RÀDARS RARS

La solitud m’encanta. Mai m’ha molestat. Estar sol a casa sense ningú és una festa, anar a passejar sol un plaer. Per Nadal em van regalar un GPS personal que et permet descarregar rutes que altres han fet, i després explorar llocs desconeguts sense risc de perdre’t. L’he fet servir ja un parell de cops, evidentment, caminant sol. Un molt bon invent. No obstant constato que passejant, si hi ha quelcom d’extraordinari, és la fauna humana: hi ha gent per tot. Algú pot passar-se un matí d’hivern més aviat trist i fred, acompanyat del seu fill escanejant la sorra de la platja? Si.

SIBARITA

A poc a poc, sense adonar-me, he anat gaudint cada cop més del bon menjar. Quan era jove tot ho engrapava. Ara, no és que sigui més exigent amb el menjar, si no que quan menjo bé, ho gaudeixo de collons. Llegeixo que el mot sibarita bé de la ciutat de Sibaris, una colònia grega famosa per la vida luxosa i regalada dels seus habitants. Com que el meu poder adquisitiu és limitat, gaudir menjant ha anat acompanyat per una afició creixent per cuinar. Cuinar tranquil·lament m’omple, intentar noves receptes em fascina, menjar em dona vida... això si, sempre acompanyat amb un bon vi. Bon profit!

BACH

M’estiro al llit després de sopar per llegir una estona. De fons em poso els Concerts de Brandenburg de Bach interpretats per la Oregon Bach Festival Chamber Orchestra dirigida per Helmuth Rilling. Mai m’ha molestat la música mentre llegeixo i si llegir mentre escolto música. Al cap d’una estona entra la meva filla petita a l’habitació i em diu que ha d’imprimir una cosa... mentre connecta l’ordinador i imprimeix, em fixo en que belluga el cul al ritme de la música; penso: mira que bé! Bach no la deixa indiferent!. Marxa i jo segueixo llegint. Una mica més tard entra el meu fill mitjà. Amb el mòbil en posició vertical dedueixo que vol saber que sona amb l’app “Shazam”. Ho endevinat, i jo mateix li dic que és Bach. Marxa de l’habitació. Em costa tornar a posar-me a llegir. Ara sóc jo que necessito escoltar la màgia de la música de Bach.

ANTONI BENAIGES, EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR

He anat a veure una exposició al Museu Marítim sobre Antoni Benaiges, un mestre que fou destinat l’any 1934 a Bañuelos de Bureba (Burgos). Fou impulsor de la metodologia de treball de Freinet, consistent en editar a les escoles petits quaderns auto-impresos i que, sabent que els nens i nenes de Bañuelos mai havien vist el mar, en feren tots junts un, de quadernet, recollint les descripcions de com s’imaginaven els nens que era el mar, amb la promesa de que anirien a Mont-roig del Camp, d’on ell n’era originari, per poder veure’l per primera vegada. Però el somni d’aquelles criatures i la promesa del mestre van quedar truncades amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Va ser detingut el 19 de juliol de 1936, afusellat el 25 de juliol i enterrat en una fossa comuna "por rojo". Ara que obertament i impunement l’extrema dreta es manifesta, i és recolzada per, al meu entendre, massa vots... val la pena visitar aquesta exposició.

ESCALA DE BRISTOL

Són dies d’excessos. Tant menjar només té una sortida: pel forat del cul. Caminant per ajudar a pair, amb els auriculars posats escoltant la ràdio, m’assabento de que hi ha en medicina l’escala de Bristol que consisteix en una taula gràfica que classifica les femtes humanes en set tipus, que van des de “l’estrenyiment important” fins a la “diarrea important”. Us ho faig saber per a la vostra informació i bon ús. Apa! A viure un bon 2019!

PER QUÈ LLEGIR ELS MOLESTA?

Hi ha una llei , com a mínim de caràcter galàctic, que fa que si estic llegint a casa tranquil·lament, assegut en una bona butaca, o estirat al llit, de forma inapel·lable arribi algú de casa i, sense cap mena de mania, em pertorbi reclamant insistentment la meva atenció, ja sigui amb una demanda directa o iniciant una conversa que normalment no serà gens transcendent. Això mateix en canvi no passa quan estic parlant per telèfon o quan estic mirant la televisió (llavors solen asseure’s al sofà, al costat meu, amb la boca tancada i amb els ulls buscant el comandament per fer-se amb el poder i canviar de canal a la més mínima oportunitat). Per què passa això? No ho sé del cert, però la única explicació que em convenç és pensar que la meva família és d’una manera de ser que fa que davant la seva presència que jo llegeixi els posi nerviosos, fins al punt d’ iniciar una croada de forma immediata per aturar en sec la meva lectura. Com puc evitar-ho? Tampoc ho sé, espero que algun il·luminat que em llegeixi aquí  em doni la solució. Gràcies per endavant.

ÉS TEMPS DE COMPRES...

... per a les dones, i d’espera per als homes.