KATAPLASMA

Sempre havia estat propens al mal de cap,… (i algun fill meu ja ho ha heretat!). La veritat és que les migranyes havien arribat a un punt insostenible. La sensació del mal de cap naixent que s’anava desenvolupant, al llarg del dia, com un crescendo-vibrato i contra què no tenia armes per lluitar. Arribar a casa amb el cap col.lapsat. Dir-li a l’A. que tenia migranya, que m’estirava al llit una estona, fotra’m un “xute” de nolotil i tapar-me els ulls amb el meu petit coixí.  ( Obro un petit parèntesi: vaig fer fer a la meva mare un petit coixí de 20 x 10 cm amb cotó suau  i el vair reblir de grans d’arròs i d’ espígol, posat damunt dels ulls  és ideal per trobar la foscor, aporta descans, exerceix una pressió sobre les cavitats oculars genial,… us ho recomano!)  Si aconseguia adormir-me, em despertava amb una ombra llunyana del dolor que havia estat, com un record sometent, que poc a poc es desfeia com el terròs de sucre al tallat. Ho passava malament. Va arribar a ser un hàbit setmanal. Insuportable. No podia viure més amb una dosi setmanal de nolotil! Però fa uns sis anys que la meva vida va  fer un tomb. . La meva experiència vital era absolutament determinista, mecanicista, occidental i científica.  L’A. em va convidar  però a assistir  a una conferència d’en J. En J és un metge homeòpata. Per aquella època, la meva concepció de l’homeopatia es basava en la plena convicció de que el seu principi actiu únic era l’efecte placebo. La conferència de J. fou interessant. Res més. Però com a persona em va captivar. La seva distància, la seva serietat pròxima, el seu respecte,… van fer que acceptés trucar-lo per demanar-li que em rebés a la seva consulta. No estem acostumats estar dues hores xerrant amb un metge. Però qui aconsegueix preguntar-te sobre com vius el sexe,…i el grau de plaer que n’obtens, … si vius satisfet,… sense fer-te sentir incòmoda mereix una oportunitat: 3 boletes de Nux Vomica dissoltes en 300 mg d’aigua, agitar la dissolució i prendre’m una cullerada de postres, 3 cops al mes. No veure cafè i no rentar-me les dents amb pasta que porti menta. Ja està. La primera setmana va ser insuportable. Vaig gaudir d’un mal de cap permanent. I després….després mai més. Mai més he tingut migranya,…i ja fa sis anys. Què ha canviat? Bec menys cafè, faig més esport, intento cuidar el pes (amb èxit relatiu), …i entenc que he modificat les meves línies de pensament. Ja veieu quin tipus d’escrits he penjat en aquest blog. M’estic desoccidentalitzant. Poc a poc molt lentament. En J. com aquell qui diu sense esperar res però sabent que el que diu no és en va, …que el temps juga al seu favor,…perquè coneix el camí,  va fer que anés a classes de ioga. Vaig anar a fer ioga en un centre cívic perquè era econòmic. Dimarts i dijous de 2/4 de 9 a les 10 de la nit. La mestre argentina. El sexe femení guanyava per majoria absoluta. La mitjana d’edat passava dels 65. Tot era ideal perquè fos un fracàs. Però no va ser així. Sóc solitari, m’agrada aïllar-me,…sovint no necessito comunicar amb els qui m’envolten. Per tant vaig anar a la meva. Volia conèixer les tècniques bàsiques del ioga. Una iniciació a partir de la qual fer el meu camí en solitari. Vaig estar 1 any i mig (el segon no el vaig acabar). I de forma intermitent , des d’aleshores, no he deixat de dedicar-me temps per la via del ioga. I amb el temps el dolor de certes postures s’ha suavitzat, i el més important és que he aconseguit marxar d’aquest món, no gaire sovint, però quan m’ha passat ha estat genial.  De fet també va ser culpa d’en J. avançar en aquest sentit. Un dia parlant de Déu  va preguntar-me que què en pensava. La conversa va culminar quan em va preguntar que què  en tenia jo per espiritualitat. No vaig saber que contestar-li, i per tant, em va emplaçar a veure’ns més endavant. Quan ens vam tornar a trobar em va repetir la pregunta i li vaig contestar que estava llegint un llibre sobre la vida de Jesús. Es va emprenyar per dins. Em va dir que no havia entès res. Que Jesús i l’espiritualitat no tenien perquè està lligades (en tot cas això depenia de la meva vivència personal!), que l’espiritualitat estava dins meu i que em va recomanar fer un taller que creia que em podia servir. El taller era el de “Integració vivencial de la pròpia mort” (ja en vaig escriure parlant-ne una mica en aquest blog sota el títol de “RESPIRAR : UN MISTERI” ). Descobrir la tècnica de la respiració holotròfica fou un pas de gegant respecte el ioga ja que em va facilitar una tècnica per marxar d’aquest món més fàcilment.  La veritat és que és un fet que em té captivat. Un misteri que necessito explorar conscientment. I em sento feliç cada cop que avanço. L’últim pas ha estat descobrir KATAPLASMA (kata = cap a, plasma = univers inicial d’on neix tot).  KATAPLASMA és un article que va fer Lluís Mª Xirinacs amb el subtítol “El descendiment als cels inferiors” on sintetitza el camí per marxar d’aquest món, cosa que considera com a una teràpia personal que “cal exercitar o bé en soledat o en companyia d’aquells que busquin la mateixa experiència” I segueix dient:

