DISSABTE

Preocupat. Conduïa cap a la civilització preocupat. M’imaginava un allau de comentaris crítics dels desconeguts, i trucades amenaçadores al mòbil dels qui em coneixen. Era tard, tot massa just. Tornàvem del silenci. Del no saber què passa en aquest món. I efectivament els pitjors presagis es compliren, i fou impossible arribar abans de la mitjanit a la civilització moderna. Sense connexió no hi va haver l’opció de publicar en divendres i hagué de ser irremediablement en dissabte. Però estranyament, de tot el que havia imaginat, res no va passar (i no serà pel no èxit d’aquest blog!) . Per tant he arribat a la conclusió de que mai més em penso preocupar per res, perquè mai passa res, i perquè quan passa... no passa res.