ressorgir. Els nens van començar a queixar-se i els vam començar a cridar presos pels nervis a flor de pell. El panorama pronosticava un final de vacances precisament no gaire feliç. Els intents de posar seny de l’estil “tinguem paciència i tot anirà millor” no servien de res. Quina merda! Emprenyat, vaig pensar que abans que estar parat, era millor córrer, encara que féssim més volta. Unilateralment vaig decidir sortir a la primera sortida que vaig trobar: cap a Manresa per Montserrat. Automàticament la meva parella va fotre el crit al cel:.- aquesta és una carretera plena de corbes, estarem més d’una hora per arribar a Manresa!. Pres per aquell moment de dubte, enlloc de girar a l’esquerra per creuar per damunt l’autovia hi anar cap a Manresa, vaig seguir endavant seguint una petita filera de quatre o cinc cotxes que havien sortit com jo de l’autovia. Davant anava un cotxe marca seat model alhambra de color blanc que semblava saber on anava, i lluint cert grau elevat d’expertesa, en un moment donat, sense dubtar, es va desviar per un camí de terra sortint de la carretera. Els cotxes que portava al davant el van seguir, i nosaltres també. Allò va ser una resurrecció. La ràbia va fugir, i ens va néixer un esperit aventurer, tots estàvem emocionats seguint el cotxe blanc talment com si fos una pel.lícula on, nosaltres els protagonistes, fugint de les malvades cues de trànsit, seguíem  el nostre àngel blanc, qui esquivant tots els perills ens guiava per móns desconeguts. La ruta va ser distreta: polígons industrials desolats, camins de terra foscos, el carril de servei paral.lel a l’autovia, entrar de nou a l’autovia  pel carril d’acceleració per sortir-ne pel mateix carril ara de desacceleració sense haver-nos aturat, creuar el nucli urbà d’Esparreguera i  finalment incorporar-nos de nou a l’autovia, ara però sense cues quilomètriques. Mai havia esquivat tant genialment 14 km de retencions molt denses. El viatge només va durar un quart d’hora més del que habitualment és sense cues. Si mai esteu entre El Bruc i Esparreguera fent cua a la carretera, i un cotxe marca seat model alhambra de color blanc surt com per anar a Manresa per Montserrat, no dubteu, seguiu-lo!

MIL PETONS

L’A. i la M. són amics. Tenen vuit anys i han anat junts a l'escola des de petits. Per Setmana Santa van marxar cinc dies d'excursió a Pont de Suert amb l'Agrupament. Mentre l’A. i la seva mare preparaven la motxilla, la mare, fent de mare, li va preguntar:  .- A., ja portes una bona dosi de petons per aquests dies? L’A. se la va mirar i li va contestar: .- No t’amoïnis, si se m’acaben ja li  demanaré a la M..  Si senyor ! Això és tenir les coses clares des de petit.