CULS i WÀTERS

L'excel·lència del Creador en la figura de la persona humana es centra en la perfecció del cul. El cul, és sense cap mena de dubte, la peça més preuada del cos humà. El cul entès de forma ample que inclou les galtes i el forat. Per desgràcia per tots, els humans acostumem a portar-lo tapat. Amb raó les sigles CUL signifiquen “concurrent users license”. La llicència concurrent és aquella  que autoritza, a un número establert d’usuaris, a accedir-hi al mateix temps. A partir d’aquí ja us ho podeu imaginar, i no cal que expliqui tot el que ens pot oferir un bon cul. Mentrestant, resignat amb la meva realitat, seguiré entrant a tots el wàters on el meu vaguejar diari em porti: només per pura enveja, per culte al Creador. Perquè un wàter és el millor mirador de la perfecció humana, el què voldríem ser tots, si no ens caigués la merda al cap.

MRS. SUSANNE KAUFMANN

Per feina viatjo a Zürich. El vol surt de la terminal T1 de l’aeroport del Prat a les 14h 30’. Em toca el seient 21 C per no fumadors. Deixo la maleta de mà i l’americana al portaequipatges d’abord. Sec i em cordo el cinturó. Una harmonia sedosa, suau i delicada interromp els meus pensaments. Atentament torno a ensumar..., ho confirmo, a l’ambient es realça subtilment una interpel·lació olfactiva. Quan agafo, per pura rutina, la revista mensual que edita la companyia aèria amb la que viatjo, una targeta d’embarcament que no és la meva, cau a terra. La recullo. Correspon al vol anterior al meu, que sortia de Zürich a les 11h 55’ direcció Barcelona. A la targeta, on posa “name" hi ha escrit el seu nom: Mrs. Susanne Kaufmann. Fins després de sopar i anar a fer una cervesa, no torno a estar sol. Llavors, a l’habitació de l’hotel, em connecto a internet, la curiositat em pot. Poso el nom d’ella al buscador. No m’ho puc creure. Ella viu a Rupperswil (Suïssa), té un blog comercial en la capçalera del qual surt el seu nom, i on publicita tres negocis. El primer és un  hotel de luxe a Bezau, ubicat al bosc de Bregenz (Àustria), on m’agradaria passar-hi uns quants dies fent vacances,  el segon és un SPA on tranquil·lament em deixaria portar, i el tercer és una línia personal de productes de cosmètica d’alta qualitat que ens ha unit, a tots dos, en un vol d’avió,... això, si ella era ella!

BONA PRÀCTICA 1: M’AFAITO DAMUNT DOS TRONCS

El meu cos em comença a passar factura. Allò tan tòpic de quan no és el genoll és l’estómac,...i que si naps o que si cols. Primer no en vaig fer cas,...esperant que tot fossin símptomes passatgers, però arriba un dia en que t’adones de que tots aquests mals han vingut per no marxar. Llavors penses que has de perdre pes, per allò d’alleugerir l’esforç que fan les articulacions i t’obligues a menjar més sa, fins al punt, que cada cop més, prefereixes més les verdures i les amanides que la pasta i les proteïnes,... però el teu pes no descendeix, senzillament roman, i el genoll segueix queixant-se. I el teu estómac tampoc sembla estar més content. A partir d’aquest moment assumeixes l’envelliment evident del teu organisme i defugint d’anar al metge, convençut de que aquest mal tampoc s’ho val, comences a escoltar aquelles collonades de remeis casolans als quals mai n’havies fet cas  i en canvi, sempre, havien estat objecte de les teves burles. Com que ja fa anys que passo dels quaranta el meu reguitzell de bones pràctiques casolanes comença a ser abundant i he decidit, unilateralment, fer-ne cinc cèntims en aquest bloc, per allò de que potser, a algú, li pot anar bé,...ja que els meus amics, també ja passen dels quaranta. Per tant a continuació us ofereixo la BONA PRÀCTICA Nº1: Durant molt anys, quan era jove, al matí, quan m’afaitava, escoltava en Federico Jiménez Losantos a la COPE. Era una manera eficaç de despertar-me actiu. Ara, tanta mala llet matinal no podria pair-la i segurament seria una mala pràctica fulminant per a la meva salut. Per tant he hagut de buscar una alternativa més saludable: m’afaito dret damunt dos troncs. Allò idealseria viure en una caseta de pescadors al peu d’una platja assolellada, despertar-se tranquil·lament i fer un passeig descalç per la sorra abans d’anar a treballar, per activar la meva circulació vital amb un fantàstic massatge als peus. Com que no visc en una caseta de pescadors, el massatge revitalitzant l’aconsegueixo mentre m’afaito dret damunt l’escorça rugosa de dos troncs d’alzina paral·lels. Us ho recomano fermament. No ser si realment serveix per a res, però us asseguro que el plaer que sento és immens, quan un cop afaitat baixo de damunt dels troncs, per recolzar, les  plantes adolorides dels meus peus, sobre la fresca rajola del terratzo.

