URGÈNCIES HOSPITALÀRIES

Fa poc m’ha tocat anar d’urgències a un Hospital. Sempre em passa el mateix: em passo les hores d’espera observant, amb ulls atents, tot l’entorn hospitalari; em fascina l’organització dins del caos, la enteresa del personal que hi treballa al davant de la desesperació, impaciència, cansament , dolor,...de pacients i acompanyants. Admiro la seva fredor, caràcter i mà esquerra, i afirmo amb rotunditat que jo no podria fer aquesta feina. Quan ja portava una bona estona esperant en un sobre ample del passadís convertit en mini sala d’espera annexa al costat dels boxes,  l’ascensor es va aturar, llavors les portes s’obriren amb l’entrada, al passadís, d’una “camilla” on hi anava estirat un home sud-americà d’uns trenta anys d’edat, baixet i de complexió forta. (Necessito aquí fer un parèntesi personal, quan veig una “camilla”, mentalment i de forma automàtica sempre genero el següent pensament intern en llengua castellana: “camillero: hombre humanitario”, és una debilitat feta hàbit. Segueixo:) L’home sud-americà tenia la mà dreta absolutament embenada i mantenia el braç aixecat tota l’estona. També duia el cap embenat tapant-li les orelles, i per sota l’orella esquerra es veien múltiples rajolins de sang assecada que li baixaven fins el coll. Pel número de rajolins, el gruix i la llargada, l’ensangonada havia d’haver estat abundant. Al lateral  de la camilla hi havia una bossa de gel  oberta amb un got de plàstic introduït. Van deixar-lo arraconat al mig del passadís. Feia cara de dolor.  L’administrativa de la unitat d’urgències de  traumatologia li va dir si volia fer una trucada de telèfon, ell va respondre que no, que no tenia cap familiar a Catalunya, que estava sol. Passats uns minuts va demanar als esperants que hi érem sí algú li podia deixar un telèfon per fer una trucada. Mentre jo encara dubtava, un noi li va deixar el seu telèfon, havent-li marcat prèviament un número que li va donar d’un paper que es  va treure de la cartera. El sud-americà agafava el telèfon amb la mà esquerre i el mantenia a l’orella dreta. La part de la conversa que sí podíem escoltar va anar més o menys així: “Buenas noches, sois vos la madre de F., yo me llamo W., y le llamo desde urgencias del hospital. Usted no me conoce pero yo comparto piso con su hijo, y por eso tengo su teléfono, y por eso tengo ahora que llamarla. Si usted quiere a su hijo tiene que sacarlo de ese piso dónde se encuentra,...tiene que ir a por él,...tiene que sacarlo,... sáquelo ya!....mire, yo no soy racista pero este marroquí es un cabrón,...está loco y es muy peligroso, le quería pegar a su hijo y yo me he puesto en su camino cuando le ha tirado un vaso,....no F está bien,...yo estoy en urgencias,...cuando la pelea, me ha mordido la oreja y luego me ha arrancado el dedo de un mordisco,... si que duele pero le voy a denunciar,...le voy a denunciar a la policía. Por favor,...si usted es una buena mamà, saque a su hijo de este piso,...no se demore!,...” Tots els qui estàvem a la sala ens anàvem mirant, la història era fascinant, increïble, (com diu el tòpic, la realitat supera la ficció: un marroquí mossega l’orella d’un sud-americà i li arrenca un dit d’una queixalada!)...tots vam mirar el got al mig del gel que segur que contenia el dit,...de tots, qui semblava més preocupat era l’amo del mòbil, que devia pensar amb el cost de la trucada, perquè els minuts passaven amb la lentitud d’un “a horita mismo” hispanoamericà, però la conversa no s’acabava. Finalment va penjar, i de forma molt educada, va tornar el mòbil al seu propietari tot donant-li les gràcies. Al cap de poc el van entrar cap a dins a boxes i jo ja no el vaig tornar a veure. Quasi una hora més tard, la porta de l’ascensor es va tornar a obrir i van sortir quatre Mossos d’Esquadra acompanyats de dos metges. No puc explicar res més, al cap de poc, una infermera ens va desallotjar de la sala annexa al passadís, dient que eren les dotze de la nit i que els esperants esperéssim a la sala principal d’urgències.