BUSCADA SOLITUD A SIMOSA

Dels vells núvols ventrelluts han caigut petacs i em falta saber quan hi sóc qui revesteix aquest cel de l’estuc que gravita les gotes sobre les fines fulles dels pins? Miro l’argelaga dislèxica sobre el prat i et trobo a faltar quan falto. Qui t’arrencarà aquest tel de lletania que entapissa  les hores, dels segles ocorreguts murs endins?             No ser plorar amb el pas de cap llarg viarany i em solco sòl i a fons: qui inventa pèlacs de mel, de pluja d’escorces roges i rasposes per l’invisible tancat dels camins? Remugo de la por que el marge forceja i opto per la teràpia de xoc. Qui m’ordena el gèlid gel del desordre imprescindible d’engrunes dins el refotut rebot del bosc de pins? La finestra closa s’enfosqueix cap al tard  I acluco els ulls mentre em cloc. Qui m’estimarà  a pèl fent exercicis espirituals a les fosques quan mut mossego el pa d’àzim?