VACANCES A MENORCA

Jo hi crec en les vacances. Hi ha una història que explica que una vegada hi havia una colla de llenyataires que estaven tallant arbres en un bosc, diàriament, sense parar. Cada dia que passava s’aixecaven més aviat i plegaven més tard,…però cada cop tallaven menys arbres. Tots ells assumiren que com que s’endinsaven cap al interior del bosc, aquest,  cada cop era més espès, i per tant això reduïa la seva eficàcia. Només un entre ells tallava més arbres que cap altre, tot i qui no era el qui s’aixecava més aviat i plegava més tard de treballar. A més a més de tant en tant desapareixia. Entre els seus companys corria la veu de que era un mandrós amb sort perquè sempre li tocaven els arbres de llenya més tova,… hi havia qui deia que pot ser era més fort del què semblava. Al final un d’ells, enlloc de continuar jutjant, decidí preguntar-li que feia quan desapareixia. La resposta de tant evident com era havia passat inadvertida: .- Mentre descanso, em dedico a afilar la meva destral!. Parar per recuperar la força no és malgastar el temps, al contrari, és una inversió. Quan el nostre cervell descansa, viu una fase de recuperació, tot esdevé lent, tranquil, i jo em recupero mental i físicament. Menorca és tranquil.la (segurament, no ho deu ser tant aquest mes d’agost  pels menorquins envaïts), i miraculosament, l’escala  de prioritats personal,  potencia l’estimar-se a un mateix. De cop el temps sempre curt s’allarga. I cada dia em té guarda’t un temps per mi. Un temps permanent. Un temps contemplatiu. Miro els meus fills jugar junts feliços, miro la meva dona jugar a cartes amb la meva filla, miro els veïns italians parlar amb la seva cantarella, miro els cossos de les dones amb qui em creuo (és una debilitat masculina), miro les barques i la mar,…sembla que tot el món vulgui ser observat. I també penso dins meu. Penso que hem fet bé aquest hivern i què no ha anat prou bé. Penso en què podem millorar. I llegeixo, llegeixo i llegeixo. També hi ha estones que assegut contemplo l’onada que ve i se’n va,…que ve i se’n va,… i estones per endevinar sí la gespa, cada cop més groga, aquesta nit, ha crescut. Ara tanco els ulls, ser de la meva existència en aquest món, ser que estimo als qui m’envolten. Em sento descansat, agraït  i feliç.