Estic visitant una escola d’excel·lència en la
formació en la direcció d’empreses, tipus ESADE o IESE. El Degà de l’escola
m’acompanya mostrant-me les instal·lacions. Baixem a la planta baixa de
l’edifici. Davant de la porta de l’ascensor que ens ha baixat, hi ha una porta de doble fulla tipus antipànic. Em dirigeixo convençut que
allà hi ha el que busco. Obro la porta de cop sota la mirada entre sorpresa i
molesta del Degà. Però sóc jo qui queda realment sorprès. El que veig és una
gran aula, amb les taules pròpies d’un laboratori i amb el sostre molt alt,
sembla un auditori o un teatre. L’aula està plena de gent de molts orígens,
asiàtics, hindús, àrabs,…tots estrangers. El degà saluda i demana disculpes
per la intromissió parlant en un perfecte anglès, explica qui som i a
continuació m’ensenya unes estructures que hi ha al fons de la sala. És una
estructura desordenada de color marró i d’una alçada d’uns 15 m. Està feta amb panells
d’aparença molt lleugera. M’explica que és un equip de gent seleccionada a
nivell internacional per desenvolupar un nou material ultra lleuger i
autoportant que revolucionarà la construcció en un futur molt pròxim. Llavors
em fan una demostració. De dos tubs d’assaig diferents n’extreuen amb l’ajuda
de pipetes una gota de cadascun. Quan posen les dues gotes en contacte, els
laborants s’aparten, i amb pocs segons es produeix una reacció que fa que les
gotes es solidifiquen i agafin l’aspecte d’una plastilina marró, la reacció
segueix, i la plastilina comenta a créixer ràpidament fins a esdevenir un
plafó, com els que constitueixen l’estructura que hi ha al fons de la sala.
De dues gotes han aconseguit 6
m2 en forma de rectangle perfecta estructural i
autoportant. El factor multiplicador és brutal. Allò és espectacular.
M’expliquen que els hi falta desenvolupar les unions entre les estructures i
desenvolupar formes diferents. Corprès decideixo prendre públicament la
paraula. Començo a parlar amb un anglès taranci, pateixo per dir les quatre frases
que vull dir, fins a l’extrem en què el Degà surt a la meva ajuda. Explico
que quan he obert la porta de la
sala bruscament, estava convençut de que trobaria un taller
tèxtil il·legal ple de mà d’obra oriental explotada. Però el meu  error ha
estat apoteòsic, per tant, els hi demano disculpes i em retiro humilment
desitjant que el seu projecte esdevingui un èxit absolut. Giro cua acompanyat
del Degà. Sento molta vergonya, penso
que el futur dels Europeus està en entredit, penso qui collons sóc jo que ni
tan sols els hi sóc capaç de parlar amb un anglès mínimament correcte. Em
desperto. Són tres quarts de sis.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada