LITIGIS REIALS

Hi ha etapes a la vida, quan ets pare de tres fills seguits, que sembla que flotis, que no hi siguis sempre. Moments en que el dia a dia se’t menja inevitablement, i on, amb la teva parella, et limites a prioritzar, a fer allò que toca perquè familiarment resulta imprescindible. Això fa que visquis totalment absent de les coses importants que passen al teu voltant. Ens fem grans poc a poc, i la sensació del temps que tenim torna a dilatar-se, i és llavors quan, en xerrades informals i disteses amb els fills, que ja són més alts i més llestos que tu, descobreixes que, quan jugaven sovint tots tres al passadís de casa, en “modus bèstia”, de fet estaven jugant al joc de “la princesa, el príncep i el guerrer”: la meva filla, que és la petita de casa, era la princesa i els seus germans es repartien el paper de príncep i de guerrer alternativament. El príncep i la princesa estaven junts a un extrem del passadís, el guerrer havia d’arribar-hi i arrencar la princesa dels braços del príncep per arrossegar-la fins l’altra extrem del passadís, llavors esdevenia el nou príncep, i l’antic príncep moria i esdevenia un nou guerrer. I llavors, sant tornem-hi, es tornava a repetir tot però  en sentit oposat. Els recordo perfectament jugant, i jo, ignorant de mi, només sabia dir-los “vigileu, que us fareu mal, que acabarà malament...”, sense entendre la transcendència dels fets, sense entendre que allà s’estava escrivint la història d’un dels litigis més grans entre dinasties reials, generació darrera generació.