SOMNI DEL 19 AL 20 D’ABRIL DE 2013

El meu fill gran juga un partit de futbol i la resta de la família l’hem anat a veure. Quan el partit acaba anem a buscar el cotxe per tornar cap a casa. Les quatre rodes estan molt desinflades. Aprofito que passa el cotxe d’un altre pare d’un jugador del nostre l’equip perquè m’arrossegui fins a una benzinera. A la benzinera apareix la meva dona que en teoria s’havia quedat amb els nens on hi havia abans el cotxe aparcat. Em pregunta que com ens ho farem ara per anar a la boda. No li faig cas i amb l’altre pare ens mirem les rodes del cotxe: estan absolutament rebentades, de fet sembla com si haguessin esclatat per una sobrepressió, el pneumàtic està obert i esberlat. Entro a l’establiment de la benzinera on hi trobo el meu cosí (aquell que és pastisser i que alguna altre vegada ja m’ha aparegut en somnis). Li explico el què m’ha passat. Li explico que el congelador de casa s’ha espatllat, que el tinc ple de carn i que ara se’m farà malbé. Ell somriu. Deixa el que està fent a l’obrador de la pastisseria i marxem tots dos cap a casa a buscar la carn. Tornem a la pastisseria portant la carn congelada en unes bosses i el meu cosí es posa a fer carn amb suc amb l’ajuda de la meva cosina. Mentrestant la meva dona està preocupada perquè ja arribem tard a la boda. Jo en canvi estic tranquil, perquè la carn no s'ha fet malbé. La següent imatge que m’apareix en el somni és la de tota la família ben vestida cel.lebrant el casament. El segon plat del dinar és la carn amb suc del meu congelador cuinada pel meu cosí. Ell torna a somriure i em diu que fins hi tot encara hi ha guanyat alguns calerons amb la carn. Em desperto, són les cinc del matí.

HE COLLIT LA PRIMERA ESCAROLA

He collit la primera escarola del meu terrat. Aquest és el primer fruit d’un tros de terra que tinc dins d’una jardinera al terrat de casa (no m’agrada gens el concepte d’hort urbà: els horts no són urbans). Em feia il·lusió tenir quatre enciams i pel meu aniversari, els de casa, van voler-me satisfer el desig. Vaig plantar al gener, i l’èxit va ser escàs, frustrant. Els enciams vàrem morir tots. De tot el que vaig plantar només ha sobreviscut l’escarola que he collit, tres escaroles més que van creixent, tres cols i una bleda. Però no defalleixo. Acabo de renovar la terra a l’entorn de tot el que se’m va morir (atribueixo a la terra escollida el meu primer fracàs hortifrutícola) i la setmana passada vaig plantar cinc enciams,  quatre tomaqueres, tres esberginieres i 3 pebroteres. I us informo que estan totes vives. La veritat és que aquest petit contacte privat amb un tros de terra, per ridícul que sigui, em connecta amb la Terra, encara que sigui la de dins d’una jardinera.

