Somni del 3 al 4:
Vaig amb tota la família a casa uns amics dels meus fills que viuen, en el somni, a les afores d’un poble, en una zona tipus
urbanització on només hi ha quatre cases. Resulta que en el somni, el nostre
amic té quatre germans, i que cada casa pertany a un dels germans. No sabem quina
és la seva casa. Parem el cotxe a la primera casa. Truquem al timbre de la porta però ningú respon. Un dels meus
fill em diu que la porta del garatge està oberta. Entrem pel garatge, obrim
una porteta, i entrem a una cuina. Allà hi ha un senyor d’uns seixanta anys assegut
davant d’una taula. Està “triant espàrrecs blancs”. El fet no m’estranya perquè
els espàrrecs són un producte típic d’aquella terra. Tots contemplem el goig
que fan aquell escampall d’espàrrecs damunt la taula. Quan em fixo millor,els
espàrrecs tenen més l’aparença de ceballots
o de porros. El senyor gran, mentre pela els espàrrecs, ens diu que el
seu germà (el nostre amic) viu precisament a la casa del davant. Li insinuo
si podríem comprar-li un d’aquells manats d’espàrrecs triats,... em diu que
aquells són seus, que si el seu germà en té i els vol vendre per ell farà.
Sortim al carrer. Truquem a la porta
de la casa del davant. Ens obra la porta el nostre amic. Llavors li ensenyem
un telèfon smartphone que ens acabem de comprar, li demanem si ens pot ajudar
a descarregar-nos una aplicació perquè fa estona que ho estem intentant però
no ens en sortim. L’amic agafa el mòbil, toca quatre tecles i ens diu que ja
està. Obro l’aplicació. És un calendari. Descobreixo que l’hem cagada, l’aplicació instal.lada, a l’atzar,
escolleix un dia del calendari, quan arribi aquest dia que no podem conèixer
de cap manera, s’activarà un mecanisme
d’autodestrucció. Em desperto amb la incertesa de no saber quin dia és
l’escollit. Són les 5h 45’.
Ja no aconsegueixo adormir-me més.
Somni del 4 al 5:
Navego per un riu molt ample damunt d’un rai. La forma del rai és
perfectament quadrada, amb els troncs ben lligats i amb un timó centrat en un
dels costats. Damunt dels troncs hi ha molts embalatges. Navego dret, i amb una mà agafo el timó. Cada cop hi ha
més onatge, el rai es belluga nerviós, i de seguir així, em cauran els paquets a l’aigua. Com que no puc deixar
anar el timó, només em queda un mà lliure per intentar salvar la càrrega. Em
passo tota l’estona sacsejat per la corrent, amb una mà fixa al timó i fent
estiraments amb tot el meu cos per intentar evitar amb l’altre mà que em
caigui res al riu. Estic tota l’estona patint per mi i per la càrrega que
transporto. Tinc la sensació que això no s’acabarà mai. De fet, cada cop em
sento més esgotat, i veig que aviat no podré aguantar més. Em desperto, són
dos quarts de dues.
Nota:
l’endemà, a la Llosa del Cavall, lloguem uns kayacs amb uns amics. A l’embarcador hi ha un rai
quadrat igual que el que he somiat. Els nens passen una bona estona tirant-se
de cap a l'aigua del pantà des del rai.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada