RÈQUIEM

Hi ha estris que t’acompanyen quasi tota una vida, i quan arriba l’hora dels adéus, mai resulta fàcil. El meu pare s’afaita amb brotxa i tenia una maquineta d’afaitar de carcassa metàl.lica. Comprava caixes de fulles que anava reposant a mesura que s’anaven desgastant. Jo vaig limitar-me a seguir el seu exemple, tot i que ja no hi havia maquinetes metàl.liques i des del principi vaig haver d’optar per la típica Gilette Blue II d’un sol ús. Quan vaig marxar de casa vaig comprar la meva pròpia brotxa d’afaitar. Vaig tenir clar que l’estri en qüestió el volia fet amb pèls de teixó units a un bon mànec de fusta. Me’ls vaig gastar. Durant més de vint anys ha estat la meva estimada brotxa que, quasi a diari, cada matí, m’ha acariciat dolçament la cara. Però els anys no passen en va i ahir me la mirava amb "carinyu" i la seva vellesa m’era palesa. Era evident que ella ja no era qui fou temps ençà. Avui m’he comprat una nova brotxa i altre cop me’ls he gastat perquè no hi cap al meu cap renunciar al massatge matinal de qualitat. Em sap greu per la vella brotxa constatar que  l’escuma que fa la meva nova brotxa torna a ser rica, humida, constant i regular, ben hidratant, capaç d’oferir-me un afaitat suau que ara m’adono que feia anys no sentia. Trist... només demano un prec per la seva difunta ànima.