POLÍTICS PLANETARIS DE FLOR DE PLÀSTIC

Escoltava per televisió a una política  planetària de flor de plàstic que es limitava  a no parlar del que m’importa, en veu molt alta... quan, màgicament,  he desconnectat i la meva ment ha començat a viatjar: he vist el polític molt lluny, talment com un planeta, tant i tant allunyat, que quasi no rebia llum per poder-la reflectir,...i per tant invisible als meus ulls; he pensat en el  dibuix del Sistema Solar que sortia al meu llibre de ciències naturals, on els planetes sortien en fila un darrera l’altre en bon veïnatge, i amb la frustració que vaig tenir quan em van dir, anys més tard, que aquell dibuix tan bonic del Sistema Solar era tan mentida com la política de casa nostra, que el Sistema Solar per ser dibuixat a una escala real, si la terra tingués la mida d’un pèsol, Júpiter l’hauríem de dibuixar a 300 m de distància del pèsol, i Plutó a 2,5 km i del tamany d’un bacteri; he pensat que aquell polític de la televisió, dins d’aquest Sistema Solar a escala, estaria més enllà de l’estrella més propera a la terra, i que l’hauríem de dibuixar petit-petit a 16.000 km del pèsol. I és que aquests dies l’astre Sol ens està il.luminant i la política és com l’espai: enorme i buida, i la distància entre la política i les persones resulta fantàsticament descomunal, del tot inabastable per a qualsevol viatger, fins i tot pels qui anem en coet.