BUFANDES I MITJONS

Ara que s'acaba l'hivern, he arribat a la conclusió de que els fabricants de bufandes són molt millors que els de mitjons. No ho dic endebades. El pas dels anys m’ha dotat de dos indicadors irrefutables prova del meu envelliment. El primer és el fred als peus. Ja fa uns quants hiverns que tinc fred als peus. Assegut al sofà de casa, a la cadira de l’oficina,... em faig conscient de com lentament els fred envaeix els meus peus. Ho fa com l’onada mulla la sorra però a una velocitat molt més lenta. Comença per la punta dels dits fins a embolcallar tota la planta. Lent però imparable. Quina penetració gelada més desagradable. He buscat desesperadament una solució calenta. He arribat a entrar en una botiga d’un poble del pre-Pirineu, on ser del cert que a l’hivern fa fred, només per intentar trobar uns mitjons que escalfin,...una vegada la senyora botiguera em va acabar convencent dient-me .-... agafi aquests que són els que el meu marit portava quan treballava a la fàbrica!...-. Res, tampoc van funcionar. L’altre evidència de l’envelliment és el coll. Si no porto el coll tapat tinc fred. Admiro, per molts motius, aquestes noies que van ben escotades a ple hivern,...jo si fos femella, aniria amb el pitram ben tapadet. Això ha fet que tingui, a hores d’ara, un fantàstic estoc de mocadors i bufandes. Però a diferència dels mitjons, puc afirmar contundentment que les bufandes si que escalfen. La sensació d’acolliment d’una bufanda és similar a la dels llençols del teu llit un matí de diumenge de gener. Per tant amb el coll calent i els peus freds escric una petició formal perquè els fabricants de mitjons apliquin els “know-how” dels “bufanderos” en la fabricació de mitjons, i aconsegueixin el perfecte mitjó d’hivern. Jo els hi seré un client fidel, content  i calent.

AVUI COMPARTIRÉ AMB ELS LECTORS UN SECRET!

Sortir de casa. Decidir baixar caminant per les escales fins al carrer. Descobrir una rajola del sòcol de la paret de l’escala caiguda. Mirar-la i ser-ne conscient. Deixar passar els dies. Seguir baixant per l’escala i comprovar que la rajola segueix precipitada en posició horitzontal damunt el paviment del terra. El següent cap de setmana agafar ciment i sorra, pastar-ho amb aigua, fins aconseguir fer morter. Agafar la paleta, empastifar maldestrament la rajola i la paret. Enganxar fent pressió la rajola contra la paret en posició vertical, donant de nou continuïtat al sòcol. Netejar el morter sobrant. Veure que la rajola és feliç fent de sòcol. De cop adonar-me que he col·locat la rajola al revés i que en la nova posició adoptada, queda visible una ratlla vermella que el paleta originari va dibuixar per poder-la tallar a mida. Acceptar l’error i decidir que es queda així. Apuntar al calendari de l’ "outlook" del meu ordinador el dia d’aquest acte: 8 de març de 2003. Apuntar-ho com apunto els aniversaris. Veure cada 8 de març que la rajola segueix dempeus. Sentir-me feliç cada 8 de març de la feina ben feta i perdurable.Cel.lebrar el 10è aniversari d'aquest fet compartint el secret amb els poquíssims lectors d’aquest blog. Esperar l'agraïment dels lectors davant la meva generositat, per deixar de ser la única persona al món  que coneix el secret del perquè de la visible ratlla vermella de la rajola del sòcol de la meva escala, i donar-vos així, el goig de cel.lebrar-ho els futurs 8 de març de la vostra vida.

“NOCHES DE TALENTO”

Quan era petit vivia apassionadament un somni recorrent que  sempre acabava quan apareixia la bruixa amb una piruleta emmetzinada que em volia fer llepar, moment, en que jo em despertava agitat. Després, durant molts anys no he estat conscient de somniar: no somniava. Però fa dos anys que visc més de nit que de dia. Primer somniava de tant en tant, i de fet he transcrit alguns dels meus somnis en aquest bloc, aquells que he pogut fixar quan m’he despertat, sempre molt  motivat per aquesta il.lògica lògica nocturna. Però tot aquest món fantàstic sota les meves parpelles ha anat “in crescendo” d’una forma exponencial. Cada nit, el meu ritme de vida entre els llençols és trepidant (....i no parlo de sexe!). Fins a quatre o cinc somnis diferents encadenats. Somnio incansablement fins quedar rebentat. Ja no puc transcriure els meus somnis, són inabastables, n’hauria de fer una tria, i no tinc temps. Preocupat, i cansat de no dormir tranquil, he anat al metge. No t’amoïnis, és la teva vàlvula d’escapament, m’ha dit, l’alliberació de la teva consciència, deixa que flueixi la teva ment damunt del coixí, es bo que les tensions del dia tinguin una sortida, encara que sigui de nit. Conclusió: si els pets són el crit d’alliberació de la merda oprimida, els somnis són l’alliberació de la consciència aterrida. I així estem: gaudint d’aquestes “noches de talento”.

