DEL CEL CAUEN CIRERES

M’agrada la pluja. Un dia plujós ha estat sempre per mi un dia feliç. Recordo de petit gaudir des de la finestra del cobert de la casa que llogàvem a Santa Maria de Palautordera com queien les tormentes de llamps sobre el perfil sinuós del massís del Montseny. Era un plaer. Sóc sabedor que no és la percepció habitual de la gent, molt més partidària dels dies de sol. I també sóc sabedor que la pluja és antiquada com la faldilla plisada de la Maria Antònia. Però m’encanta!. N’hi ha moltes de pluges, i lògicament entre totes les pluges, n’hi ha de preferides. Una d’elles són els xàfecs d’estiu, els petacs: núvols de ràbia continguda, gotes pesades i gruixudes com cireres fan de preàmbul del nucli dens que descarregarà, ferotges, les gotes persistents i sorolloses. Tot absurdament breu, pluja tensa per pocs minuts,i…després en queda l’olor i un breu plugim que poc a poc es va fonent;  finalment  la llum esquerda el tapís gris del cel, i la foscor perd la batalla. Sí tinc la sort que el petac m’enganxi al cotxe, l’espectacle és sublim. Condueixo, plàcidament, sota un cel embotit de núvols ventrelluts, el pròleg de gota grossa em fa tancar la ràdio, seguidament comença l’espectacle de l’impacte sorollós de les gotes boges contra el vidre, tot el teu entorn s’envolta del seu so monòton, persistent i sord; a través del vidre frontal que ha esdevingut transl.lúcid difumina l’exterior difós, restes així uns segons aïllat del món, viatger dins d'una nau descomprimida. Quan em faig conscient, faig brillar el clic-clac del parabrises dins l’avorriment col.lapsador de la pluja, és l’eina genial que et permet retrobar  de nou els colors contrastats dels altres cotxes, de les senyals, de la ginesta florida,…colors que són, ara, tots ells, colors mates. Condueixo prudent escoltant el clic-clac sota el so de fons pesat. Quan amaina i arriba la calma sols resta un testimoni dels fets ocorreguts: el xispejat de gotes dels vidres laterals. Recordo quan era petit, amb les meves germanes,  mal asseguts al seient del darrera d’un SEAT 127,  de nom Reumàtic, jugar a fer carreres de gotes: cadascú escollia una gota enganxada al vidre, guanyava qui havia escollit la gota primera que  desapareixia per la part superior del vidre impulsada per la velocitat del cotxe contra l’aire. Nosaltres animàvem la gota escollida cridant: vinga mixeta! vinga mixeta!