REFLEXIONS DE LA SOGRA

Dinant un dia a casa, la meva sogra em va dir, veient-me amb la dèria d’anar pintant quadres, que una germana seva també havia tingut una època pintora i que el problema era que en feies amb tantes làmines pintades. No li faltava raó. Jo les meves pintures les poso dins d’una carpeta de dibuix, de moment caben. Per mi, el valor de pintar és l’abstracció que em genera, no el quadre que produeixo. Però l’altre dia, llegint un llibre, vaig trobar la solució al problema que m’havia plantejat la meva sogra. Resulta que l’estètica japonesa inspirada en la filosofia zen, determina que les obres d’art han de ser sempre guardades, i que només n’és permès deixar-ne una a la vista. L’obra exposada s’escull per diferents criteris: l’estat d’ànim, el dia que fa, si la sogra ens visitarà, l’estació de l’any, la data senyalada... Jo de moment, per no fer mal a la vista, les mantinc  totes guardades. ******* DESCANSARÉ D’AQUEST BLOC FINS AL SETEMBRE. BONES VACANCES!

CA LA IAIA ROSA

DEIXEM-HO PASSAR

Diuen que Buda va dir que la nostra existència és passatgera com els núvols de tardor. El problema que tenim és que només ens fixem en els núvols quan ens perjudiquen. Els humans ens hem cregut que teníem el poder de moure els núvols per dominar la pluja... però és mentida,  hi ha núvols tossuts que es queden immòbils a les muntanyes, enfilats a dalt de les carenes, sense fer-nos cas, sense deixar-se domesticar, que només baixaran quan baixin. Per tant, ens tocarà, altre cop, acceptar que tot allò que ocupa temps i espai, com els núvols, té també el seu pes. Ens tocarà aprendre a viure com el cel que contempla els núvols passar, sense ni tocar-los.  ******* Aclariment: el núvol del covid19 passarà, perquè aquest món mai ha estat fet de permanències.

QUÈ MÉS M'AMAGUES?

CONCEPTES CLARS

Semàfor vermell, em paro a la “pole position”. Comença a creuar el pas zebra un rodamon, ho fa a poc a poc perquè empeny un carretó ple a  vessar de ferralla i altres objectes no identificables. Just llavors un cotxe de la guàrdia urbana , amb les sirenes blaves enceses, m’avança per la dreta circulant pel carril bus. El rodamon es para en sec al veure el cotxe de la policia, automàticament es quadra i els saluda militarment. El cotxe passa, no sé si ni tan sols l’han vist. Tot seguit el rodamon, abans de seguir caminant, mira com s’allunya el cotxe, ara amb les sirenes borinant, fa el gest d’agafar-se els collons, després els tira a terra i després els trepitja. Té els conceptes clars. Agafa el carretó i torna a avançar... ja fa estona que té el semàfor de vianants en vermell.