TROFEU DE CAÇA

La calor i la humitat d’aquest setembre a l’entorn de Barcelona ha estat fastigosa. Sembla que aquesta setmana, finalment, el fred ha començat a protegir-nos. I és que ha estat un final d’estiu infectat de mosquits malignes picadors. Dins de casa, a la terrassa, a l’oficina,... el zum-zum de qualsevol mosquit de merda et pertorbava la pau, i des d’aquell moment, l’atenció es desviava cap a la caça i mort del miserable insecte, sovint després de patir ja, un principi de coïssor precursor de la fava que havia de venir. Mort que no sempre s’aconseguia perquè, en honor a la veritat, els hi cal reconèixer unes altes habilitats escapatòries. Feliç de saber que les baixes temperatures acabaran amb ells de forma fulminant, he escoltat un zum-zum emprenyador arran d’orella, i amb una rapidesa insospitada, més atribuïble a la tonteria que tenia el mosquit que a mi, me l’he carregat. Pot ser aquest serà l’últim de l’any, i com a bon trofeu de caça, he decidit penjar-lo a la finestra de l’oficina per poder lluir-lo davant dels meus companys.