COMENÇANT PEL DARRERA ...A LLEGIR EL DIARI

No sóc economista, però m’agrada llegir La Vanguardia començant pel darrera (i en català!). A manera de síntesi exposaré el que fins ara he entès (si és que ho he entès bé!)  de la situació actual de la crisi del deute europeu (i per analogia internacional). Tot el problema rau en que entre tots hem gastat més del què teníem i ara que ho hem de tornar, les inversions fetes, en pisos, en AVEs,…no generen prou per tornar-ho. Per tant tenim un problema de deute. Hi ha dos tipus de deute: el privat i el públic. El públic està clar: els diners que l’Estat no tenia hi ha demanat a tercers (bancs i inversors). El privat:  la resta, que engloba : prèstecs bancaris, hipoteques, pòlisses, prèstecs interbancaris,… El deute privat té dues vessants: la que afecta les relacions entre bancs i la que afecta a la resta dels mortals. La que afecta a la resta dels mortals, com que estem en un sistema capitalista (absolutament criticable i imperfecte, però de moment, de lo milloret que estem estat capaços de dissenyar  i posar en pràctica) es regeix per la llei del mercat,…és a dir que sí t’has endeutat massa, i ara no pots pagar, és  el teu “putu” problema. I les conseqüències són: desnonaments per hipoteques impagades, empreses amb concurs d’acreedors, increment de l’atur “sense aturador” (com deia aquell alcalde meu!),… En canvi, el que afecta les relacions interbancàries, curiosament, no es regeix per la llei del mercat, tot hi éssent els bancs, l’estendard del sistema capitalista. En teoria sí un banc no pot pagar la llei d’autoregulació del mercat el faria entrat en concurs d’acreedors, i aquí pau i allà glòria. Donçs no! En aquest moment l’Estat decideix que això no pot ser (motius segurament no li falten – lícits o no!-: segur que hi ha interessos de partit (deutes!) que cal pagar, hi ha caixes que han fet de sucursal política del govern de torn, hi ha una por del ciutadà pels seus estalvis, una por de l’empresa per l’accés al crèdit,…) i llavors l’Estat assumeix més deute públic per poder prestar-lo als bancs amb condicions excepcionalment bones pels bancs, a fi de que paguin els seus deutes  i es mantinguin. Però la cosa no acaba aquí. Quan el món és global i quan tenim uns quants moneda única compartida, la cosa es complica, perquè el nivell d’endeutament d’algun estat d’aquest que compartim moneda ha estat tan bèstia que ara (els grecs) no poden pagar el seu deute. Per tant la resta dels europeus decidim que els hem d’ajudar deixant  els diners que no tenen,  per  deixar als seus bancs perquè puguin pagar el seu deute. No obstant això genera més dèficit públic en alguns Estats que ja havien ajudat als seus bancs i que ja no tenen més disponibilitat econòmica a no ser que s’endeutin més, i com que s’endeuten més, encara han de pagar més interessos. La cosa cada cop és més fotuda. Però la cosa arriba al seu punt àlgid quan resulta que a qui li deixes els diners (p.ex. Grècia) saps del cert que no tindrà capacitat per tornar-los: no és un problema de liquidesa (ara no els tinc, però deixa’m dos  que d’aquí dos dies em paguen el sou ( que són vint ) i tu torno) sino que és un problema se solvència (deixa'm mil que tu ja saps que el meu sou és només de vint). Estem deixant diners  a qui no els tornarà. A més a més els refinanciem, amb més deute, a més interès i a més llarg plaç. És evident que no acabarà bé. Algú deixarà de cobrar i quan més es retardi més es contaminarà la situació, perquè més gent hi haurà implicada, perquè més endeutats i debilitats estaran els Estats pobres, perquè més vulnerables seran als atacs especulatius,…i tot  per mantenir una situació insostenible i enganyosa. De fet aquesta setmana ja ha estat força crítica, i els atacs a Espanya i Itàlia han estat ferotges per part del capital especulatiu (és a dir el capital dels  grans inversors  i bancs- te "guasa" la cosa que aquells a qui has ajudat t’ataquin!). La solució rau en la valentia política (un autèntic oxímoron!). Un Estat no s’endeuta si no vol. Fem que el deute bancari es reguli també per la llei del mercat, és a dir, que els Estats  no ajudin (si més no indiscriminadament) als bancs deudors i que tampoc s’ajudi als Estats que no poden ajudar als seus bancs, perquè segur que tard o d’hora això acabarà passant. I quan abans passi abans podem tornar a començar. Si no ajudem a Grècia (o a Portugal,o a Espanya, o a Itàlia,..) la conseqüència serà que els Bancs (Alemanys i Francesos, principalment)  que van assumir risc  (que és la seva feina!!) amb el deute de l’estat grec (o portuguès, o espanyol, o italià,…) hauran assumit massa risc, i per tant s’ensorraran, arrossegant, segur altres bancs, ( grecs, portuguesos, espanyols, italians ) que els hi deuen diners. Que aquests bancs caiguin quines conseqüències tindrà: que no donaran crèdit a les empreses (cosa que ja passa ara,…i per tant poc ens afecta) i que qui tenia estalvis allà dipositats els perdrà (“dos putas piedras” per a matxacarte’ls com deien a la mili- ja fa temps que hi ha experts econòmics que aconsellen treure els estalvis a qui els tingui dels bancs!!). Pot ser cal córrer aquest risc de forma parcial, de forma controlada, perquè no sigui una caiguda en cadena i generalitzada (tipus corralito argentí!...)   Ara, mentre els Estats no deixin autoregular el sistema bancari i segueixin donant diners als bancs per mantenir-los i per tant generant més deute públic,…EL QUE PODEM FER ÉS ANAR GAUDINT DE LA CRISI !!