POLÍTICS PLANETARIS DE FLOR DE PLÀSTIC

Escoltava per televisió a una política  planetària de flor de plàstic que es limitava  a no parlar del que m’importa, en veu molt alta... quan, màgicament,  he desconnectat i la meva ment ha començat a viatjar: he vist el polític molt lluny, talment com un planeta, tant i tant allunyat, que quasi no rebia llum per poder-la reflectir,...i per tant invisible als meus ulls; he pensat en el  dibuix del Sistema Solar que sortia al meu llibre de ciències naturals, on els planetes sortien en fila un darrera l’altre en bon veïnatge, i amb la frustració que vaig tenir quan em van dir, anys més tard, que aquell dibuix tan bonic del Sistema Solar era tan mentida com la política de casa nostra, que el Sistema Solar per ser dibuixat a una escala real, si la terra tingués la mida d’un pèsol, Júpiter l’hauríem de dibuixar a 300 m de distància del pèsol, i Plutó a 2,5 km i del tamany d’un bacteri; he pensat que aquell polític de la televisió, dins d’aquest Sistema Solar a escala, estaria més enllà de l’estrella més propera a la terra, i que l’hauríem de dibuixar petit-petit a 16.000 km del pèsol. I és que aquests dies l’astre Sol ens està il.luminant i la política és com l’espai: enorme i buida, i la distància entre la política i les persones resulta fantàsticament descomunal, del tot inabastable per a qualsevol viatger, fins i tot pels qui anem en coet.

LA VERITAT

No estimem la veritat, ja no té cap valor. Per això cada setmana tenim un nou escàndol, perquè polítics i mitjans de comunicació, necessiten crear, permanentment, soroll per tapar la veritat. Perquè el nou cas tapa l’anterior i així la pilota va endavant. Però la veritat existeix. És tossuda. El problema rau en esbrinar-la i en explicar-la. Esbrinar-la és difícil perquè som porucs i no ens convé fer-nos més enemics. Només la descobrim quan hi ha un xivato interessat. El problema llavors està en saber si el xivato diu la veritat o menteix. L’altre dificultat és explicar-la. La por torna a ser el fre. Abans el poder volia el refugi del castell, era un dictador que es jugava la pell cada cop que sortia a passejar, les parets del castell li donaven la força. Ara el poder necessita la visibilitat per recollir-ne el vot. La visibilitat només els hi poden donar els mitjans de comunicació. Els mitjans de comunicació pertanyen als lobbies de poder, els guanys dels quals, sovint, són en mans de decisions polítiques. Cada lobbies s’identifica amb els seu color polític.  Els periodistes viuen de la feina que els hi donen els lobbies que controlen els mitjans de comunicació. I altre cop la por fa que la veritat no s’expliqui. Però la crisi fa aguditzar els interessos entre lobbies rivals fins al punt que la merda que estan fent aflorar els ofegarà. Ara faltarà només que començem a estimar la veritat.

GENT GENIAL

Quan la vaig veure lligada a l’aparca bicicletes no vaig poder evitar fer-ne una foto. Vaig pensar que encara hi ha gent genial en aquest món. El detall del cadenat vermell denotava el gust per la feina ben feta. Lògicament vaig pensar que fàcilment esdevindria un element escultòric transgressor i omnipresent al barri, un homenatge a la volta ciclista a Catalunya en època de retallades. Però l’altre dia ja no hi era. No vaig poder evitar pensar que el meu Ajuntament no hi entén  en art modern.

MIGDIADA

Una de les evidències de que em faig vell és que cada dia necessito més fer la migdiada. De fet, fer una dormideta curta després de dinar, ha esdevingut una imperiosa necessitat. Jo sempre he estat un home de matins. M’aixeco ràpid, actiu i despert, i a mesura que el dia passa el meu ritme va disminuint. Pateixo una petita davallada després de dinar, i segueixo baixant,  fins al punt que, un cop sopat, ja no serveixo per a res. Amb els anys aquesta davallada digestiva s’ha anat aguditzant. Ara necessito dormir si vull passar la tarda amb un mínim de dignitat. Ara, després de dinar, sóc capaç de dormir-me assegut a la cadira de la feina amb el cap recolzat en una paret, o si disposo d’una mica de temps, de baixar al cotxe, posar a la ràdio una música suau o una conversa xarlatana, obrir un dit les finestres, tancar amb la balda les portes i adormir-me plàcidament. Fins hi tot tinc una petita manta al cotxe, de quan els nens eren petits. Si és cap de setmana, m’agrada pujar al terrat, estendre l’hamaca i gronxar-me plàcidament fins adormir-me. La son és un plaer. Els ulls se’m van tancant. La llum esdevé translúcida claror blanca, i les formes es deformen sinuosament. La veu clara i conscient esdevé so, i després rumor, fins a desaparèixer dins del meu silenci interior. No dormo més de vint minuts, però els dormo profundament. Quan em desperto torno a ser aquell noi ràpid, actiu i despert, fins que la son em torna a embriagar sota els llençols del meu llit, ara ja, dins la negra nit.