VANESSA

Aquell cap de setmana que els avis ens van custodiar els fills,  havíem recuperat la vida de parella. L’eufòria del moment ens portà a somiar. Sense cap fonament econòmic però amb molta il.lusió entrarem en una immobiliària. La Vanessa (perquè ho deia la tarjeta que em va donar) ens va fer seure en dues cadires festejadores just davant de la seva taula i  preguntà que què volíem. Buscàvem un racó, una cosa petita i recollida dins el nucli antic, amb un petit patí ombrívol on crear un jardí, volíem un niu d’amor a Solsona on  espolsar-nos el presseguer. Llavors la  Vanessa s’inclinà suaument per obrir el calaix on guardava el cartipàs de les ofertes,... fou el moviment just per fer notar la seva presència torbadora, a un pam dels ulls,  en forma de regatera. La regatera sempre  informa de la flonjor i de la profunditat dels pits. Fou inevitable, l’emanació perfumada d’efluvis de carn femenina em captivà. Una brusa blanca estrenyia les cantimplores  i un botó patidor insinuava una propera estripada tèxtil. Mal llamp m’encengui el cul!, em vaig sentir com el dimoni dels pastorets. Resultà que la Vanessa no tenia el què volíem. Apuntà el meu telèfon, i ens digué que ja ens trucaria. Un cop a fora al carrer, mentre passejàvem agafats de la mà, vaig comentar a la meva parella, si havia vist el botó. No, no l’havia vist. Com podia no haver-lo vist!. (Segur que es tracatava d'un cas típic de manca de sensibilitat masculina). Mai he rebut la trucada de la Vanessa: ja ho diu la cançó dels Manel: ai la Vanessa, ai la Vanessa, com li deu anar! ...,res, giro full,... que l’epístola no és d’avui!.