MIGDIADA

Una de les evidències de que em faig vell és que cada dia necessito més fer la migdiada. De fet, fer una dormideta curta després de dinar, ha esdevingut una imperiosa necessitat. Jo sempre he estat un home de matins. M’aixeco ràpid, actiu i despert, i a mesura que el dia passa el meu ritme va disminuint. Pateixo una petita davallada després de dinar, i segueixo baixant,  fins al punt que, un cop sopat, ja no serveixo per a res. Amb els anys aquesta davallada digestiva s’ha anat aguditzant. Ara necessito dormir si vull passar la tarda amb un mínim de dignitat. Ara, després de dinar, sóc capaç de dormir-me assegut a la cadira de la feina amb el cap recolzat en una paret, o si disposo d’una mica de temps, de baixar al cotxe, posar a la ràdio una música suau o una conversa xarlatana, obrir un dit les finestres, tancar amb la balda les portes i adormir-me plàcidament. Fins hi tot tinc una petita manta al cotxe, de quan els nens eren petits. Si és cap de setmana, m’agrada pujar al terrat, estendre l’hamaca i gronxar-me plàcidament fins adormir-me. La son és un plaer. Els ulls se’m van tancant. La llum esdevé translúcida claror blanca, i les formes es deformen sinuosament. La veu clara i conscient esdevé so, i després rumor, fins a desaparèixer dins del meu silenci interior. No dormo més de vint minuts, però els dormo profundament. Quan em desperto torno a ser aquell noi ràpid, actiu i despert, fins que la son em torna a embriagar sota els llençols del meu llit, ara ja, dins la negra nit.