CRÒNICA SOBRE DANMARK (II)

Ahh! Us esteu a Storkesøen. És ideal per pescar! i li responc: Ui no! m’agrada el peix però no la pesca... però és cert que el lloc està ple de pescadors de canya extraordinàriament equipats que es passen les hores quasi estàtics davant les aigües reposades del llac. Només de tant en tant un peixot enorme salta per damunt les aigües recordant als pescadors que hi és. De fet ara plou amb ganes  i des de la finestra en veig quatre d’aquests pescadors palplantats com a estaquirots mullant-se com ànecs: quina fe més forta!. Curiós pregunto: el llac és artificial i cada matí hi ha un encarregat que posa els peixos a l’aigua. Em defrauda saber la veritat. No entenc aquesta afició, o pot ser si,  potser pescar  és el joc de loteria per a les persones només una miqueta més actives que creuen que poden influenciar activament en la sort. Si plou gaire més estona acabaran ben xops.

DANMARK (I)

Portem tres dies a Dinamarca. Al contrari de molta gent, preparar  les vacances m’aclapara. Prefereixo anar als llocs buit de coneixements previs, i un cop soc al viatge és quan, poc a poc, em començo a mirar la guia que sempre porto. “Despacito”. Conscient de que em perdre segur molta informació... però és que estic de vacances. Per ara aquesta terra la trobo avorrida, sembla que mai no passi res del que no hagi mai de passar. Paisatge monòton, calmat, molt calmat. Massa estàtic. En canvi les persones amb qui he parlat: fantàstic. Molt oberts, amb ganes de parlar. A Ribe demano a un home que va vestit de “sereno” a quina hora comença la ruta guiada per la ciutat. Em diu que a les 22:ooh. Encara queda una hora. Nosaltres i ell haurem de fer temps. I per iniciativa seva ens posem a parlar... i no calla.. M’explica que quan es va jubilar va recuperar dins el Parc Nacional una masia dels pares on cria vaques. Li dic que m’ha semblat curiós veure com les masies tenen forma de fort, amb les edificacions tancant un patí interior formant un quadrat i deixant una sola entrada... li pregunto si era un sistema defensiu  en constants guerres amb alemanys i suecs. Em diu que no rient. Ni els suecs ni els alemanys mai ens han fet por, aquesta és una terra plena de guerres víkings forts. Si la única cosa que temíen els gals era que el cel caigués, els danesos només temen que bufi el vent. I m’explica que el pitjor de la seva terra és el vent: hi ha dies que el vent no calla, que tot el dia brama, no tenim relleu, és un país pla, i el vent bandeja Dinamarca de costa a costa. Un patí sense vent és la felicitat. Llavors m’apropo a la meva infantesa quan a la UHF feien “Miguel el Travieso”. ******* Nota: tenia unes reflexions fetes sobre el viatge d'aquest estiu però fins ara no m'ha anat bé publicar-les; per tant, encara que una mica descontextualitzades, ara sí, he decidit que les aniré publicant correlatives o no sota el títol de DANMARK.

COM ANDORRA

Això passa davant meu el 10/10/2017 entre dues gitanes: .- La gent vol la independència de Catalunya per viure millor, o entens? .- Si? .- Si. Tu saps Andorra?... Andorra és un país independent i és un país ric. “Pués” això! .- Doncs demà mateix me’n vaig a parlar amb quest paio. .- Amb quin paio? .- Collons! Amb aquest Puigdemont! ... és el que té estar-se a Hostafrancs.

EL VIDRE

Fa massa calor. Entro en un bar. Està brut, molt brut. Enganxifós. L’ambient és miserable. Hi ha llocs on t’adones que hi ha gent que ho passa molt malament. M’he equivocat al entrar, però ja és tard. Em pregunta que vull. Penso, dubto, tardo a reaccionar, no estava preparat. Una clara és el que més em refrescarà amb tanta xafogor que fa. No! Perdoni! –rectifico- Millor una estrella. De “botella”? – em pregunta-. Sí de “botella” – li responc-. Em porta l’estrella gelada i un vas de tub. El tub està molt net... brillant! i... aquesta és la màgia del vidre: la seva superfície brillant m’atrau, em dóna una impressió de falsa netedat, un engany que sovint tots acceptem, i que evita que  em faci fàstic beure al mateix vas que ha utilitzat un estrany fa menys d’una hora en aquest mateix bar. Però avui, i em fa mal sentir-me racista davant la pobresa dels altres, bec a morro de l’ampolla.

1-O, 3-O,... i els que vindran!!!

Oscar Wilde: “La insatisfacció és el primer pas en el progrés d’un home o d’una nació”.