NICO ROIG, MR. FRANK & THE BUTIS i EL JARDÍ DE LA UB!

Dimarts al vespre ens arribem a l’edifici central de la Universitat de Barcelona. Des de la plaça Universitat ens endinsem pels passadissos majestuosos d’aquest imponent reducte del coneixement humà per sortir finalment als jardins exteriors. Espècies vegetals frondoses  imposen la seva longevitat ara que el capvespre reafirma l’ombra i dilueix el contrast. Al mig d’una placeta hi ha una furgoneta de principis del segle passat de color gris. Les seves corbes rodones projecten una estètica preciosa. El cartell resa Mr. Frank & the butis i ofereixen uns entrepans fantàstics a base de botifarra: prenc un entrepà de botifarra amb ruca i tomàquets secs, boníssim!!! . La gent no és especialment jove, més aviat entre els 30 i els 50 anys. Encara hi ha vida per a nosaltres!. A les nou comença el concert. Una guitarra i dos instrument d’estructura amorfa d’aigua i de vidre (www.baschet.org) projecten a l’atmosfera notes psicodèliques que embriaguen una metòdica melodia repetitiva mentre en Nico Roig ens recita uns mantres llargs de lletra monòtonament profunda. En una cançó em parla de “dones macabres que es tunejen la cara ...omplint-se el cos de mentides, amagant-se les ferides que el temps ha fet a la seva autoestima,...i que ofeguen l’olor dolça del seu cos, fumigant-lo amb perfums forts, convertint-lo en un únic color pudor de plors,... i es baralla amb el seu "novio" per pagar el que encara queda per polir , les parts d’elles mateixes que un cop mortes i enterrades els cucs no sabran ni com digerir” i en una altra cançó m’explica que “avui se’ns ha mort la iaia,... tant que es col.locava amb els medicaments que s’havia de prendre, tant que es reia sola... i et renyava quan li preguntaves si també algún dia tu tindries pels a les orelles... hem vist la iaia dins d’una vitrina ben tancada, amb els braços creuats com si se n’anés en missió espacial cap a un altre planeta,...però l’han pintada tant, que més que una santa sembla una puta... i avui ens hem reunit tots per dur-li flors a cementiri, però alguns les porten de mentida com per estalviar-se anades i vingudes, però no saben que les flors de plàstic mai no es moren, i si no es moren als morts no els arriben”. I així avança la nit de dimarts en un paratge acollidor, amb la seguretat de que no cal anar gaire lluny per trobar gent interessant que fa la seva feina amb moltes ganes. Bona nit.