LA RESURRECCIÓ DE LES VACANCES DE SETMANA SANTA

Diumenge de Pasqua tornàvem tard cap a casa després de passar uns dies de vacances fora, pel camí ens vàrem parar a sopar a casa d’uns amics, a St. Martí Sesgueioles i un cop sopats agafàrem la carretera. La baixada la férem sols per la C-1412 fins entrar a l’autovia A2  on el trànsit va començar a incrementar ràpidament. Llavors la meva germana va enviar-nos un whatsapp dient que ells  havien fet més de 3 hores de cua a l’autovia A2 entre El Bruc i Esparreguera. En aquells moments nosaltres estàvem just entrant al túnel del Bruc. Genial!. Vam encendre la ràdio i Catalunya informació ens confirmà l’existència de 14 km de retencions molt denses entre  El Bruc i Esparreguera. La ràbia típica de les cues de trànsit inesperades va començar a ressorgir. Els nens van començar a queixar-se i els vam començar a cridar presos pels nervis a flor de pell. El panorama pronosticava un final de vacances precisament no gaire feliç. Els intents de posar seny de l’estil “tinguem paciència i tot anirà millor” no servien de res. Quina merda! Emprenyat, vaig pensar que abans que estar parat, era millor córrer, encara que féssim més volta. Unilateralment vaig decidir sortir a la primera sortida que vaig trobar: cap a Manresa per Montserrat. Automàticament la meva parella va fotre el crit al cel:.- aquesta és una carretera plena de corbes, estarem més d’una hora per arribar a Manresa!. Pres per aquell moment de dubte, enlloc de girar a l’esquerra per creuar per damunt l’autovia hi anar cap a Manresa, vaig seguir endavant seguint una petita filera de quatre o cinc cotxes que havien sortit com jo de l’autovia. Davant anava un cotxe marca seat model alhambra de color blanc que semblava saber on anava, i lluint cert grau elevat d’expertesa, en un moment donat, sense dubtar, es va desviar per un camí de terra sortint de la carretera. Els cotxes que portava al davant el van seguir, i nosaltres també. Allò va ser una resurrecció. La ràbia va fugir, i ens va néixer un esperit aventurer, tots estàvem emocionats seguint el cotxe blanc talment com si fos una pel.lícula on, nosaltres els protagonistes, fugint de les malvades cues de trànsit, seguíem  el nostre àngel blanc, qui esquivant tots els perills ens guiava per móns desconeguts. La ruta va ser distreta: polígons industrials desolats, camins de terra foscos, el carril de servei paral.lel a l’autovia, entrar de nou a l’autovia  pel carril d’acceleració per sortir-ne pel mateix carril ara de desacceleració sense haver-nos aturat, creuar el nucli urbà d’Esparreguera i  finalment incorporar-nos de nou a l’autovia, ara però sense cues quilomètriques. Mai havia esquivat tant genialment 14 km de retencions molt denses. El viatge només va durar un quart d’hora més del que habitualment és sense cues. Si mai esteu entre El Bruc i Esparreguera fent cua a la carretera, i un cotxe marca seat model alhambra de color blanc surt com per anar a Manresa per Montserrat, no dubteu, seguiu-lo!

MIL PETONS

L’A. i la M. són amics. Tenen vuit anys i han anat junts a l'escola des de petits. Per Setmana Santa van marxar cinc dies d'excursió a Pont de Suert amb l'Agrupament. Mentre l’A. i la seva mare preparaven la motxilla, la mare, fent de mare, li va preguntar:  .- A., ja portes una bona dosi de petons per aquests dies? L’A. se la va mirar i li va contestar: .- No t’amoïnis, si se m’acaben ja li  demanaré a la M..  Si senyor ! Això és tenir les coses clares des de petit.