IMPERMANÈNCIA

Mai tant com ara havia mirat els núvols. Segurament, per interessar-se pels núvols, s’ha de ser amb una mena d’obstinació irracional. Fa falta prendre’s un temps per observar, en educat silenci, el seu moure’s amb elegància tranquil·la. Els núvols són trencaclosques perillosament simples. Estructures fractals flonges i infinites que ens endinsen en una nit eterna de vertigen. Els núvols són el mirall de la nostra existència passatgera; la màxima percepció de la nostra impermanència: el què ha nascut morirà, el què s’ha recollit es dispersarà, el què s’ha acumulat s’esgotarà i el què està alt baixarà. Els núvols ens demostren l’única llei de l’ Univers que no canvia mai: la que totes les coses canvien i res és permanent. I precisament, en aquesta percepció de la impermanència és a l’única cosa que podem aferrar-nos. Tot podria ser més senzill, però és difícil ser capaç d’elevar-se a l’altura de tanta simplicitat. De què serveix predir el temps del dia abans?. L’únic que tenim és l’ara. La nostra vida no és sinó la mateixa dansa de formes efímeres dels núvols. Sovint val la pena no analitzar les coses i deixar que treballin en l’ombra. Per vènçer només cal aprendre a ser el cel que contempla els núvols passar.