TORRELACÁRCEL

A 1000 metres d’altitud sobre el nivell del mar, en una terra de depressions i serres, s’obra un pla  de varis kilòmetres d’amplitud, encanyonat entre dues serralades perfectament paral·leles que van quasi de Nord a Sud: la Sierra de Lidón i la Sierra Palomera. Passeja pel mig d'aquest pla el riu Jiloca, tranquil·lament, amb un cabdal d’aigua massa estacionari per les necessitats de les persones que viuen en petits pobles estesos com esquitxs damunt la terra, petits pobles  com Torrelacárcel, en el que és, sense cap dubte, l’eix natural de comunicació Valencia-Zaragoza-Bilbo. La terra sedimentaria d’origen marí està seca. Hi ha vestigis d’estacions de bombeig ara en desús. Una agricultura de cereal extensiu i una ramaderia ovina alimentada per la ruda vegetació dels “piedemontes” que creix allà on la orografia ja no permet el cultiu agrícola. Avui, pocs habitants i cada cop més grans. M’expliquen que ara només queden dos pastors. Que quan ells feien de pastors n’eren una trentena. M’expliquen que ara viurien molt bé fent de pastors, perquè podrien alimentar més caps sense haver de caminar fins tant lluny. Els fills viuen a ciutat: Teruel. El cap de setmana  tornen a casa. Aquesta terra se l’estimen, aquesta terra només admet amor o odi. Sense tenir-ne massa idea no puc deixar de pensar que una plana tan extensa, només amb una mica d’aigua ben aprofitada, escollint aquells cultius que no tinguessin por al fred de l’hivern, seria una terra capaç de sostenir molt més a la seva gent. No puc evitar pensar que pot ser alguna cosa s’ha fet malament, quan hem promogut un model social centrat a afavorir l’emigració cap als grans nuclis, i quan s’entesten en comunicar amb camins de ferro daurats, ciutats massa poc actives com per fer rentable tanta inversió. Pot ser recuperar el reg a la vall del Jiloca, aprofitar l’autovia de Mudéjar  i exportar des de València cap a Europa el Cereal turolenc a través d’un encara  imaginari  Corredor Mediterrani ajudaria a aixecar els ànims d’una terra que es veu pobre i sola.Deien que quan fa 15 anys ho van intentar no fou rentable pel cost de l'aigua. Pot ser val la pena subvencionar l'aigua a canvi de mantenir un territori viu i amb esperança. P.D.: la meva filla em reclama tornar a Torrelacárcel aviat, enyora el camp, els gossos i la Rulera, una ovella que es van trobar acabada de néixer a peu de carretera i que han cuidat com una més de la família.