ARTESANIA

Marit i muller seuen a taula. Ell està a punt de jubilar-se. Tota la vida ha fet la mateixa feina d’artesà que va aprendre del seu pare, i el seu pare del seu avi. Tota una tradició familiar. Ara hi ha uns joves emprenedors que li volen comprar el negoci. El nom de la seva família dona el nom al negoci. El nom fa la cosa. Garantia i prestigi. Els nois han d’arribar d’un moment a l’altre, volen que els hi expliqui els secrets de la feina. L’home els hi explica tot. Els hi explica que el seu avi va reorientar el negoci fins arribar a ser el què ara és. Que el seu pare i els seus tiets hi van treballar però que ara només dóna per ell i el seu cosí. Un dels nois s’acaba de llicenciar a Belles Arts, l’altre estudià a la Massana. Ell els hi explica que la feina que fan ell i els seu cosí no s’aprèn d’un dia per l’altre. Els hi explica que tant ell com el seu cosí van entrar d’aprenents. Que al taller cadascú té la seva feina. Que perquè les coses funcionin hi dediquen cada dia unes deu hores de treball, i que es concedeixen quinze dies de vacances, que mai n’han fet més.  Que ell no va ocupar la taula del seu pare fins que la tremolor de les mans l’obligà a deixar la feina. Que ell calcula que per poder fer bé aquesta feina com a mínim, i essent optimista, s’hauran de passar sis, set, vuit anys per aprendre-la. Els nois insisteixen en el seu interès. Ho veuen com una gran oportunitat. Ell es reafirma amb que l’èxit de la feina rau en els detalls, en les tonalitats, en les textures..., que ells aconsegueixen en excel·lència gràcies als anys de treball. Que ell és gran, que es vol jubilar i que té massa feina per poder dedicar-se a ensenyar. Els joves empenyen tossudament. Quan factures? Et volem fer una oferta econòmica. Ell els respon que més o menys, depèn de l’any, el meu cosí i jo, descomptats els “gastos”, ens repartim uns quatre milions de les antigues pessetes, i amb això vivim les dues famílies tot l’any. La conversa encara dura força estona. Ells aparentment interessats. Ell posant pals a les rodes. Finalment s’acomiaden cordialment. Els dos nois asseguts al cotxe que els ha portat fins allà es miren als ulls, no cal que es diguin res, estan desil·lusionats. Marit i muller tornen a seure a taula. Ella li posa un vas de vi i la mà a l’espatlla.  - Estigues tranquil·l... ho has fet molt bé, amb el què els hi has dit que guanyaves, estic segura que mai més no tornaran.