CALA ESTRETA

M’agrada la solitud. M’agrada el silenci. M’agrada la muntanya i m’agrada la mar, quan el fred fa fora la gent. Fa menys d’un mes vaig descobrir Cala Estreta i ja hi he estat dues vegades. Cala Estreta és una platja de la Costa Brava, davant de les Illes Formigues. A l’estiu l’accés rodat a través d’una pista forestal està tallat. Per tant cal caminar o fer bicicleta per accedir-hi. Ara que ha acabat la temporada dels banyistes, l’accés és més fàcil. L’altre dia, amb la meva companya vàrem caminar més d’una hora recorrent la superfície fractal que formen les platges encadenades al llarg de la costa. Nosaltres dos i el mar. Mentida: una parella de pescadors de canya i dues parelletes volgudament apartades de les mirades. El verd dels pins que fan d’equilibristes sobre els penyasegats còncaus de la rosada  roca granítica que cau damunt la sorra àrida de la platja. La sorra grossa, maldestre fins fer mal als peus descalços, els còdols amb llurs pàtines salades desordenadament  ubicats dins aquell interval fronterer, ara remullat per l’aigua del mar, ara exposats al sol cansat d’una tarda de tardor. I l’aigua salada que es repeteix com un mantra. Cansats, descansem damunt d’una roca mentre es dorm el dia. A l’horitzó els illots, i més enllà la fina ratlla divisòria de dues masses descomunals de blaus. Quan la meva mirada es fa més curta ressalten unes escultures erectes de pedre. Únic vestigi d’humanitat.