“Com un infant a la falda de sa mare,

em mantinc en una pau tranquil.la,

tot esperant els teus dons” (Salm 131,2).

Aquest camí de descens demana (copio textualment):

1. d’oblidar el complicat MÓN present, sempre atractiu
2. d’abdicar de tota INTENCIÓ, propòsit o voluntat d’incidir en el MÓN
3. de centrar-se en el SUBJECTE, en el comú o en el propi jo, seu de la llibertat i la responsabilitat
4. i de trascendir-lo tot submergint-se en la FELICITAT subjacent, que sempre ens espera amb els braços oberts, serena i tranquil.la subjacent
5. i també de sobrepassar-la fins a perdre´s en el PLASMA.

Defineix vuit camins per descendir fins a la plenitud: per l’ART cap al TRÀNSIT (no tenir cap voluntat i deixar-se portar per la musa inspiradora somnambúlica, per l’ESTÈTICA cap a la GLÒRIA (no esperar cap reconeixement: l’esclat de les flors boscanes no són menys glorioses tot i que ningú se les miri) ,  per l’abandó del SENTIT cap a la FOLLIA (al.lúcinats on la intel.ligència brolla fecunda, confiada ),  per la MÍTICA cap al TIANMAT ( sense temors, feliçment abandonats, l’univers és tot nostre) per la METAPSÍQUICA cap a la LETÀRGIA, ( de la son, del tancament, del confinament, ningú no es necessari en aquest món) per la MÍSTICA cap a l’AKAIXA (on tot es fon matèria-energia-consciència, on tot és dissolt), pel SENTIMENT cap a l’EBRIETAT (font de tots els plaers de la vida) i per la PSÍQUICA cap a la PASSIÓ (allò que fem ho fem enduts per la passió).

 

Durant el camí:

 “ En descendir es van detectant els anteriors ascensos, sovint consolidats, equivocats o malformats. S’expressen en forma de por, pena, dolor, angoixa,etc… que frenen parcialment el descens. Cal aturar-se per fer palesa llur resistència i per anar-la “estovant”

I un cop arribem:

“ Més que no refugiar-se en el PLASMA, cerquem re connectar-nos amb ell, amb la font bàsica de la nostra vida, amb la nostra saba vital. Recuperarem la salut provinent de la segona innocència i anirem fressant  el camí futur i inexorable que en diuen de la mort i que és d’una nova vida.”

Ser que no és fàcil. Però qui escrivia això així ho havia viscut molt intensament. Només un escollit pot ser capaç de plasmar-ho tan bé. 

Només un bon "metge" sap que per sanar a un pacient cal ajudar-lo a descobrir la seva dimensió espiritual.

Gràcies J.
Molta sort !